EN UN BARQUITO DE VELA

Dissabte hi va haver teatre a la Lira Ampostina. L’obra (tal i com s’anunciava) anava sobre la batalla de l’Ebre i estava a càrrec de la companyia “Teatre Kaddish” dirigida per Pau Bou.
Curiós veure com s’explica la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola de forma teatralitzada. Fins ara aviem vist pel•lícules, documentals i havíem llegit llibres d’història, assajos i fins i tot novel•les sobre dita temàtica. Però mai fins ara ho havia vist representat com una obra de teatre.


Cal dir que la posada en escena va ser sòbria, però tampoc calia més. La representació (per part de una actriu –que a la vegada feia de narradora- i tres actors –un d’ells músic-) va tenir els elements i la força suficient per a mantenir al públic constantment pendent. Al meu parer va ser força representatiu i impactant el moment on es representava la l’acció de la serra de Pàndols amb constant conquestes i reconquestes de la cota 705 (on està l’ermita de Santa Magdalena) tan per un com per l’altre bàndol, fins la definitiva conquesta per part de l’exèrcit facciós.
També va ser molt expressiva la inclusió republicana a la zona “nacional” del dia 25 de juliol de 1938 (el dia 0 dels 115 que duraria la batalla) amb els tres fronts: Mequinensa, Gandesa i Amposta. El primer i l’últim de dissuasió per a permetre l’atac per la Terra Alta.
Però també les al•lusions en forma de record cap a les Brigades Internacionals i l’enaltiment de valors com el companyerisme.
En sortir, forçament complaguts per la representació, el senyor Secundino Costes em va dir que “ell havia viscut tots aquells fets que es contaven”. Jo li vaig dir que no, però que me ho havien explicat en primera persona (de vegades ja us he parlat del meu tio Leonordo que va ser de la lleva del biberó i que va arribar a les portes de Gandesa i després va ser al costat de la Fatarella)
La cançó “En un barquito de vela” que ben bé podria dir-se que era la “banda sonora” de la representació era la coneguda lletra: “Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero, en el frente de Gandesa, primera línia de fuego...”.

DIA MUNDIAL DE L'AIGUA

Avui és una d’aquelles celebracions a nivell mundial que no serveix per a res, tret de sensibilitzar una població que, normalment ja està sensibilitzada.
Vull dir amb això que no caldria celebar-se? No, rotundament, no!
Ja està be que ens recorden que en ple segle XXI encara hi ha gent que no té accés a l’aigua potable o al sanejament de la mateixa (Saragossa va representar ahir una llarga cua de gent que tots volien anar al lavabo a l’hora), però qui realment pot fer alguna cosa, si no ho fa, seguirà sense fer-ho.
I això és perquè prevaleixen més els interessos econòmics que no la solidaritat entre els pobles. Un exemple el tinguérem la setmana passada amb la pesca de la tonyina roja. Sense pretendre en cap moment ni fer mal ni molestar els “caleros” que viuen de capturar aquest peix, penso que si realment hi ha perill d’extinció, cal fer alguna cosa. No fa gaires dies ja s’estava parlant de que els japonesos estaven canviant els seus hàbits alimentaris, molt lligats a la tonyina, com per exemple el seu plat nacional, el shusi. I resulta que després, quan ja pareixia que la prohibició (o al menys la restricció de captures) seria un fet, degut als països asiàtics i africans que, a darrera hora, van vetar la proposta.
Mentre, al primer món, o sigui, “nosaltres”, tal i com avui deien per la ràdio, estem preocupats amb el canvi climàtic i els efectes que produeix. Un bon exemple és la reducció dels cabals dels rius deguts, en bona part, a un ús desmesurat i descontrolat de l’aigua. Així també ho recordava el conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, Francesc Baltasar i apel•lava als pagesos per un ús racional del recurs.
És curiós que mentre des d’aquesta conselleria es demana això, un altra, la d’Agricultura, Ramaderia i Acció Rural, promogui més regadius a zones que han estat, tradicionalment de secà.
Vull acabar recordant l’acte que va fer ahir la Plataforma en Defensa de l’Ebre a la badia del Fangar de l’Ampolla on es va tornar a reclamar al govern d’Espanya l’establiment del cabal ecològic del riu.

