XANTATGE ETARRA

Després de l’assassinat de dos guàrdia civils a Mallorca, només fa uns pocs dies, la banda terrorista ETA va tornar a aparèixer ahir amb 3 o 4 artefactes (s’està pendent d’esbrinar si una quarta explosió va ser o no una bomba) de petita potència, també a Mallorca. Aquest cop, afortunadament no hi va haver víctimes humanes.
Abans de les explosions, membres d’ETA van alertar de la col•locació dels artefactes explosius sense determinar-ne el lloc exacte y també van fer una sèrie d’advertiments, entre ells, un a la ciutadania per a que “prenguessin precaucions al passar prop de seus del PSOE o del PP”. També van reclamar una negociació amb el govern de l’Estat, ja que, segons ells “no estan acabats ni molt menys”.
Podrà canviar la sofisticació del mètodes emprats per a sembrar el terror, però hi ha coses que no canvien a la banda, com la de voler enganyar al govern quan ells passen per un mal moment.
La detenció de la majoria dels darrers dirigents de la banda en pocs mesos, ha fet que aquesta tingui greus problemes de lideratge. Quan ha patit situacions similar, ETA, ha volgut negociar amb el govern per mirar de guanyar temps...
Però poc a poc han anat esgotant les possibilitats d’aconseguir “un bon tracte” per part dels dirigents espanyols.
La última treva, decretada de forma unilateral, la van trencar ells mateixos quan els hi va donar la gana. Va ser amb el brutal atemptat de la T-4 de l’aeroport de Barajas de Madrid on van morir dos persones el 30 de desembre de 2006. La treva va durar tot just 9 mesos.
ETA està tocada, no cal que ho diguin els responsables del Ministeri de l’Interior, només cal fixar-se amb les evidències. Però no per això cal fiar-se’n. Mentre quedi un sol terrorista lliura, es mantindrà la facultat d’assassinar.
El que pretén la ETA és obtenir una treva per part de l’Estat per a poder fer el de sempre: organitzar-se i armar-se. Però ja ho ha fet tants de cops que no li queda credibilitat.

COM ENS VEUEN ELS DE FORA?

Entre ahir i avui el diari el Punt ha publicat una sèrie d’entrevistes a diferents corresponsals de premsa establerts a Catalunya. El col•lectiu es ampli (una vintena de periodistes), de diferents països, tant de premsa general com esportiva, dels dos sexes, etc. Davant d’un grup així cal esperar, també, que les opinions siguin molt diverses. Ara bé, jo n’extrac una conclusió clara: La majoria no acaben de comprendre la manera de ser dels catalans”. I a l’hora de definir catalans, no diria allò de “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, com es va dir duran l’època del president Pujol, sinó que “catalans som els nascuts a Catalunya i que tenim com a primera llengua la nostra, el català”. Evidentment a aquests catalans els hauria de buscar, preferentment a la Catalunya rural més que a la urbana, més a ciutats petites i mitjanes que a les grans.
A continuació us donaré una mostra del que es diu de nosaltres (no patiu, només serà una mostra)
-“No estic orgullós de no saber català, però el castellà és prioritari”. Armand Chauvel, francès.
-“És molt difícil d’explicar que hi ha un nacionalisme d’esquerres”. Julia Macher, alemanya.
-“El millor de Catalunya és la diversitat cultural que té”. Jorge Rangel, brasiler.
-“A Catalunya hi ha un antiespanyolisme molt visceral”. Héctor Zampaglione, francès.
-“No entenc per què els catalans volen ser independents”. Henk van den Boom, holandès.
-“Alguns catalans opten pel victimisme”. Anuschka Seifert, alemanya.
-“La manera de viure el bilingüisme és un model de convivència i saviesa”. Kim Bradley, nord-americana.
-“El millor de Catalunya és la seguretat publica i la sanitat”. Marina Dimitrova, búlgara.
-“Entenc més un model d’estat federal que l’independentisme”. Roberta Bosco, italiana.
-“S’ha de motiva que s’aprengui el català, però no com una obligació”. Fina Íñiguez, brasilera.
-“No existeix la identitat espanyola”. Kristina Nastopkaite, lituana.
Com es pot comprovar, opinions per a tots els gustos que no difereixen tant de les opinions de ciutadans de parla castellana. Estic segur que si les mateixes preguntes s’haguessin fet a ciutadans de Madrid, Andalusia, o de les dues Castelles, les respostes no haguessin estat tan diferents.
L’explicació penso que està a que, quan es ve a viure i a treballar a Barcelona, quasi ningú coneix que existeix una identitat, un idioma, una cultura, propis i diferenciats de la resta d’Espanya. Pensen que Catalunya (i sobre tot Barcelona, on arriben la immensa majoria), és una província més d’Espanya. Alguns se’n adonen aviat. Possiblement per que als seus països d’origen també hi ha comunitats amb característiques semblants a la catalana. D’altres no ho acabaran de veure mai encara que hi visquin molts d’anys. I més que veureu, comprendreu... Ja que als seus països, el nacionalisme centralista s’exerceix amb força i apaga qualsevol veu que vulgui reivindicar una identitat pròpia dintre del seu país.
Per acabar només dues experiències personals. El meu contacte diari amb el públic em dóna la possibilitat de poder relacionar-me amb gent molt diversa i vinguda de molts de llocs. De vegades els hi he preguntat si a l’arribar a Catalunya eren conscients de que teníem un idioma propi (ja no una cultura i uns costums) La majoria m’han respost que no, que els va sorprendre molt.
La segona experiència es remunta a la meva infantesa. El meu pare va ser immigrant a França durant molts anys. Una part d’aquest els vàrem acompanyar ma mare i jo mateix. A Barcelona hi havia un mestre del meu poble. Llavors l’anomenàvem D. Germán. Sovint passàvem per Barcelona a veure’l, ja de tornada al poble. Us estic parlant de la dècada dels anys 60. Recordo que uns dia ens digué: “Quan a França os preguntin d’on sou, cal que respongueu que de Catalunya; allí ja sabent diferenciar un català de la resta d’espanyols...”

