CATALUNYA UN PAÍS DE CAIXES (*)

(*) Caixes: entitats financeres amb funcionament similar al dels bancs però sense accionistes. La majoria pertanyen a alguna administració pública o entitat.
A Catalunya sempre han existit més entitats d’aquesta mena que no bancs comercials.
De la banca clàssica, recordo com a entitats pròpies de Catalunya el Banc de Sabadell, la Banca Mas Sardà, el Banc de Barcelona (desaparegut al menys en dues ocasions) la Banca Catalana (“la de Jordi Pujol”) També altres poblacions més petites, en el passat hi van tenir bancs que van ser absorbits, finalment, per altres de més grans com el Banc de Tortosa, la Banca Escrivà d’Amposta, etc.
En canvi de caixes n’hi ha un bon grapat: la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (més coneguda per la Caixa i que ja va ser fruit de la fusió entre la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Catalunya i Balears i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona), la Caixa de Catalunya (abans Caixa d’Estalvis de la Diputació de Tarragona), Caixa de Tarragona, Caixa de Girona (totes dues pertanyen a les seves respectives Diputacions provincials), Caixa Penedès, Caixa de Manlleu, Caixa Laietana, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Manresa.
El que potser no tothom sap és que les caixes van sortir dels anomenats “monts de pietat”, per això algunes d’elles encara en portaven el nom. Els monts de pietat eren una espècie d’entitats benèfiques que et prestaven diners a canvi d’empenyorar alguna cosa. El referent europeu de les caixes el trobem a la Itàlia del segle XV.
Però és cert que en els darrers anys, degut al bum immobiliari hi ha hagut un aterratge d’aquestes entitats pels principals pobles i ciutats.
A Amposta per exemple, primer va ser Caixa de Terrassa, a l’avinguda de la Ràpita, al costat del Canal. També Caixa Manresa va obrir una oficina només fa uns mesos, a l’avinguda de Santa Bàrbara. I també altres entitats vingudes de fora com la Caixa Rural de València (la Caixa Rural de Reus es va acabar integrant entre Caixa de Tarragona i Caja Madrid –d’aquesta manera es va expandir pel nostre territori-) Bancaja (que va deixar enrera l’altra denominació més ‘valenciana’: Bancaixa) i Caixa de Sabadell.
Aquests darrers dies s’està parlant molt de fusions. Per un costat les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa (potser finalment s’afegirà la de Manresa) i la darrera novetat, la que porta avui el Periódico a la portada: les de Catalunya, Tarragona i Girona (com he dit, les tres pertanyents a les respectives Diputacions) –No fa gaires dies pensava jo amb la possibilitat de la unió entre les de Tarragona i Girona; el que no pensava és que en l’operació també hi entrés la de Catalunya, la segona caixa catalana en importància-.
Com comentava abans, a principis dels anys 90 es fan fusionar “La Caixa” amb la Caixa d’Estalvis de Barcelona. Hi ha qui diu que més que una fusió va ser una absorció per part de la principal entitat financera del país i una de les primeres d’Espanya després dels grans bancs (BBVA, Central-Hispano, Banesto –la majoria també fruit de fusions entre bancs)
Una anècdota que potser molts de vosaltres desconeixereu. Als anys 80, la Caixa va emetre uns productes ‘d’assegurança’ anomenats primes úniques. Era un producte que tenia una bona rendibilitat sense retencions fiscals. Eren refugi de molts de capitals obtinguts de forma ‘opaca’ (per dir-ho d’alguna manera) El Ministeri d’Hisenda discrepava del criteri de la Caixa i pensava que si que en tenien que portar. Així va ser com la Hisenda d’aquella època (després Agència Tributària) permetia als dipositaris de les primes úniques, quan aquests rescataven el capital o part del mateix, fer una operació anomenada “elevació a l’íntegre” que consistia en l’aplicació d’una fórmula matemàtica que permetia posar-te unes retencions sense haver-te-les efectuat. Hisenda devia després “passar factura a la Caixa”. Però al final res de res. Després de diverses sentències desfavorables a la Caixa, hi ha que diu que Hisenda li va acabar condonant el deute com un dels beneficis obtinguts per la Caixa amb la fusió amb la de Barcelona.

