QUÈ PRETÉN PUIGCERCÓS?

Diumenge passat, Joan Puigcercós, president d’Esquerra Republicana de Catalunya, en una entrevista a Catalunya Informació, després del resum de les notícies del migdia, deia que una vegada assolit l’acord de finançament, calia fer una “crisi de govern” i fer-hi canvis per acabar la legislatura. No concretava res més. Ni deia quins departaments haurien de canviar de titular ni l’abast dels canvis, etc.
Vist des de fora, d’un ciutadà que no és del seu partit però que segueix la política en qualsevol dels seus àmbits i procura estar al dia, crec que el que voldria Puigcercós és un relleu a la vice-presidència. O sigui substituir ell mateix a Carod Rovira.
Cal recordar que quan Joan Puigcercós va derrotar al polític cambrilenc per dirigir la formació republicana, Carod Rovira va dir que no descartava tornar-se a presentar per optar a la presidència de la Generalitat. Evidentment, aquesta afirmació era un tant contradictòria, ja que, sé suposa, que el candidat hauria de ser “l’home fort del partit” i, en aquells moments (com ara) no és altre que Puigcercós. Posteriorment el propi Carod va rectificar i va dir públicament que renunciava a tornar-se a presentar.
Anant tot bé, a Puigcercós encara li queda un any sense que es pugui incorporar « de ple dret » a un hipotètic govern de la Generalitat on estès ERC. Evidentment les opcions són dues: repetir un govern nacionalista i d’esquerres (sempre que numèricament sumin els parlamentaris suficients) o, en tot cas, un “front nacionalista” amb CiU.
És normal que s’hagi creat una certa controvèrsia pel tema, no tan sols dels propis socis de govern, sinó també dels altres partits amb representació al Parlament.
Des de les files del PSC (i també d’ICV-EUA) ja sé li ha contestat que la potestat la té « exclusivament » el President de la Generalitat. En canvi des de CiU i el PP, ho veurien bé... Però l’opinió d’aquest és la que menys compta a l’hora de valorar la idoneïtat de fer ara una reestructuració del govern. Seria com si jo demanés que Duran substituís Mas com a president de la federació nacionalista o es canvies a la Camacho per algú d’un perfil més centrista i català (la qual cosa em sembla difícil)
Tornant a un hipotètic canvi de govern, es evident que Puigcercós (en el cas de que Montilla ho acabés acceptant) només podria influir en els consellers d’Esquerra. Si el canvi no fos “ell”, llavors s’hauria de pensar en la substitució d’algun conseller d’ERC més proper a la línia oficial del partit i d’absoluta confiança de Puigcercós.
Acabaré dient que les declaracions del president d’ERC (tot i respectar-les) em semblen inoportunes. Sempre he segut de l’opinió que “la roba hi ha que rentar-la a casa”, ja que fer-ho en públic és donar arguments a l’oposició per a carregar contra el govern i mirar de desgastar-lo. I si Puigcercós pretengués això?

