"DONDE DIJE DIGO, NO DIGO DIEGO"

Evidentment la frase en qüestió és sense la conjunció de negació: “Donde dije digo, digo Diego”.
Avui el Periódico parla d’una d’aquelles situacions rocambolesques que passen de tant en tant i creen un greu problema a qui les pateix. No és una altra cosa que un error burocràtic sense ànim de voler-lo corregir per part de qui ha “ficat la pota”. Segons informa el diari, a una noia mexicana veu perillar el seu permís de residència per culpa del error d’un funcionari que va convertir el cognom de seu espòs (espanyol) de RAJA a RAFA. Segons continua dient el rotatiu, Maria Gabriela Gasca Rangel, que així és com es diu la ciutadana mexicana, s’exposa, fins i tot a ser expulsada del país.
Els errors a l’àmbit de l’administració son més freqüents que allò que seria desitjable. Només fa uns mesos us parlava de diverses errades produïdes dintre de l’àmbit de la sanitat. Però també se’n produeixen a la justícia, i a qualsevol tipus d’administració publica. Molts cognoms catalans estan mal escrits perquè, segurament, quan van començar a “ser necessaris” els papers (documentació), els funcionaris devien de ser espanyols i només sabien una mica més de lletra que els ciutadans (la majoria eren analfabets) Així, molts de cognoms catalans s’han escrit tradicionalment sense “erra” muda final, o amb la lletra “ñ” en lloc de la grafia “ny”, etc. Així tenim els cognoms d’ofici: Ferré, Fusté, Moliné, Sabaté, etc. Només al País Valencià van conservar la “r”, perquè allí es pronuncia. Exemples amb “ñ” son: Viña, Viñals, etc.
Cometre una errada és relativament fàcil. Corregir una errada davant l’administració és una de les coses més difícils que et puguis trobar. Un exemple el tenim amb la notícia que obria aquest comentari, però evidentment, en podria posar unes quantes més.
Sense anar més lluny, el meu cognom és un d’aquests d’ofici que hauria d’acabar amb “erra” i acaba amb “e” accentuada. Ja fa anys vaig iniciar un procés per ficar-me la lletra que mancava. El primer pas va ser fer un escrit a l’Institut d’Estudis Catalans”. No hi va haver cap problema per a que em fessin un petit informe on deia que, en català, calia posar la “r” final. Després vaig dirigir un escrit al Jutjat de primera instància d’Amposta. Allí van començar els problemes. Primer me’l van aturar sense que hi hagués cap notificació, fins que un dia, quan ja havien passat diversos mesos, vaig anar a interessar-m’hi. Llavors en van demanar una partida de naixement del meu iaio patern, per veure si ell ho tenia escrit amb “r”. Però resulta que el meu iaio va néixer a Barcelona el 1890. Per aquell temps, molts de barris de la ciutat eren pobles independents (Gràcia, Sants, Horta, etc.) Així que des del registre em van demanar més concreció i que els digués el carrer on va veure la llum per primer cop mon iaio. Dubto que ho sabés, però era igual, ja que feia uns anys que havia mort. Al final vaig desistir...
Però hi ha casos molt més graciosos. Una vegada al carnet d’identitat d’una dona d’ètnia gitana, li posava com a nom del carrer on vivia “Beatorio” de Amposta. Vaig arribar a la conclusió que es tractava del carrer Beat Oriol. Imagineu-vos a la senyora dient Beat Oriol amb accent calé. Segurament us sortirà la forma com ho va escriure el funcionari. Aquesta errada té poca transcendència, però es evident que n’hi ha que poden marcar una persona per sempre.
Altres errades que recordo son la de una senyora de la Galera que al DNI li posava una data de naixement cinc anys abans de la real o un noi que va treballar a la gasolinera dels Quatre Camins de Tortosa i que portava els dos cognoms diferents als dels seus pares. Tantes traves burocràtiques s’han trobat que, finalment, desistiren de solucionar el tema.

