ESCAMPANT MERDA

Avui la “popular” Rita Barberà, alcaldessa de València ha volgut sortir al pas de les informacions que donaven ahir dos mitjans del grup PRISA: el diari el País i la Cadena SER. Segons l’alcaldessa, “Els regals que deu de rebre el president del govern “tenen que ser més grans i més cars” que els que ella rep... Si té proves del que diu, que les aporti i si no en té, que assumeixi la seva responsabilitat!
Només fa uns dies, Rita Barberà ja ens sorprenia quan comparava els regals en forma de “vestits” (trajes) que van rebre diversos companys del seu partit a València (entre ells l'honorable -potser ara menys-) Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana) i les anxoves que li regalava el president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla al president del govern espanyol Rodríguez Zapatero.
Segons les informacions del mitjans del grup PRISA, la Barberà va rebre regals de la marca Louis Vuitton. Aquesta informació s’ha obtingut dels enregistraments que va manar fer la policia amb ordre judicial (sinó no serien legals i el jutge les desestimaria) a Álvaro Pérez (“alias el bigotes", el representant de Francisco Correa (el cap de la trama Gürtel) a València.
L’alcaldessa també ha anunciat que presentarà querelles criminals contra qui “els seu advocat cregui oportú”. Encara que els “populars” creguin que hi ha una conspiració contra ells dels del grup PRISA i el propi govern d’Espanya, cal pensar que la querella anirà dirigida a qui, presumptament, hagi pogut filtrar aquest notícia a la premsa i que, evidentment, seria algú que treballa en seu judicial. Encara que crec que també pot anar dirigida als mitjans de PRISA per haver-la difós. És allò que es diu “matar al missatger”.
Què serà que la “bèstia” quan es veu acorralada només pensa en presentar querelles criminals i veu conxorxes per tot arreu?
Si s’acaba descobrint tot l’entramat (de fet només cal que hi hagi una sentència en ferm, perquè pareix que la trama sigui prou clara...) no sé exactament la pena que se’ls deuria d’imposar, però penso en dues coses. La primera que se’ls inhabilités a per vida per a tornar a ocupar qualsevol càrrec públic (encara que només fos d’assessor) i segona que se’ls obligués a retornar tot el que han cobrat il•lícitament, encara que fos en forma de regals. I si fos impossible poder recuperar els diners que, presumptament haguessin pogut cobrar, que se’ls condemnés a fer treballs per a la comunitat fins que haguessin liquidat l’import de tot l’obtingut, ja fos en diners, ja fos en regal.
I això va per a TOTS. I remarco la paraula “tots”.

(La fotografia és del diari el Punt)