INDICIS DE PREVARICACIÓ A AMPOSTA

Potser la pregunta que caldria fer-se és: Perquè no ha passat abans?
Des de fa anys i panys, a Amposta s’hi veuen coses sospitoses, relacions “íntimes”, etc. Però hi faltava una cosa: O bé un testimoni que hi aportés proves fefaents sobre la “presumpta” relació d’interessos econòmics entre el senador i un determinat empresari de la nostra ciutat o bé una investigació per part de la fiscalia que fes sortir a la llum pública aquesta “presumpta” relació.
Però a Amposta ningú s’atreveix a parlar i si es fa, es fa en la més estricta intimitat. I si algú té proves que aportar en forma de documents o qualsevol d’altra que pugui servir davant d’un tribunal, evidentment, no les farà públiques. Segurament per por a possibles represàlies. De fet, coneixem a gent que sap “coses”, però segurament no les dirà mai.
Ha tingut que ser arran d’una denuncia feta per una empresa de fora de la nostra ciutat Proconsa SL que un fiscal de Tarragona hagi instat al Jutjat de Primera Instància núm. 1 d’Amposta a que investigui el cas dels cinemes d’Amposta que porten 8 anys sense arribar a obtenir la llicència municipal d’activitats (segons informava ahir el diari el Punt)
Durant la darrera legislatura de Roig com alcalde, el grup municipal socialista de l’ajuntament ja va denunciar presumptes irregularitats urbanístiques: el regidor d’Urbanisme feia de promotor immobiliari, el primer tinent d’alcalde (avui alcalde) es va construir una caseta i la va fer passar com a magatzem agrícola i també una empresa constructora va construir amb el vist i plau de l’ajuntament un “magatzem agrícola” de grans dimensions a la zona del delta i per a que no es digués, hi va posar davant mateix una sèrie d’estris agraris...
Aquesta denúncia li va portar al portaveu del PSC a rebre amenaces i insults i al propi partit li va “passar factura” en les darreres eleccions municipals amb la pèrdua de diversos centenars de vots i a dures penes va poder aconseguir mantenir el quart regidor.
Roig ja va ser imputat al principi del seu mandat per “ús d’informació privilegiada”. El seu entorn familiar va comprar diverses parcel•les a Valletes quan eren terreny rústic i abans de que l’ajuntament les acabés requalificat en sòl urbà. El jutge el va acabar absolen per prescripció dels fets, encara que el fiscal va sentenciar que la seva actitud era “reprovable”. L’exalcalde encara va treure pit d’aquella absolució i va encadenar diverses majories absolutes a l’ajuntament de la capital del Montsià.
Roig sempre ha mantingut que la seva acció al capdavant del govern de l’ajuntament ha estat “impecable”.
De la primera noticia jo me’n he assabentat minuts abans de començar el ple ordinari d’aquest mes de juny, encara que ningú m’ha nomenat a l’exalcalde (si al empresari) i m’havien dit que va estar publicada al diari Avui (?)
Duran el ple res m’ha fet pensar que hi hagués preocupació entre els membres de l’equip de govern.

REMEMORANT LA RECONQUESTA PER TERRES D’ARAGÓ

I més concretament pel Nord de Saragossa, terres frontereres amb Navarra. Allí és on hem estat aquests darrers dies. Ens allotjàrem a Sos del Rey Católico, precisament perquè va ser allí on va néixer Ferran II d’Aragó, que es va casar amb Isabel I de Castella, unint així els dos grans regnes de la Península Ibèrica. Però tot això és història i aquesta pot trobar-se consultant un llibre que parli d’aquest tema i també per Internet.

La comarca on es situa Sos s’anomena de las Cinco Villas i és una de les més grans de l’Aragó. Les cinc viles “majors” són: Tauste, Sádaba, Uncastillo, Sos del Rey Católico y Ejea de los Caballeros que és la capital de la comarca. A la majoria d’aquest pobles s’hi poden trobar castells però també esglésies, sobre tot d’estil romànic. Hi ha llocs, com a l’església de San Martín de Tours, que va ser capella del Palau de Sada (on va néixer Ferran) i el castell d’Uncastillo on es projecten audiovisuals explicant històries de la reconquesta d’aquella zona, però també d’altres èpoques de la seva història. També hi ha projeccions als castell de Sádaba, el més impressionant que venguérem, però no estava obert malgrat que el cartell indicava que érem dintre del horari.

Una de les coses que més ens cridà l’atenció va ser quan es parlava de la convivència entre les distintes religions: moros, jueus i cristians. De fet és una cosa que ja coneixíem, ja que a Tortosa, per exemple, també passava. Però al palau gòtic de Pere IV, al costat mateix del castell d’Uncastillo s’hi podia llegir aquestes paraules: La sociedad de la Baja Edad Media era estamental y feudal. “En esta época se utilizaban varias lenguas en la península: castellano, leonés, galaico-portugués, catalán, árabe, etc. y todas ellas se hablaban en la corte”. Ni més ni menys que ara!