“L’ALIACRÀ” DEL NORD DELS PIRINEUS

Ahir el Periódico de Catalunya ens va tornar a sorprendre amb una portada d’aquelles que “marquen estil”. Tota groga amb una sola frase: “Arriba el Tour”. Era el seu homenatge al Tour més català amb les etapes de Girona a Barcelona i la d’avui, de Barcelona fins el principat d’Andorra, concretament fins l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís.
Abans, els nostres iaios, quan algú es posava groc i tenia l’hepatitis, deien que tenia “l’aliacrà”. D’aquí el meu títol, també un tant sorprenent...
No cal dir que a dintre (entre les pàgines 2 a la 6) s’hi publica un extens reportatge. A una de les fotos retrospectives s’hi pot veure José Pérez Francés, un ciclista català que va guanyar l’etapa de Barcelona de l’any 65.
Catalunya no ha destacat gaire en ciclistes en ruta. En canvi amb pista no cap anar massa enrera per a recordar el gran Joan Llaneras, diverses vegades campió del món i olímpic.
Tornant enrera, a Pérez Francés el recordo remotament. L’any 65 jo vaig prendre la comunió (o me la van donar...) i tenia 7 anys. Però recordo prou bé els anys de glòria de l’equip ciclista Kas. Un club que portava el nom d’una marca de begudes refrescants, de la que avui encara podem veure el Bitter Kas.
Aquest equip ciclista va aconseguir els èxits més grans a la dècada dels anys 70 on, segurament, va ser el millor equip del món. Entre els seus corredors hi figuraven José Manuel Fuente (guanyador de la muntanya en diverses edicions i també d’etapes) Fuente era conegut com “el Tarangu”. També va guanyar el Giro d’Itàlia. Però un grup de grans corredors secundaven Fuente (un bon equip no es fa només d’un gran corredor. Així González Linares era el més “rodador”. Encari li recordo una contrarellotge del Tour que es va disputar a Belgica, el país del llavors “totpoderós” Eddy Merckx. També formaven part d’aquell equip Andrés Gandarias y Paco Galdos.
Heu de pensar que per aquell temps guanyar una gran prova que no fos la Volta Espanya era pràcticament missió impossible. El Tour només l’havia guanyat fins llavors Federico Martin Bahamontes, conegut amb l’apel•latiu del “Águila de Toledo”.
Amb Luis Ocaña, un espanyol que vivia a França i que corria per l’equip Bic, arribava el segon Tour.
Recordo els meus anys quan treballava a Vinaròs que havia un corredor d’aquella localitat dels Baix Maestrat que va córrer les grans proves. Es deia Fandos i sé que tenia altres germans que també s’havien dedicat al ciclisme
No voldria acabar aquest escrit sense mencionar a dos grans ciclistes ampostins, pioners d’aquest esport al nostre territori. Estic parlant de Serra (que va arribar a córrer Giro y Tour) i Miró, més conegut com Xurrut.

Per a saber més del cliclisme espanyol, pots "clicar" aquí.

D’ANXOVES, XORIÇOS, CAPELLANS I “ESCALONETS”

El que està passant a la Comunitat Valenciana és més propi d’un “regne bananer” (si ho voleu suavitzar, d’un país en vies de desenvolupament) que no d’una comunitat autònoma d’un estat que porta a la UE des de 1986.
Encara que ben mirat podria fer-se extensió a tot l’estat espanyol i amb això, quasi que estaria d’acord amb el que va dir la primera edil de l’ajuntament de València, la capital d’aquell regne. Ahir, la Rita Barberà (no és que vulgui posar-me en la seva condició sexual, però què fa al PP? O potser millor què opina el PP d’ella?) va dir que si Francisco Camps (el rei de tots els valencians –va heretar el títol de Zaplana i aquell, directament de Jaume I-) havia de dimitir, ho haurien de fer “tots” els espanyols, començant pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero. El motiu pel que hauria de dimitir, acceptar anxoves com a regal del president de Cantàbria, el també socialista Miguel Ángel Revilla (que suposo que no té res a veure amb la coneguda marca de xoriços, ja que, de tenir-la, al lot també n’hi podria incloure algun)
Tornant a les paraules de Dña. Rita (cal incidir molt amb aquest tractament, a al igual que amb Dña. Esperanza), quan diu “tots els espanyols”, exactament a qui es refereix? A tots? Fins i tot els més humil dels ciutadans? De ser així, potser Dña. Rita pensi que en aquests país “tots som un xoriços” i anem pel món acceptant regals a canvia d’alguna cosa...
Perquè a l’hora de buscar diferències entre les anxoves de Zapatero i els vestits (els tratges) de Camps, se me’n acudeixen unes quantes, però la més significativa és que qui va pagar els vestits al rei de València és que alguna cosa buscava a canvi: la concessió de contractes entre la Comunitat Valenciana i les seves empreses. No crec que aquesta fos la pretensió de Revilla, el president càntabre.
Ahir Camps i els seus van fer una espècie de passeig triomfant per diversos pobles del seu Regne, entre ells, Algemesí, municipi on governen els socialistes. El motiu celebrar la victòria a les passades europees. En qualsevol país “normal”, casos com aquest produirien una davallada de vots al partit que té casos de corrupció. Aquí, no! A València (com a Amposta, per quedar-nos a casa) qualsevol cosa que perjudiqui els qui governen, encara obtenen un millor resultat a les properes eleccions! (“manda huevos” que va dir Fedrico Trillo)
De totes formes, Camps va rebre mostres de rebuig per part de sectors opositors al seu govern. I és que a València, encara que la imatge que tenim és que és un país “blaver”, hi ha un sector important de la població (segurament la que menys soroll fa) que tenen uns sentiments molt diferents a la línia oficial de la “Cheneralitat”.
Camps, en unes declaracions fetes ahir va dir que “només li queden dos o tres ‘escalonets’ per a que s’acabi tot”. Mentre, Canal 9, com no podia ser d’una altra manera, res deia de la futura compareixença del seu rei davant el jutge (Visca la llibertat d’expressió)
Mentre, segons informava el diari electrònic el Plural, segueixen sortint proves que inculpen a Camps i a un parell més de dirigents del seu partit i govern. En una d’aquestes converses, gravades, Álvaro Pérez, el Bigotes parlava de Camps anomenant-lo “el capellanet”. Concretament la frase deia” Creo que me han hecho un putadón (...), con Pa... –a qui no acaba d’anomenar- con el curita".
La conclusió final és que de xoriços n’hi ha per tot arreu, però a alguns llocs més que en altres. Amb el permís d’Arturo Mas, es clar.