JOAN FONS PIÑOL

(Aquest article apareix publicat avui a Vinaròs News)
Vaig conèixer l’amic Juanito farà uns trenta anys. Per aquell temps ja era un senyor “adult” des del punt de vista d’un jove que tot just començava a donar les seves primeres passes pel món de la política.
És, sense cap mena de dubte, una de les ments més lúcides que m’he trobat dintre del partit (el PSC) Sovint incomprès pels seus propis companys, Juanito ha estat sempre crític amb certes conductes dels diferents dirigents del partit, tant a nivell català com espanyol. Ara bé, un crític constructiu que argumentava amb solvència y solidesa les seves discrepàncies més de forma que de fons.
La seva joventut la va passar a França i l’educació que va rebre dels nostres veïns del Nord sempre l’han marcat de forma positiva. Al arribar al seu poble, Tivenys, es va dedicar a portar les terres del patrimoni familiar. Des de que el conec sempre ha reivindicat la seva condició d’empresari pagès. Les seves dues grans passions han estat la lectura i l’escriptura. Encara recordo quan m’arribava a casa la revista “El Socialista” i ràpidament anava a buscar l’apartat d’articles d’opinió per a llegir el seu darrer escrit. Mentre, en el temps lliure que encara disposava, estudiava anglès per enriquir més la seva cultura, ja de per si prou completa.
Guardo d’ell un record de l’any 1987. Ho recordo perfectament perquè va ser any d’eleccions municipals. El partit va organitzar una jornada municipalista a la Ràpita per mirar d’agafar empenta de cara els comicis que s’apropaven. A la tribuna d’oradors hi va pujar un bon grapat de companys. Alguns d’ells, fins i tot arribats de Barcelona on ostentaven responsabilitats institucionals, com regidors del propi ajuntament de la Ciutat Comtal o càrrecs orgànics dintre del propi partit. Els únics aplaudiments del dia van ser per a Juanito. La seva exposició va ser brillant, tal i com ens tenia acostumats. De la seva boca només van sortir paraules harmonioses fent un diagnòstic acurat i encertat de la realitat política del país d’aquella època, pròpies de qui, com ell, sabia connectar amb un auditori que l’estava escoltant encantat.
Per aquell temps, a l’amic Fons, el van proposar per a ser candidat al Parlament de Catalunya. Ho va refusar. Es considerava massa gran per ocupar un lloc de tanta responsabilitat i tan lluny del seu poble. Tenia ja 62 anys.
La darrera vegada que ens vàrem veure va fer va ser el passat 29 de juny. Com no podia ser d’una altra manera estiguérem parlant de política força estona. Em va dir que estem passant per uns moments complicats degut a la crisi, però que aquesta té una dimensió mundial. De com aquesta situació incideix en el panorama polític dels nostre país i de com pot acabar passant factura als governs socialistes. Em va recordar unes paraules que Felipe González li va dir a Zapatero quan aquest va accedir per primer cop a la presidència del govern espanyol: “No prometis mai allò que no puguis complir”, amb referència a l’Estatut i al finançament de Catalunya. Segons ell, Zapatero, s’havia ficat en una situació difícil y no sabia com sortir-se’n. Si acontentava els catalans, la resta de les comunitats podrien acabar no acceptar l’acord. I de no fer-ho, hi podria haver una fractura dintre de les famílies socialistes espanyoles. Què Maragall, tot i defensar el federalisme, va veure que Espanya encara no estava preparada per afrontar una situació així i, finalment, va desistir d’iniciar el procés cap a una Espanya federal.
També vam parlar que envolta alguns membres del Partit Popular i com pot acabar afectant els actuals dirigents nacionals. Em recordava que alguns polítics “estan en política perquè és un bon instrument per arribar a tenir un bon nivell de vida”. I recordava les paraules “atribuïdes” a Zaplana, al accedir a l’alcaldia de Benidorm: “M’he ficat en política per enriquir-me” (s’ha desmentit que Zaplana hagués dit aquesta frase) I sobre aquest tema també em va recordar una “sentència” del general francès De Gaulle: “Quan un polític es converteix en professional, sovint s’oblida dels problemes reals dels seus ciutadans”.
No cal ni dir que jo comparteixo en gran mesura el pensament de Joan Fons. Precisament sobre la “professionalització” de la política sempre m’hi he mostrat en contra. Cal saber quan es el moment d’abandonar la política activa i tornar-te a dedicar a la teva professió. Però hi ha polítics d’ambició extraordinària que volen continuar ocupant càrrecs de responsabilitat dintre del món de la política per a seguir gaudint d’una situació privilegiada dintre de la nostra societat.

CAMPANYA DE CAPTACIÓ DE SIMPATITZANTS

Avui, el PSC ha organitzat a les principals poblacions de Catalunya una campanya de captació de simpatitzants. Voldria remarcar la paraula simpatitzants per a diferenciar-la clarament de la de militants, ja que la primera condició no implica res més que rebre informació del partit directament des de Barcelona.
Com agraïment als “nouvinguts” se’ls lliurava una alfàbrega (una planta aromàtica domèstica molt comuna que, entre les seves propietats, té la d’espantar els mosquits)
A les taules, també hi havia informació sobre el nou finançament, així com globus per als nens i nenes.

A Amposta aquesta taula s’ha instal•lat davant del mercat municipal que, dissabtes és un excel•lent lloc, ja que hi passa una bona part de la població de la ciutat. Evidentment no faré públic el nombre de simpatitzants “captats”, però si que diré que ha superat en escreix les previsions més optimistes. Cal tenir en compte que Amposta és una plaça molt difícil de “lidiar”, ja que la influència de certs “personatges” és molt gran i la gent, vulguis o no, encara té por de mostrar en públic les seves idees polítiques.