MOSSOS D’ESQUADRA PRESUMPTES CULPABLES

És evident que a Catalunya no podem estar-nos tranquils. Quan no hi ha grans temes que tractar (Estatut, finançament, període sense eleccions, etc.), hem d’inventar-nos-en algun i mirar de crear polèmica innecessàriament.
Evidentment parlo de l’enquesta que es vol fer als detinguts pels Mossos per avaluar la “qualitat del servei”. Penso que el tema és tant susceptible con innecessari i que la Conselleria de l’Interior s’ha buscat una nova polèmica amb el cos de la policia de Catalunya. L’excusa que la policia basca, l’Ertzainza, tingui un certificat ISO que demostri una bona qualitat del servei, no em val... No fa gaires mesos es va acusar a la policia basca, precisament, de ser “tolerant” amb la banda terrorista ETA, una de les prioritats principals dels cossos de policia d’Espanya.
El que demana el ciutadà és tenir seguretat. I la seguretat passa, primer per la prevenció de delictes i segon per la detenció màxima de qui comenten qualsevol acte que vagi en contra de la normal convivència ciutadana. M’explicaré. Si la presència de la policia (en aquest cas dels Mossos d’Esquadra) per carrer, carreteres i camins rurals fa dispersar qualsevol intent d’atracament, robatori, etc. estem davant d’una actuació preventiva. Però es evident que per molta policia que hagi al carrer, sempre estarem molt lluny d’aconseguir una efectivitat màxima i de delinqüència sempre n’hi haurà. I aquí ve la segona part: aconseguir el màxim de detencions possibles per a que la societat civil tingui la percepció de que els cos de la policia de Catalunya és eficient.
A l’hora de detenir el delinqüent, és evident que la policia ha de respectar els seus drets que, com a qualsevol ciutadà, té. Però sovint les detencions no són “un camí de roses”. Els malfactors els hi posen difícil a la policia i miren d’escapar, defensar-se, etc. Això sempre que no siguin a temps de treure’s un arma i mirar d’agredir-los.
Però les detencions no sempre necessiten de l’ús de la força. Hi ha vegades que per la condició del detingut només cal advertir-lo i, si cal, emmanillar-lo, sense que aquest hi fiqui cap tipus de resistència.
Penso que el ciutadà pot estar tranquil respecte a les actuacions dels Mossos. A la majoria no ens detindran mai, igual com no ens han tret mai punts del nostre carnet de conduir. Vaig a formular una pregunta: Coneixeu algú que en aquests moments estigui tancat a la presó? Qui contesti afirmativament, de segur que no en coneixerà més d’1 o 2.
Però passem al tema de controvèrsia: l’enquesta que es vol passar als detinguts. Algú pot pensar que una vegada has estat detingut pots ser imparcial de cara la policia. Rotundament no! Recordo que ens els anys dur de la banda terrorista ETA, a mitjans dels 80, els seus militants tenien ordres de denunciar sistemàticament mals tractes de la policia espanyola. Tortures, coaccions, amenaces, etc. Fos o no fos veritat.
Qui em coneix sap la meva condició de funcionari (no fa gaires dies que també ho dia) A la meva administració, ja fa una bona pila d’anys (8 o 10), els qui ateníem el taulell, donàvem una enquesta sobre la “nostra qualitat” al públic atès. No recordo ben bé les preguntes, però se’ls demanava per la forma com havien estat atesos, si se’ls hi havia resolt el problema, etc. A l’hora de lliurar-los al nostre cap o li vaig fer una pregunta: Perquè no podem nosaltres donar la nostra opinió sobre els ciutadans que requereixen els nostres serveis?
L’administrat (tots, ja que també nosaltres ho som i més quan ens adrecen a una administració diferent), avui, gaudeix de tots els drets. Fins i tot pot presentar una queixa del funcionari que l’atès quan ho cregui convenient... De vegades només cal que li diguis una cosa que a ell no li agradi encara que no tingui la raó per a que presenti una queixa. De vegades o, evidentment.
En canvi, els funcionaris, tenim la condició d’agents de l’autoritat en el desenvolupament de les nostres funcions. Però al sortir al carrer les perdem i som com els altes ciutadans.
Mai s’ha sabut res més dels resultats d’aquella enquesta. No sé si va servir per alguna cosa o es va acabar tirant a la paperera. Però igual com de funcionaris n’hi ha de tota mena (també de policies), de ciutadans, amb tota lògica, també. Trobar sempre l’equilibri perfecte en cada situació és una de les tasques més difícils amb que t’has d’enfrontar i, els problemes venent per si sols, no cal anar-los a buscar.

