PREMSA I MUNICIPALS

Divendres passat, mentre a la biblioteca Sebastià Juan i Arbó es feia la presentació del darrer llibre de Teresa Bertran “La missió secreta”, l’agrupació local d’ERC feia una assemblea per escollir qui serà el proper cap de files de la formació a les municipals de l’any que ve.
Victor Conesa, amic personal de l’escriptora va passar un moment per a saludar-la i ràpidament se’n va anar cap a l’assemblea.
En sortir ho anava comentant amb Antoni Espanya i em recordava la poca repercussió mediàtica que havia tingut l’anunci de l’excosellera Marta Cid d’abandonar la política municipal i deixar pas a Adam Tomàs. L’acte de divendres era un pur formulisme per oficialitzar la candidatura de Tomàs.
Però si la renuncia de Marta Cid, ara fa aproximadament un mes, va tenir poca repercussió, el nomenament de Adam Tomàs, n’ha tingut igualment poc. No sé si atrevir-me a dir gens, ja que, per exemple, el diari el Punt, encara no s’ha fet ressò de la notícia.
Possiblement, si no estès en política aquest fet em podria sorprendre. Però he viscut directament la manca interès que han tingut bona part dels mitjans de comunicació del territori en nombroses ocasions quan des d'Amposta s'ha volgut comunicar algun tema que hem cregut important.
Molts d’aquests mitjans tenen seu a Tortosa i pareix que els hi costa molt recórrer els 20 Km que hi entre les dues poblacions.
I això no només passa als partits polítics. També tinc constància que ha passat amb rodes de premsa convocades des del Consell Comarcal del Montsià. Prefereixen que se'ls hi envie un comunicat abans d'apropar-se ells i fer les preguntes pertinents.
Sense saber-ho de forma oficial, segurament que des de divendres passat, com us explicava, Adam Tomàs és oficialment el cap de llista per a les properes eleccions municipals de 2011.
El que està per veure és si s’acaba reeditant o no el pacte que, històricament, havien mantingut ERC i Esquerra d’Amposta (EA)
Des de fa diverses legislatures (no sabria dir exactament quantes, però segur que al menys 5 o 6), les dues formacions s’han presentat conjuntament a les municipals d’Amposta.
EA és una formació política d’àmbit municipal formada per persones amb tendències d’esquerres (sobre tot per militants i simpatitzants d’Esquerra Unida i Alternativa), però també d’afiliats a ERC (tindrien la condició de doble militància) i d’altres no afiliats a cap altre partit.
Però aquesta coalició electoral pot trencar-se de cara les properes eleccions. Segons em va dir un afiliat d’EA, de cara les properes municipals, estarien mirant de presentar-se juntament amb ICV. Una coalició que a priori, pareix molt més “natural” que no la que es mantenia fins ara a Amposta.

HANNS

Dimecres 17 de febrer, a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa, ingressava un nou pacient amb la cama dreta trencada que s’havia operar dimarts següent.
Ja era prop de la 1 de la matinada quan em comunicaven que havia ingressat el que seria, durant uns dies, el company del meu pare a l’habitació 123. Era, en termes hospitalaris, el pacient de la 123-2. Quan va arribar anava acompanyat, suposadament, del seu fill, una mica més gran que jo.
En Hanns, com el seu nom indica, era un senyor alemany i no parlava ni entenia res de castellà ni de català.
Les infermeres li van posar una espècie de llitera petita per mantenir la seva cama en alt. Però en Hanns, no podia estar aturat ni un moment i movia constantment l’altra cama. La qual cosa feia que les infermeres (i de tant en tant també algun infermer i zelador) tinguessin que acudir a col•locar-li bé un altre cop. I així durant tot el dia i bona part de la nit.


Encara que en Hanns era un home vell (el veia bastant més gran que mon pare) no pensava que pogués tenir 92 anys. Ràpidament vaig fer càlculs. Si mon pare en farà 82 aquest mateix any (va néixer el 1928), ell, en Hanns, devia d’haver nascut entre el 1917 i el 1918. O sigui que, en esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, en Hanns tenia entre 21 i 22 anys. La qual cosa pressuposa que va haver de fer la guerra defensant la causa de Hitler i el nazisme alemany.