En canvi, hi ha hagut afiliats del partit del que “m’estic referint sense nomenar-lo” que s’han apropat per esbrinar quina era la nostra intenció. Evidentment s’han mostrat contraris dels bons resultats del finançament. Personalment no esperava menys dels ampostins afiliats a aquest partit. Segons l’enquesta que publica avui el Periódico, només un terça dels votats de CiU en les passades autonòmiques, no veurien en bons ulls el nou finançament. No tothom qui vota una determinada opció política n’és afiliat i, suposo, caldria buscar entre aquest col•lectiu els que donen un sí al nou finançament pactat entre tots dos governs. Només el afiliats, els més fanàtics, com la senyora que avui s’ha aturat a parlar-nos, seguint les directrius que es marquen des de la seu de Barcelona, es mostren contraris. Tampoc hi ha que escandalitzar-se ni tractar-los de convèncer. Aquest col•lectiu de persones estan entre les que mostren total fidelitat al partit i al vot i millor no perdre-hi temps. De vegades penso que sóc massa prudent i que caldria “pagar-los amb la mateixa moneda”. O això o enviar-los a tots a fer “punyetes” (per ser suau)

Una altra cosa que pareix clara és que aquestes tàctiques són més pròpies d’ells que de nosaltres. I potser per això queden una mica descol•locats quan ens veuen mirant de captar simpatitzants i més quan no és ni campanya electoral...

VISITA A AMPOSTA DE LA CONSELLERA DE JUSTÍCIA

Abans d’arribar a la seu de l’ajuntament, la consellera Montserrat Tura i la seva comitiva s’han assegut a un conegut establiment pastisser del carrer Sant Josep per a fer un mos abans d’afrontar el dia intens de treball que els esperava.
Poc després ha arribat a peu a la casa consistorial (només li calia recorre una distància d’uns 100 metres) on ha estat rebuda per l’alcalde Manel Ferré a peu de l’escalinata principal i alguns dels regidors de l’ajuntament.
Posteriorment se li ha fet la recepció oficial al saló de plens on, l’alcalde, ha volgut ressaltar que era el primer cop que la consellera feia una visita oficial a la ciutat com a responsable de Justícia, ja que abans ho havia fet com a consellera d’Interior del govern de Maragall.

La consellera ha volgut ressaltar la importància del conveni que anava a signar amb l’ajuntament per a desenvolupar la tasca de la mediació social a l’àmbit el dret privat, més enllà de la mediació familiar que hi havia fins ara. La consellera ha dit que la llei, aprovada abans d’ahir mateix, era la segona que es feia a Europa després de l’existent a França i ha demanat que hi hagi “un canvi de cultura” en aquest sentit.
Després de signar al llibre d’honor i de rebre uns petits obsequis de la ma de l’alcalde, la consellera s’ha adreçat a la seu dels jutjats d’Amposta per visitar-ne la nova instal•lació dels arxius i poder veure “in situ” les dependències judicials, així com escoltar de la boca dels jutges i d’altres professionals de les mancances existents, sobre tot en matèria de personal. Se li ha reclamat, principalment, dues coses: la creació del jutjat número 4 i la possibilitat de poder gaudir d’un fiscal. La consellera els ha recordat que no és competència del seu departament, ja que, aquests aspectes depenen directament de Madrid. Una cosa m’ha sorprès, els tres jutges (2 dones i un home) eren de parla catalana. Durant la visita ha fet de “mestre de cerimònies el director dels serveis territorials de Justícia a les Terres de l’Ebre Federico Diego.

Un altre cop cap a la seu consistorial, ha presentat la jornada de treball sobre la “Mediació”, amb la presència del president del Consell Comarcal del Montsià Joan Castor Gonell i la regidora de Serveis Socials i Participació ciutadana Laia Subirats.

La jornada ha estat a càrrec de la directora del Centre de Mediació de Catalunya Anna Vall.