ELS FANTASMES DEL PP

Continuant amb el tema de l’estratègia que està seguint el PP per posar “cortines de fum” per amagar totes les seves misèries: cas dels espies de la Comunitat de Madrid que afectarien directament a Dña. Esperanza Aguirre, Gürtel Madrid, Gürtel València i Palma Arena a les Illes Balears.
Maria Dolores de Cospedal, l’actual secretaria general de partit (avui em deien que assessorada per Fedrico Trillo) ha llençar una nova càrrega contra el govern, el CNI i la policia espanyola consistent en “anunciar escoltes telefòniques il•legals a càrrecs del seu partit que res tenen que veure amb el cas Gürtel)
Com els màxims líders deuen d’estar de vacances, ara són les seves respectives número 2 que han agafat el protagonisme d’acusacions i desmentits. Així, Maria Teresa Fernández de la Vega, la vice-presidenta del govern, va ser la encarregada de contestar-li: “Si té proves del que diu, que vagi als tribunals i si no en té, que demani disculpes”.
Hi ha una dita malsonant però que a la pràctica resulta molt efectiva: “Escampa merda que sempre alguna cosa queda”. És a dir, es tracta d’una tàctica perfectament estudiada de desgast al govern d’Espanya per tornar a “ocupar el palau de la Moncloa”.
Cal tornar a girar el cap i mirar els dies posteriors als atemptats de Madrid de l’11-M de 2004. El PP, sabent que un atemptat terrorista islamista podia perjudicar-los a les eleccions que s’anaven a fer només 2 dies després, van intentar confondré l’opinió pública i els mitjans de comunicació amb silencis i falses informacions. Després van “inventar-se” una conspiració per “enderrocar-los” i així, el PSOE, guanyaria les eleccions.
En aquests 6 anys, el PP no ha acabat mai de pair la seva derrota i mai ha fet cap acte de constrenyiment acceptant que involucrar Espanya a una guerra con la de l’Iraq, que a sobre va ser declarada il•legal per la ONU, per part de qui llavors era els seu màxim líder i president del govern, José Maria Aznar va ser un error monumental.
Després, i sense que els mitjans de comunicació afins al PP (la COPE, el Mundo, l’ABC, la Razón, etc.) mai hagin abandonat de forma definitiva la tesi de la conspiració de l’11-M, han anat emmotllant-se a les circumstàncies del moment per mirar, com sigui, d’erosionar el govern de Zapatero. Primer va ser la lluita contra ETA, després, amb la crisi mundial, l’estat de l’economia espanyola. Rajoy ho ha dit desenes de vegades: “L’origen de tots els mals d’Espanya tenen un nom, Rodríguez Zapatero” (fins i tot els incendis forestals o la manca de pluja quan és el cas!)
Finalment, la darrera estratègia és l’anunci ahir de la Cospedal i tornem al principi de l’escrit. Que mirin bé cap a dintre de casa seva. Si Dña. Esperanza va ser capaç d’ordenar fer seguiments als membres del seu propi partit, encara que de diferent govern (ajuntament de Madrid), perquè no pot ser la responsable d’aquestes escoltes per mirar de treure avantatja a l’hora de substituir Mariano Rajoy?
Per cert, Zapatero ha fet un parèntesi a les seves vacances per a parlar del tema i ha demanat " responsabilitat al PP i respecte a “l’estat de dret”. De les seves paraules es desprèn que acata la sentència del Tribunal Superior de Justícia de València en el cas Gürtel i Francisco Camps. Jo també l’acato però em pregunto si amb un altre ciutadà la sentència hagués estat la mateixa.