SOPAR D'ANIVERSARI DE VINARÒS NEWS

Ahir per la nit, al conegut restaurant de Vinaròs “el Langostino de Oro” que regenta el cuiner Salvador Alcaraz, va tenir lloc el sopar del 13è aniversari de Vinaròs News, la revista digital de la capital del Baix Maestrat amb la que vinc col•laborant des de fa més de 2 anys.
Per a mi era el tercer sopar, però cada cop que vaig em permet més relacionar-me amb les diverses persones que per uns motius u pels altres hi assisteixen. Hi ha tota mena de col•laboradors: els que fan les cròniques de les notícies que passen a les comarques de l’Alt i Baix Maestrat, però també a la del Montsià, els col•laboradors que signem la nostra columna cada quinze dies passant, els fotògrafs, etc. Sempre encapçalats pel director de la publicació Josep Emili Fonollosa.
Com tots els anys, els sopar va estar deliciós, encara que només sigui el pretext per a trobar-nos un cop a l’any. Però si no ho digués li faria un lleig a l’amfitrió i per això cal remarcar-ho, i si és necessari amb lletres majúscules.
En acabar el sopar, Josep Emili ens va el tradicional discurs d'agraiments als que hi erem presents i als que no hi van pocer assistir.
Ahir vaig poder conèixer per primer cop i gaudir de la seva conversa del meu “homònim”. Em feia goig conèixer-lo i el cert és que no em va defraudar. Em va dir que tenia les seves arrels a Ulldecona i, pel que em va semblar era “cadufero”, es a dir, de Benicarló.
Gràcies per tot, Emili!

SENSE TDT

Ens van “vendre” la TDT com la televisió del futur. El cert és que, fins ara, no l’havia posat gaire i és que a casa tenim el Digital + i, normalment mirem la variada oferta de programes que fan allí. TV3, l’únic canal dels que solem mirar a casa i que no està incorporat al Digital + ho veiem amb l’antic sistema analògic.
De tant en tan, quan posava la TDT veia que fallava, però pensava que quan arribés l’anunciada apagada estarien resolts.
El cert és que no ha esta així. Avui no he pogut veure TV3 perquè per l’analògic ja no funciona i pel digital no puc veure res.
No sé a que serà degut, suposo que a la climatologia. Encara que, avui, només puc exclamar: “Merda de TDT!”