EL PREU DELS DIARIS

Des de l’entrada del euro l’any 2002, el preu dels diaris va mantenir-se invariable fins l’any passat. Abans de l’entrada de la moneda única, els diaris tenien un cost al quiosc de 150 pessetes y amb l’euro es va arrodonir a la unitat (1 €).
A partir de 2008 l’increment de la majoria de diaris va ser de 10 cèntims. Així el diari (diari) costava 1,1 euros. L’increment del 2002 va ser prou significatiu per pensar que les principals editores de premsa van voler mantenir els preus per no crear cap greuge entre els seus compradors (no lectors, perquè hi ha qui llegeix cada dia el diari i no l’ha comprat mai)
Dissabte passat vaig comprar el Punt, com ho faig la majoria des dissabtes. Al comprar-lo ja em van advertir que s’havia pujat a 1,20. Ahir dilluns vaig comprar el País i també vaig veure que costava 1,20. O sigui que, al menys aquests dos diaris en un any aproximadament, han apujat el preu de venda dels seus rotatius vint cèntims (més de trenta dues pessetes de les d’abans) No sé si és una pujada excessiva o real i ajustada a l’increment de les despeses d’impressió, distribució i venda, a part de les altres com el cost del personal, de les matèries primeres, despeses generals (llum, telèfon, etc.)
Normalment, quan un diari apuja el preu, hi ha la creença que els altres diaris trigaran molt poc en igualar el preu de venda al públic.
Però jo em faig una pregunta: Hi ha un pacte de preus entre les principals editores de diaris?
Ahir mateix es va fer pública una sentència sobre un possible pacte de les empreses de telefonia. Al obligar-los l’estat, per llei, facturar per segons i no per minuts com ho anaven fent, es va incrementar el preu de “l’establiment de trucada”. Al fer-ho totes les empreses que operen a Espanya, les associacions de consumidors ho van denunciar acusant-les de pactar els preus, la qual cosa és il•legal. El Tribunal Suprem, va considerar que no hi va haver tal pacte.
És evident que la venda de diaris no té la repercussió que pot tenir l’ús de la telefonia, però, insisteixo: Hi va haver pacte?
Fa temps que crec que els diaris es podrien “sobreviure” de la publicitat que s’inserta a les seves pàgines. Si us hi fixeu, és estrany veure, una vegada passades les primeres pàgines on hi surten les principals notícies, una pàgina on no hi hagi algun anunci comercial i, de vegades, fins i tot, institucional. Si a això li afegim la gran quantitat de publicitat que porten els suplements dominicals u altres, cal pensar que els ingressos per aquest concepte són molt importants. Jo crec, amb tota sinceritat, que el que li costa el diari al lector, pot servir per pagar al venedor. No sé si és aquesta quantitat o no la comissió de venda del quiosquer, però bé podria ser-ho.
Una anècdota. Quan va sortir el diari Público, ara fa uns dos anys, el titular del lloc de venda on adquireixo habitualment el diari, els tenia amagat. El motiu? És que van sortir a la venda per 0,50 euros i, evidentment, la comissió del venedor era molt inferior, per la qual cosa preferia vendre els altres diaris i només si se li demanava expressament, te’l donava. Altres llibreries els tenien a la vista, però menys visibles que els que costaven a euro.