L'IMPOSSIBLE PACTE SOCIAL

A les alçades que estem ningú discuteix que estem patint una de les crisis econòmiques més importants. Els països occidentals, dintre del món globalitzat som causa i efecte. Nosaltres vàrem ser els qui originàrem la crisi: Estats Units sense cap mena de dubte, però també Espanya que, durat anys, va consentir una bombolla immobiliària tant innecessària com perjudicial a llarg termini, tal com ho estem veient. L’altre dia li deia a un amic que els únics països que no “tenen crisi” són els subdesenvolupats. Si entenem com a crisi la destrucció de llocs de treball, el descens de la fabricació i del turisme, la baixada de PIB (amb números negatius), també està en números negatius la inflació, etc.
Aquells països com de “tot això” no en tenen ni saben el que és, no tenen crisi amb un sentit estricte. Però és evident que tenen altres crisis i, segurament, molt més greus.
Aquests dies tothom parla del pacte social i dels seu trencament. Jo diria que el pacte social a Espanya té els seus orígens en els Pactes de la Moncloa de 1977. En plena transició democràtica després de la mort del dictador Franco, el llavors president Adolfo Suárez va reunir al palau de la Moncloa els principals partits polítics, sindicats i les organitzacions empresarials. Llavors teníem una inflació que arribava al 47 % anual (!)
Però és evident que no hi ha pacte si una de les parts es nega a pactar. Ara, el president del govern Rodríguez Zapatero reuneix als dos grans sindicats (CC.OO. i la UGT) i a la CEOE (la principal associació empresarial) Tot i entendre que en aquest temps la majoria de col•lectius s’ho passen malament, no hi ha ni punt de comparació de com s’ho estan passant la majoria d’empresaris amb una bona part dels treballadors (sobre tot d’aturats) Els motius son obvis, mentre els empresaris “s’han de sacrificar” reduint la seva despesa en qüestions com consum de serveis i oci, etc. El aturats, molts, han d’acudir a associacions com Càritas a demanar menjar.
Però els empresaris volen, en una mena de xantatge, que se’ls redueixi les quotes que paguen pels treballadors a la Seguretat Social i l'acomiadament lliure, a canvi, entre altres coses, que s’apugin els tipus d’IVA que paguem tots. No en tenen prou que el govern els bonifiqui determinats tipus de contractes o altres mesures de tipus tributàries. O tot o res! Al final, el president del govern ha dit prou!
Que al darrera hi pot haver el Partit Popular? I perquè no? Una organització empresarial sempre serà més propera al PP (o a CiU) que no als partits d’esquerres: Igual com els sindicats estan més propers als partits d’esquerres que no del PP. És pura lògica.
El diari digital el Plural ens diu qui pot estar al darrera dels empresaris: dos ultralliberals relacionats amb la FAES, la fundació que presideix José Maria Aznar (l’allargada ombra del neoconservador) Aquests serien Juan Iranzo i José Luis Feito.
És evident que en aquests moments ens hi estem jugant molt. La darrera enquesta del CIS dona per primera vegada la victòria al PP en el cas de celebrar unes eleccions de forma immediata, des del 2004. La manca d’estabilitat econòmica produïda pel propi capital pot arribar a donar la victòria als partits de la dreta, com ja va passar a les darreres eleccions europees i a la majoria de països de la UE. Tota una paradoxa...
Hi ha massa interessos en joc per a que la dreta s’avingui a pactes que, al seu entendre, només beneficiarien el govern. Per ells, els treballadors no compten!

EL BALL

(O com vendre una burra coixa als ciutadans d’Amposta)
Dissabte per la nit, a Amposta, es feia el ball de proclamació de les pubilles de 2009 al recinte de festes. Abans de començar (el ball), les pubilles, acompanyades pels presidents de les entitats a qui representaven, avien acudit des de l’ajuntament al recinte. Posteriorment eren cridades una a una per pujar a l’escenari, mentre les de l’any anterior anaven baixant. Després de treure de dintre d’una bossa els noms de la pubilla infantil i la pubilla major, li donaven la paraula al Sr. Alcalde.
Crec que hagués segut normal que hagués parlat de les festes que venen, de les pubilles, de la seva il•lusió, etc. Però l’alcalde va començar parlant de la crisi i com aquesta afectava al poble d’Amposta. Però tal com anava avançant els seus discurs, les seves paraules resultaven cada cop més increïbles. Deia que el pressupost d’inversió d’aquest any era el més “potent” de la història d’Amposta i, a partir d’aquí va començar a enumerar les obres que s’estan fent per “tota Amposta”. En cap moment va fer cap referència de que, la majoria d’aquestes obres es realitzen gràcies a l’anomenat “Plan E” o “Pla Zapatero”. A saber: la urbanització dels carrers Verge del Pilar, Barcelona, Mestre Homs i un tros del Cervantes; el cobriment de dues pistes esportives, la instal•lació de noves illes de contenidors soterrats, l’ampliació de la piscina descoberta (quan encara s’està fent aquesta), l’acabament del parc dels Xiribecs que porta començat quatre legislatures...
L’any passat, del pressupost d’inversions de l’ajuntament d’Amposta només es va executar un 17 %. I aquest any, fins el 30 de juny (demà ha de passar pel ple), només es porta executat un 14,02 %. I gràcies a que les obres del “Plan E” han d’estar fetes abans de final d’any, que sinó... L’alcalde parlava d’una inversió d’uns 35 milions d’euros... Però d’aquests quan arriben de Madrid?
La Revista Amposta de la primera quinzena de juliol, titula: “Pla de xoc de l’ajuntament per crear llocs de treball”, tenyint de roig les paraules “crear llocs de treball”. En lloc parla tampoc del “Plan E”.
Jo comparo a l’actual alcalde amb un tractant d’animals dels que hi havia bans. De vegades volien vendre una burra coixa. Si ho aconseguien fer eren mestres en l’art de vendre.
Jo no faré com ell. Sense treure mèrits al govern central que està invertit per totes les ciutats i pobles d’Espanya per aconseguir apaivagar l’atur, és cert que aquests diners ja haurien d’haver estar rebuts molt abans pels ajuntaments si hi hagués una llei justa de “finançament de les hisendes locals”. Fa molt temps que es diu que els ajuntaments haurien de poder disposar de prou autonomia financera per poder afrontar les seves necessitats, cosa que no passa.
De totes formes, com diuen els castellans: “Más vale tarde que nunca”. Però voler-se apropiar d’unes inversions que es paguen en diners dels altres, és, al menys, deplorable. És cert que es l’ajuntament qui marca les seves prioritats, però de res serviria si no hi hagués el finançament adequat!