EL PP I LA JUSTÍCIA

Segurament que el titular més contundent sobre el tema és el de la portada del diari Público: “El PP comença l’any als tribunals”.
Certament, i per motius diversos, el PP sé les ha de veure amb la justícia. El primer cas és la citació per part d’un jutge a la seva secretaria general la Maria Dolores de Cospedal per a que aporti probes de l’espionatge que, segons va denunciar l’estiu passat, pateix el seu partit per part del govern. És un tema dels que el PP en fa us sovint i que fins ara encara no ha pogut aportar cap indici de que això fos així. El sistema SITEL, comprat quan el avui líder del PP Mariano Rajoy era el responsable del Ministeri de l’Interior, avui és posat en dubte pel PP perquè, segons aquest partit s’utilitza per a espiar “milers d’espanyols”. Una manera molt poc elegant de voler evitar que s segueixin espiant casos com els Gürtel, el Palma Arena, els espionatges de la “capital i corte”, etc. que esquitxen al PP i dels que pareixia que, darrerament n’estaven pràcticament oblidats. Seria cosa de les festes nadalenques...
El segon cas seria també l’ordre dictada per un jutge de Madrid “obligant” al PP de València per a que li faci arribar la comptabilitat relacionada amb el cas Gürtel d’aquella comunitat autònoma. Tal i com s’ha vist finalment, des de el seu president Francisco Camps, seguit pel que va ser (o encara ho és) el seu secretari general Ricardo Costa, fins al “porter” de la seu del PP, tenen alguna cosa que veure (i també que amagar) sobre la trama corrupta ideada per Francisco Correa (d’aquí el nom de Gürtel -corretja en alemany-)
I per finalitzar un cas d’allò més sorprenent, al menys per a mi: el cas (valgui la redundància) que li ha fet el govern de València, presidit per Francisco Camps (ens el trobem fins a la sopa!) a una sentència del Tribunal Suprem sobre el barri del Cabanyal.
El barri del Cabanyal és un dels barris més popular de la capital valenciana. L’any 1993, l’ajuntament va declarar-lo bé d’interès local perquè, en la seva majoria, les seves cases eren d’estil modernista popular (de poble, no del partit! –m’enteneu?-) Però vet aquí que un dia, a “algú” sé li va ocorre la idea de perllongar l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez fins la mar. I d’aquí ve el problema. Ja que per això calia tirar per terra més de 400 cases! I com s’havien de tirar uns habitatges “protegits” per la llei de patrimoni? Així que el PP va “tirar pel recte” i va ordenar el seu enderroc. Recursos, sentències i més recursos fins que el Tribunal Suprem (el de Madrid) falla a favor dels veïns i diu que “el Cabanyal ni tocar-lo!”. Però el PP encara tenia una carta amagada a la seva màniga: treure-li l’especial qualificació al barri i de ser un barri protegit per la llei de patrimoni local, a deixar-ho de ser i així poder arribar fins la mar sense cap impediment!
Aquesta és la manera d’actuar del principal partit de l’oposició i, avui per avui, única alternativa de govern als socialistes.
Com diria Bernd Shuster. “No hace falta “dessir” nada más”.

LA SAVIESA POPULAR

Aquest matí, mentre estava fent rehabilitació, he tingut l’ocasió de poder escoltar una conserva informal que portaven un senyor i una senyora d’uns 70 anys d’edat. En menys d’un minut, el senyor li ha dit a la senyora dos frases contundents. La primera ha estat: “Quan aconseguim una cosa, aquesta deixa de ser important”. I la segona: “L’important és haver menjat quan ens en anem al llit”. I ha continuat: “N’hi ha que no poden menjar...”. Mentre recordava la cançó "Lucia" d’en Serrat “Aquellas pequeñas cosas” on diu un parell de frases en aquesta línia: “No hay nada más bello que lo que nunca he tenido y nada más amado que lo que perdí...”, pensava en la raó que tenia aquell senyor.

Sovint caldria escoltar més al poble. Als més grans i als que no ho són tant. Els “consells de vells” o els “consells de savis”, estaven instaurats amb moltes cultures i els joves no feien res sense prèvia consulta.
Als nostres temps hi ha persones que pareix que ho saben tot. Que ja han nascut sabent-ho tot! I escolat als altres no és la seva millor virtut.
Desgraciadament això passa a molta gent mentre guanyin posicions a la seva vida. Ja sigui al món professional o polític.
Al primer cas només afecta els seu contorn més immediat, però en el cas dels polítics, la cosa ja s’agreuja.
Un polític que no vol escoltar, que pensa que només ell té la raó i que fa i desfà al seu gust, s’acaba convertint en un dèspota.
Sovint aquests personatges s’envolten d’un grup “d’assessors” que només saben lloar la seva actitud, sense que li aportin el grau necessari de seny a l’hora de prendre les decisions.
No cal dir que de tant “cantar-li” les seves virtuts, el personatge vegi accentuat el seu ego i es veu enfilat a dalt del seu núvol personal.
Però del núvol és molt difícil baixar mentre el poble tampoc hi vegi més enllà del seu nas. Només quan, finalment, poses els peus sobre la terra pots arribar a adonar-te’n de la realitat del dia a dia. No obstant, n’hi ha que ni això...
La saviesa popular, normalment, es reflecteix a les urnes i, de vegades, quan totes les previsions fallen, cal analitzar els fets per adonar-te’n dels errors comesos.