ELS TEMPS CANVIEN

Algú de vosaltres pensarà... I ara aquest perquè ho diu? Tothom ens hem adonat que els temps canvien... És cert.
Ho dic perquè avui, al sortir de Tortosa i quan ja amenaçava pluja, he vist dos joves fer “autostop” A veure... Quan ha estat la darrera vegada que heu vist fer “autostop”? Cal dir que de tant en tant sempre se’n veu algun o alguns. En aquest cas era una parella. Mentre ell feia aquell gest tant significatiu amb el dit polze, ella donava l’esquena als que s’apropaven.
Als anys 70 i 80 (la meva memòria pràcticament ja no es remunta més enllà) era freqüent veure gent per la carretera fent-ne. De vegades paraves, d’altres, la majoria hi passaves de llarg, com ho he fet jo avui...
No sabria dir-ho segur, però la moda de “l’autostop” va arribar (com d’altres tantes coses) d’Europa. Eren turistes de “motxilla” que buscant el sol i la marxa d’aquest país viatjaven en condicions precàries. Al cap d’uns anys es va posar de moda allò del “rètol”. En un cartró s’escrivia el nom del poble o ciutat de la seva destinació. Així sabies si els podies portar uns quilòmetres (ja que, sovint, ells anaven molt més lluny que tu) o si simplement feies com aquell que no els havia vist.
Fins i tot podria contar diverses anècdotes que vaig veure de la meva experiència personal fent “autostop”. I d’altres que em van contar.
Una vegada a Tortosa, tot venint de Tarragona, un dissabte al dematí, em vaig posar a fer-ne davant de l’estadi. De sobte me sé va aturar un autocar i el seu conductor em va preguntar per anar a Vinaròs. Li vaig dir que “la carretera cap a Ulldecona i Vinaròs no era del tot dolenta, tret del tram de la Creu del Coll”. Ell m’insistia per anar per l’Aldea i la N-340. Finalment va anar per on jo el vaig indicar i em va pujar fins s Santa Bàrbara. Anava a buscar l’equip de futbol del Vinaròs que tenia que portar a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol cap a “ses” Illes. Llavors el Vinaròs jugava a Segona B i tenia un partit, crec recordar que contra el Ciutadella.
Un altre cop em van parar un matrimoni de Godall amb un Land Rover que tenia els seients de la part del darrera al costat, de manera que si et seies allí et donaves la cara amb els altres. Sempre recordaré la música que sonava al seu radio-cassette: “El aldeano tiró la piedra”, amb una tonada molt “pegadissa”. No recordo que mai més l’hagués tornat a escoltar.
I la darrera que us contaré li va passar a un amic meu de Madrid que en aquell temps estava de secretari a l’ajuntament de Santa Bàrbara. Es deia Carlos i un dia va pujar a una parella d’estrangers. Anaven els tres parlant, quan de sobte, els turistes estrangers van començar a parlar malament d’Espanya. Quan ja en va tenir prou, va aturar el cotxe i els va fer baixar. Els turistes van quedar-se amb cara de “tontos”.
Tornant als vells temps, hi havia una norma no escrita que havíem de complir tots els conductors: “Replegar sempre als soldats”. I és eren molts els soldats que feien “autostop” tot anant cap a casa de permís. Ara tampoc no se’n veuen...

650 ANYS DE GENERALITAT

Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News.