BRINDIS AL SOL

Curiosament quan buscava per Internet el sentit de “brindis al sol” (per o usar una frase inadequada), m’he trobat amb la sorpresa de que CiU qualificava el ou finançament con a tal.
I és que avui, precisament avui, tenia pensat titular així el meu comentari pel comportament de CiU en el debat que s’ha celebrat sobre el nou finançament de Catalunya.
Un debat aplaçat dimecres pel dia de dol que es va decretar a Catalunya arran de la mort de 4 bombers de la Generalitat quan intentaven apagar el foc forestal d’Horta de Sant Joan (avui s’ha mor el cinquè que era el que estava en un estat més crític dels altres dos bombers ferits en el mateix sinistre)
He pogut escoltar uns moments per la ràdio (entre 2/4 i 3/4 de 12) la segona rèplica de Montilla al cap de l’oposició, el Sr. Arturo Mas. A part de constatar que Montilla ha guanyat fluïdesa verbal quan s’expressa en català, he trobat que els arguments emprats per a rebatre la postura de CiU, eren sòlids i contundents. Sobre tot m’ha agradat quan li deia a Mas que no s’havien llegit el text de l’acord, perquè a la pàgina 22 (si no recordo malament) sortien les xifres que CiU tan nega que existeixen!
Però el més sorprenent de tot ho he sentit de retorn a casa sobre les 3 de la tarda quan escoltava les notícies per Catalunya Informació. Segons deien, Mas hauria ofert al govern donar suport al nou finançament a canvi de que el tripartit reconegués que les xifres que donaven no serien reals i la il•legalitat de l’acord (segons CiU per no estar d’acord amb el text de l’Estatut)
Evidentment, el govern d’Entesa ha rebutjat l’oferiment del principal grup de l’oposició.
Per a mi, la proposta de CiU en boca del seu líder Arturo Mas, “és un brindis al sol”. Li doni suport o no CiU, l’acord de finançament no té marxa enrera. CiU una vegada més mostra la seva prepotència per voler “posar” al govern de Catalunya al seu terreny.
M’imagino la “xuleria” de Mas sortint als mitjans de comunicació y dir que “el govern de Catalunya, finalment, ha reconegut que el finançament no era tan extraordinari com el govern volia demostrar”.
Mas (i Duran i CiU) a l’inrevés ho acceptarien? El President, ens el moments que l’he escoltat li deia a Mas que el nou finançament era molt millor que el que van pactar el govern central en temps d’Aznar i el de Catalunya quan el “pare” Pujol n’era el president i Arturo el seu conseller en cap i llavors es va pactar sense la implicació dels altres partits catalans i no perquè aquest no ho volguessin, simplement perquè les negociacions van ser al marge de l’oposició d’aquella època.