Evidentment res vaig poder esbrinar, ja que, com he dit, no parlava cap de les dues llengües que jo domino amb fluïdesa: el català i el castellà. I, en les poques visites que li va fer el seu fill, tampoc n’hi havia per establir certa relació que em donés la confiança necessària per a preguntar-li el que penso podia ser una situació força angoixant per a ells. Així que em vaig quedar amb el dubte...
De totes formes m’imagino en Hanns vestint l’uniforme de soldat ras de l’exercit alemany, aquell uniforme que hem vist centenars de vegades a les pel•lícules ambientades en la Segona Guerra Mundial com per exemple La batalla d’Anglaterra, Niu d’ Àligues o, la millor, Els canyons de Navarone o bé a les il•lustracions dels tebeos de Hazañas Bélicas que llegíem de menuts. Per sobre d’ell hi havia d’haver tot una escala de comandaments des de generals fins a sergents i caporals.


Si fa o no fa, ara fa un any, amb el meu amic Paco Itarte, d’Ulldecona i les nostres respectives esposes, varem visitar l’hotel Cal Naudí, a tocar del camí dels Sants Jaumes, que, encara que sigui terme d’Ulldecona, està a l’altre costat de la serralada del Montsià i s’ha d’entrar per un entrador que hi ha prop de les Cases. M’explicava Paco que l’edifici principal de l’hotel era, fins no fa gaires anys, la casa d’una finca força gran (la Revertera) que prenia el nom de la família Reverté o Reverter i que el darrer propietari, abans de convertir-se en hotel, havia estat un senyor alemany. S’explica d’ell que tenia la casa plena d’obres d’art i antiguitats. També que si havia estat un antic cap nazi. Sovint era visitat per altres homes alemanys. Quan va morir tenia 107 anys i els que el visitaven edats similars. Fins el darrer moment havien estat plens de vitalitat. També es deia que “si havien estat capaços de trobar ‘l’elixir’ de l’eterna joventut” o, al menys, alguna cosa que els perllongués la vida més enllà dels cent anys. És de tots conegut que els científics nazis feien tot tipus d’experiments i, perquè no, algun d’ells, no podria haver donat els fruits esperats?


Com no podia ser d’una altra manera, li vaig fer arribar a Paco el primer esborrany d’aquest escrit. La seva resposta, a part de mostrar-se encantat per la història, encara pretenia ficar una mica més de misteri sobre la figura d’en Hanns. “¿I si hagués estat un aviador alemany de la Legió Còndor que hagués estat al camp d’aviació que hi havia a la Sénia?”, em va suggerir. “Massa casualitats” li vaig dir jo. “Si, potser si”,em va respondre Paco. Però coses més inversemblants han passat al llarg de la història... No és cert?

NOTA DE L’AUTOR. El nom, així com el número de l’habitació de l’hospital i les dates, han estat canviades per preservar la identitat real del protagonista.

UNA SORTIDA DIGNA DE JESÚS M. TIBAU

Divendres 26 de febrer, a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta, l’escriptor de Cornudella del Montsant i veí de Tortosa Jesús M. Tibau va presentar la seva darrera obra: “Una sortida digna”.
Sabeu quan me’n he assabentat? Avui (no cal que mireu el calendari, 13 de març de 2010), 15 dies després de la presentació.
Vull dir que m’hauria agradat assistir a la presentació del llibre de Tibau, encara que només fos per dues raons. La primera coneix-se’l en persona i la segona perquè és un dels seguidors del meu blog i penso que hauria estat una forma d’agrair-li.
Però tal com denunciava al meu article a Vinaròs News i reproduït el mateix dia de la publicació (31 de gener) al meu blog, l’equip de govern de l’Ajuntament d’Amposta no ens facilita gens la nostra tasca com a regidors de l’oposició.
Darrerament la manca de convocatòries de comissions informatives ja està resultant ser massa habitual. La qual cosa, com deia a l’article, va que no ens apropéssim a la Casa Consistorial a recollir tot el material divers que se’n deixa a la carpeta (o al menys que se’ns hauria de deixar)
La presència de Tibau a la biblioteca d’Amposta no sortia a l’agenda cultural del mes de febrer. Però tant me dóna.
Ahir, si no hagués segut perquè la Teresa Bertran es cosina prima de la meva dona i tenen una prou estreta relació via correu electrònic, tampoc no hi hauria anat, ja que l’agenda cultural del març encara no resta al meu poder.
En sortir de l’acte d’ahir, juntament am la meva dona, anàvem comentant la presentació de la “Missió secreta” amb l’Antoni Espanya i una quarta persona. Jo deia que no havia rebut l’agenda, mentre que l’Antoni deia que ell sí, però a la seu dels Serveis Territorials d’Agricultura, que com a regidor, tampoc havia passat encara per les dependències municipals. La quarta persona la rep a casa i s’estranyava molt que a nosaltres no ens la enviessin. Li vaig respondre que l’anterior legislatura sí que es feia, però aquesta (ves tu a saber el perquè) no!
Suposo que això és el que vol l’equip de govern. Com menys se’ns vegi pels actes que s’organitzen des de l’ajuntament, molt millor.