En molts d’aquest pobles s’hi poden veure les rajoles indicant on estava situat el barri jueu o call, en català.

A part de les nostres vivències i, sempre que arribàvem a l’habitació del hotel enceníem el televisor per escoltar les darreres notícies. També fullejàvem alguns exemplars de diaris, sobre tot el País, el Periódico de Aragón y la Vanguardia (que era el que parlava més de Catalunya)
Així va ser com ens vàrem assabentar de la mort de la Farrah Fawcett, tot una icona sexual dels anys 70, però sobre tot de Michael Jackson.
Però la notícia per a mi més sorprenent va ser el “relleu” al jutjat de Núles, el que hauria de jutjar a Carlos Fabra, el president de la Diputació de Castelló. Crec que és el 9è des de que es va incoar l’expedient. El nou jutge, Jacobo Pin Gódos, és fill d’un dirigent històric de l’antiga Alianza Popular. Un advocat que representava AP davant la junta electoral. D’arribar-lo a jutjar, algú creu que hi pot haver imparcialitat?

“L’EMPERADOR” SARKOZY, EL “CORTESÀ” BERLUSCONI I D'ALTRES ESPÈCIES

Des del temps de l’Imperi francès, concretament des de 1848, mai cap rei o president de França s’havia adreçat a les cambres legislatives des del palau de Versalles. Sarkozy va trencar motlles com tantes altres vegades. És un president atípic. Malgrat ser de dretes, fins i tot les seves formes d’actuar, per molt progressistes que semblin alguns cops, són típiques de la dreta, de vegades pren mesures que “descol•loquen” als seus opositors, com per exemple que diversos membres del seu govern vinguin dels partits de l’esquerra tradicional de França.
No puc estar a favor de les seves formes, però si ho estic amb el contingut de la frase que va dir ahir (la frase que més ressò ha tingut del seu discurs”: “El burkha no és un símbol religiós, és un signe de submissió de la dona cap a l’home”.
Difícilment trobarem a l’islam societats obertes on els drets dels homes i les dones siguin iguals. Les revoltes actuals de l’Iran, son degudes, precisament a buscar aquesta igualtat. L’Iran és un país complex. Una revolució va derrotar el darrer xa de Pèrsia (que és com s’anomenava l’Iran) i va convertir un país “massa” occidentalitzat amb un país on l’integrisme islàmic va passar a ocupar tot el poder. Ara, les dones, però sobre tot la joventut des dos sexes volen més llibertat. I aquesta llibertat passa per treure's els mocadors i vestir com ho fa la joventut d’Europa. De fet, a la intimitat ja ho fan.
Mentre, a l’Itàlia de Berlusconi, la fiscalia investiga el seu primer ministre (o sigui, al propi Berlusconi) Recordo que davant les darreres eleccions italianes ja opinava sobre aquest personatge. Berlusconi ja havia ocupat el càrrec i com ara, tampoc llavors va passar desapercebut i d’escàndols també en va protagonitzar uns quant, encara que no recordo que ho fossin sexuals.
Ara sí. Les festes a les seves mansions s’han fet famoses. De fet potser caldria parlar més d’orgies que de festes pròpiament. Les noies que hi participaven eren molt joves i boniques. I com que la joventut i la bellesa es cotitzen alt, el primer ministre pagava bones quantitats de diners per poder gaudir dels seus serveis.
Ara la fiscalia investiga si a les “festes” hi va haver prostitució i cocaïna. Pot sonar estrany parlant d’un primer mandatari, però tractant-se de qui és, la cosa ja no estranya gens.
Berlusconi mai ha estat un personatge discret. Els seus escàndols amb les dones (“pròpies” i les altres) han estat un constant en la seva carrera política. Què passaria si Silvio no controlés la majoria dels grups de comunicació italians? Segurament encara haurien sortit a la llum molts més casos dels que s’han destapat.
A l’hora de la veritat, se’m fa difícil escollir quina mena de mandatari no desitjaria mai per al meu país.
Però a Espanya vàrem tenir un altre “primer” ministre a mig camí entre tots dos en alguns sentits. Encara que mentre va ser cap del govern espanyol no sé li van conèixer “aventures” extraconjugals. Però sí que anys després va sonar un cas, precisament amb una ministra de Sarkozy Rachida Dati que va quedar embarassada de no sé sap qui i alguns mitjans de comunicació la relacionaven amb Josemari. Ell ho nega tot i amenaça amb denunciar (si és que ja no ho ha fet) a qualsevol que ho vagi pregonant. Ara que ja fa 5 anys que no governa, encara treu pit del bé que anava Espanya quan ell n’era el president.
Pobra Europa...