Quan era petit, a l’escola “d’aquella època”, ens ensenyaven la història d’Espanya. De Catalunya se’n parlava molt poc, tret de Jaume I el Conqueridor i la llegenda del tamborer del Bruc, símbol de la resistència “espanyola” a la Guerra del Francès (també coneguda per la Guerra de la Independència Espanyola) La història de casa nostra, pràcticament no existia, tot es mirava amb clau espanyola.
És per això que, en arribar la democràcia (potser caldria parlar millor la mort del dictador), algunes de les coses que sortien per la televisió o els diaris ens sonaven com si fossin noves. Encara recordo quan lluíem “enganxines” reclamant l’Estatut sense tenir massa clar el significat que tenia. Tampoc no havíem sentit parlar mai de la Generalitat, avui, l’òrgan màxim de govern del país.
Però poc a poc anàvem comprenent el seu significat. Per això, l’arribada del President Tarradellas a Barcelona el 23 d’octubre de 1977, va ser un moment esperat per la majoria dels catalans. Passava de ser el President de la Generalitat “a l’exili” de França a ser-ne el President de la Generalitat “provisional” en espera de que es celebressin les primeres eleccions autonòmiques de després de la II República a Catalunya.
Però la Generalitat de Catalunya és una institució força “antiga”. Segurament alguns dels qui em llegiu us estranyarà saber que tot just acaba de complir 650 anys d’història. El Consell Executiu de la Generalitat presidit per José Montilla es va reunir a Cervera el passat 22 de desembre per commemorar l’aniversari de la creació de la Diputació General (embrió de l’actual Generalitat) precisament a la capital de la comarca de la Segarra.
Des del llunyà 1359 fins a l’actualitat, la Generalitat ha tingut fins a 128 presidents. La qual cosa encara pot arribar a sorprendre més! I sobre tot si tenim en compte els períodes de temps en que Catalunya va perdre els seus dretes i les seves llibertats. Però com hem vist, també a l’exili s’anaven succeint els presidents. Tarradellas va succeir a Josep Irla i aquest al darrer president elegit de forma democràtica pel poble català: Lluís Companys. A la vegada, Companys, va succeir a Francesc Macià, que va tornar a ser president de la Generalitat “restablerta” després d’estar dos segles prohibida. Va ser el preu que tingué que pagar Catalunya per oposar-se al pretenent borbó i futur rei Felip V. L’any 1714 pel decret del Duc de Berwick va ser abolida la institució de la Generalitat de Catalunya.
Però si repassem la llista dels personatges que han estat presidents de la Generalitat encara trobarem més sorpreses. Han estat diverses les personalitats originàries de les nostres terres o estretament vinculades que van ocupar (encara que fos per temps reduït) la més alta institució de Catalunya. Entre aquest hi podem trobar “castellans d’Amposta” (Amposta durant molt de temps va ser seu de l’Ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem (*)), com Guillem de Guimerà i d’Abella (1376-4377), Joan d’Aragó (1512-1514) i també bisbes i altres clergues de Tortosa com la nissaga dels Oliver de Boteller (Francesc -1530-1533-, Pere -1575-1578- i el germanastre d’aquest dit també Francesc -1587-1588-) i d’altres com Alfons d’Aragó (1500-1503), Jeroni de Requesens i Roís de Liori (1569-1572), Jaume Cerveró (1572-1575), Rafael de Pinyana i Galvany (1695-1698), etc.
De totes formes caldria deixar clar que, tal com diu la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol, de l’Institut d’Estudis Catalans (autora del llibre Els orígens de la Generalitat de Catalunya -1359-1413-) a l’entrevista que publica el diari el Punt de diumenge 27 de desembre, l’antiga Generalitat i l’actual només tenen en comú el nom.
Certament, amb la “restauració” de la Generalitat de Catalunya com a institució l’any 1931 a l’arribada de la II República, Catalunya no havia gaudit des de feia segles d’autogovern gestionat pels dirigents de partits polítics tal i com els coneixem ara.
Jordi Pujol, va ser, de llarg, el president que més anys va estar-se al cap davant d’un govern amb amplia autonomia respecte al govern de Madrid.
De totes formes, “arrancar” la Generalitat després de 40 anys de dictadura, no va ser tasca fàcil. Com li agrada recordar al sergent dels Mosos d’Esquadra, ja retirat, Josep Montalvo que, durant diversos anys va ser escorta del President Tarradellas, un cop Lluís Prenafeta (secretari general de la Presidència) li va preguntar a Jordi Pujol: “President: què és la Generalitat?” i Pujol li respongué: “Lluís, la Generalitat som tu i jo!”.

(*) L’any 1280, Amposta, va deixar de ser seu dels castellans per a una permuta que va fer el rei Pere III que se’n va quedar el castell a canvi dels de Gallur (comarca de la Ribera Alta de l’Ebre –Saragossa) i Onda (Plana Baixa –Castelló)