LA MISSIÓ SECRETA

“L’ampostina” Teresa Bertran Torres va presentar ahir per la nit a la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta el seu darrer llibre: "La missió secreta".
Acompanyaven l’escriptora la regidora de cultura de l’Ajuntament d’Amposta i la professora de l’IES Ramon Berenguer IV Maria Josep Margalef, amiga personal de la Teresa.
La sala d’adults de la biblioteca es va omplir d’amics i familiars de l’escriptora. També hi van assistir l’alcalde d’Amposta, el senador d’Espanya (encara que tots dos van arribar tard) i el director de Serveis Territorials d’Agricultura Antoni Espanya. L’amic personal i regidor Víctor Conesa va voler honrar a l’escriptora fent acte de presència tot just abans de començar l’acte, ja que degut a un acte de partit convocat per a la mateixa hora no li era possible assistir-hi.
Maria Josep Margalef va explicar la trama de la novel•la que va qualificar “d’històrica, intriga i misteri”. Està ambientada principalment en la Ràpita del segle XVIII, quan el Rei d’Espanya Carles III va somiar fer de la població dels Alfacs una gran ciutat, a imatge de Sant Petersburg. La trama també transcorre per Tortosa i Amposta.
La sinopsis del llibre diu el següent:
“En temps de Carles III, una generació forastera va trencar la calma de la vila marinera de la Ràpita. Els il•lustrats volien que esdevingués una magnífica ciutat, a l’estil de les de Nova Planta, en transformar l’humil port mariner en refugi per a la marina militar borbònica aprofitant el recer de la badia dels Alfacs. Construirien un imponent canal de navegació, fluvial i marítim, fins a la Badia, que evitaria les perilloses goles de l‘Ebre a la seva desembocadura. Allí, els imponents vaixells del comerç ultramarí carregarien les mercaderies que baixaven pel riu en llaguts i rais des de l’Aragó, destorbant sense miraments les petites naus dels pescadors. Perquè va fracassar el magnífic projecte? Quin era el preu secret que haurien d’haver pagat els rapitencs a canvi de la seva ciutat? Els protagonistes de la novel•la són un intendent maçó, torturat per les seves contradiccions, un capellà altiu i repolit al servei encara del actiu Tribunal de la Santa Inquisició, l’inquietant prior hospitaler d’Amposta i un vell algutzir rapitenc. El relat ordeix una secreta trama que el lector haurà de descobrir”.
Teresa Bertran, primer que res, va agrair la presencia dels assistents als que quasi va nomenar un per un. Fa felicitar l’escriptor rapitenc Josep Igual que, molt recentment va guanyar el primer premi de poesia Ciutat d’Alcoi. També va agrair a totes les persones que l’ajuden dia a dia en la seva tasca d’escriptora.
Després, en parlar de la seva obra, va recordar que de la seva anterior novel•la, "Terres de Salabror", se’n havia dit que era transversal i va mostrar la seva perplexitat per no saber, exactament, el significar de la paraula. També va fer el mateix en parlar de l’adjectiu aplicat al seu darrer llibre: historicista. Anecdòticament, Josep Igual li va aclarir els dos qualificatius i li va dir que estès tranquil•la, ja que no volien dir res de dolent.
L’escriptora també va voler remarcar que al llibre ha volgut introduir el mite des saginers, una figura entre real, fictícia i enigmàtica que restà molt freqüent a la vida quotidiana de les nostres comarques en èpoques passades.
Finalment, l’autora va desitjar que els agradés el llibre i es va mostrar molt contenta de l’èxit que ha assolit la seva anterior obra.