UN NADAL SENSE CISTELLES

Segurament és obvi dir que el nom de cistella ve perquè al principi el lot de Nadal s’oferia dintre d’un recipient de vímet com el que es reprodueix a la fotografia.
Encara que el lot de Nadal més conegut és el que conté productes alimentaris, sobre tot els que són típics d’aquestes festes (torrons, massapans, cava, vi, etc.), també hi ha lots d’altres productes com pernils, embotits i també d’altres regals no tan corrents però que representen un bon obsequi per a qui els rep. De vegades també hi ha lots en metàl•lic a part de la corresponent paga “doble”.
És corrent que les empreses “donin” als seus treballadors lots d’aquest tipus. I he posat “donin” entre comentes, perquè la llei diu que s’haurà d’incorporar a la nòmina, per tant, és una retribució més que rep el treballador. És allò que fiscalment se’n diu “retribucions en espècie” i que possiblement molts no sàpiguen que vol dir.
Però aquest any sobre tot (hi ha llocs on l’any passat ja no es van donar) els lots de Nadal s’han reduït dràsticament. Hi ha hagut moltes empreses que, degut a la crisi, han optat en no donar-los.
Però el que pot ser bo per un costat, és dolent per un altre. És comprensible que si una empresa està en crisi, hagi decidit per decisió empresarial o amb mutu acord amb el comitè d’empresa, “eliminar” el lot de Nadal en espera de millors moments.
En canvi, n’hi ha d’altes (sobre tot algunes administracions i sobre tot les institucions de govern) que s’han “solidaritzat” amb les empreses en crisi i també han optat en jo repartir la cistella entre els càrrecs i treballadors.
Però aquesta situació ha desafavorit un sector (l’alimentari) que esperaven que arribessin les festes nadalenques per incrementar les seves vendes i fer “l’agost” el mes de desembre. Em diuen que enormes partides de pernils s’han quedat als magatzems davant la impossibilitat de poder-los vendre per a lots.
El que em fa por és que un “privilegi” que tenien els treballadors, a partir d’ara (i encara que retornin els bons temps, econòmicament parlant) s’acabi per a molts d’ells,
Personalment sempre he pensat que qualsevol tipus de gratificació hauria de figurar als convenis i a les corresponents nòmines. Tot allò que et “dóna” l’empresari a part de que ha estat signat en concepte de productivitat o gratificació extraordinària, és un engany al treballador, ja que igual que t’ho dóna, t’ho pot treure...
A l’administració pública, on jo treballo, no s’han donat mai ni cistelles ni s’han pagat sopars de Nadal. De vegades l’única cosa que es paga és l’aperitiu que es fa uns dies abans de les festes i, quasi sempre, pagat de les despeses de representació que té el cap. És veritat que hi ha hagut anys que hem tingut un petit obsequi. Jo encara guardo una cucafera de ceràmica que vaig rebre ja fa quasi que vint anys.
De tant en tant, sempre hi ha qui et fa arribar un petit obsequi en forma de caixa de bombons o rajola de torro. Però aquest any, la crisi també ha fet que s’hagin reduït, quasi, fins a la més ínfima expressió.
Per unes o d’altres circumstàncies, aquest, ha estat el primer Nadal que no he rebut cap cistella. Ja que ni des de l’ajuntament, ni de l’empresa pública a la que estic des del passat més de juny, han donat lot aquest anys passat. Bé, això no és del tot cert. A casa si que ens ha arribat un lot comprat a una botiga de comerç juts procedent del centre tutelar de Tarragona amb qui venim col•laborant des de ja fa més de 7 anys dintre del programa de “famílies acollidores”.
I això darrer em dóna peu a parlar de tota aquella gent que s’ho està passant, certament, molt malament. Mentre la majoria de nosaltres hem passat unes festes en família i amb la taula plena de menjar més o menys “especial” i més d’una botella de cava, hi ha qui, a dures penes, ha tingut prou pera posar patates al foc. I n’hi ha d’altres que ni això!
Finalment n’hi ha que no ha pogut compartir aquest dies amb la seva família, ja perquè no en té o perquè és un marginat social.
Com es veu, la cistella de Nadal és un privilegi que només rebem (o rebíem) uns quants. Mentre que els col•lectius més desafavorits veuen com passen aquestes dates vivint dels ajuts que els fan arribar d’altres col•lectius (com les ONG’s) que no els importa aportar temps, esforç i, de vegades alguna cosa més, per acompanyar-los.

UN ANUNCI QUE NO ENS REPRESENTA

Una vegada més, des de la Generalitat de Catalunya, s’han oblidat de les Terres de l’Ebre. En aquest cas des del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional. A finals de l’any passat (com passa el temps!) TV3 va començar a emetre un espot de foment de la cultura popular i tradicional de Catalunya (l’he buscat per mirar-lo i mostrar-vos-li, però no l’he trobat) Es un espot curt (tot s’ha de dir) i on surten imatges de (possiblement) les festes més tradicionals: correfocs, ball de la sardana, castellers, gegants i capgrossos, etc. (he posat l’etc., però el cert és que no sé si surt res més...)
Cap d’aquestes mostres de cultura popular i tradicional són típicament de la nostra terra. De colles de diables n’hi ha a molts de pobles, però, per exemple a Amposta, ja fa molts d’anys que no se’n organitza un. Els gegants i capgrossos són típics d’allà on vagis, fins i tot n’hi ha colles de més enllà dels Països Catalans. Respecte a la sardana, no diré gran cosa, no sigui que s’empipen els sardanistes del Baix Penedès que en són uns grans defensors, però no és nostra, és un ball “importat” per dir-ho d’alguna manera. En canvi els castellers, ni això. Fins i tot és difícil veure organitzar alguna trobada o exhibició.

A l’Ebre, les festes populars i tradicionals més populars i arraigades a la nostra terra són: la jota, la música de banda i els correbous. I no surten per enlloc. Bé a Amposta també són tradicionals les misses (o això al menys és el que se’ns afirma des del grup de govern municipal quan enumerem les mancances de les festes majors!)
Però possiblement, els responsables del departament han cregut que posar els bous podia ferir susceptibilitats, en un moment que el debat està sobre la taula i hi ha certa controvèrsia sobre si s’han de prohibir o no.
Però una cosa semblant passa amb els correfocs. Una directiva marc de la UE també vol prohibir les festes amb foc. Evidentment, des de Catalunya pensem que es tracta d’un disbarat hi s’ha engegat una campanya a favor de seguir fent els tradicionals correfocs pels nostres pobles i ciutats.

Crec que un cop més s’ha demostrat la manca de sensibilitat cap a les nostres terres.