(La foto és del riu Ebre al seu pas per Amposta i està feta des de la plataforma del club Nàutic)

ESTRATÈGIA COMERCIAL

No fa gaires setmanes “algú” em va dir que si la nova zona comercial d’Amposta havia canviat el nom. Li vaig dir que no sabia res ja que feia dies que no havia passat per aquell indret i si ho havia fet no me’n havia adonat.
L’altre dia, a la mateixa persona ni vaig dir que sí, que efectivament, el nom que hi figurava ara ja no era “Boulevard Castellania d’Amposta”.
Si hi passeu ara i us hi fixeu veureu que el nom és “Futuro Ciudad Amposta”, així, en castellà.
Però tal com explicava l’altre dia Manel Zaera al seu blog, no només té el nom en castellà, sinó que la seva pàgina web també està en l’idioma “imperial”. Però pots visualitzar-la també en anglès i francès.
Però a mi el que més m’ha cridar l’atenció és de la forma con es promociones. Parlen com si la zona comercial ja estès en ple funcionament, quan és evident que no està acabada i en principi pareix que només estigui assegurada la presència del Carrefour.
Textualment hi diu així. “FUTURO CIUDAD AMPOSTA, a tan solo 20 minutos, en coche, de cualquier lugar de las cuatro comarcas de su ámbito de influencia, es un destino de compras, donde se concentra un exclusivo grupo de locales comerciales en los que el visitante puede encontrar todo lo relacionado con artículos del hogar, moda y ocio, ofreciendo respuesta adecuada a todos los miembros de la familia.”
Sí, sí, i a 20 minuts de qualsevol lloc de les quatre comarques. Molt hauran de córrer els de Batea, la Fatarella o Flix si volen arribar en 20 minuts a Amposta.
Però si hi passes, te’n adonaràs ràpidament que estan promocionant els “darrers locals en venda”. Així ho posa a diverses pancartes escampades arreu de la tanca que delimita les obres.


Però molt em temo que això només sigui una estratègia comercial. A Amposta (tal i com es veu a l’altra foto), hi ha molt pisos que no s’han pogut vendre i des de fa temps, fins i tot des d’abans de començar crisi que es poden veure.

60.000 EUROS

Ahir pel matí, en sortir de la “Casa Gran de l’ampostinisme” vaig trobar una mare i una filla que anaven a entrar-hi.
Com les coneixia i hi tinc la suficient confiança, els hi vaig preguntar si anaven per demanar alguna cosa. Em van respondre afirmativament. Mig en broma, mig en serio, els hi vaig dir que “no aconseguirien res”. Em van respondre que, efectivament, ja que portaven dos anys amb el mateix tema i fins ara encara no els hi havia donat una solució. No em van explicar quin era el problema pel que buscaven solució.
Ara bé, hi ha casos que el resolen favorablement i d’una forma prou ràpida. A la foto hi podeu veure una illa de contenidors situada a l’avinguda de Catalunya de la nostra ciutat, un dels principals eixos dels que disposa Amposta. Aquest contenidors de brossa fins fa pocs dies estaven situats a l’altre costa de la placeta. Més o menys a 5 metres de l’actual emplaçament.
Suposo que us preguntareu el motiu del canvi. Per queixes de la veïna de la casa del costa, d’allí on es veu la publicitat de “Tukars”, una empresa de lloguer de vehicles que no disposa de cap local on tenir-los i els deixa “escampats” per tota aquella zona.
Ja fa uns mesos, al assabentar-me de que serien traslladats, li vaig dir a un veí que vaig trobar tirant les escombraries. I la resposta d’aquest va ser: “Perquè és queixa una veïna... I quan deixen els vehicles davant de l’establiment de la meva dona, què?”.


Els contenidors de recollida selectiva fa una mica més de dos anys que estan funcionant. Quan es van col•locar, si algú es va queixar perquè li van col•locar a un lloc massa prop de casa seva, en algun cas van canviar-los d’ubicació. Jo en conec un, la qual cosa no vol dir que sigui una cas aïllat. Recordo que el propietari d’un establiment de l’avinguda de la Ràpita que ja tenia marcat davant de la botiga la zona on hi havia d’anar, va dir-me que s’aniria a queixar, ja que era un bon lloc per aparcar els cotxes que li anaven a comprar. Li vaig dir que, segurament, no ho aconseguiria. Però sí, finalment ja no li van col•locar davant de casa. Però llavors la despesa va ser molt mínima. No com ara que traslladar-los 5 metres ha costat als ciutadans d’Amposta 60.000 euros!
Si ens remuntem al principi, aquesta mateixa veïna ja es va queixar de que li embrutaven la paret de casa, que de vegades els camions tocaven el seu balcó, etc. En un primer moment es va prohibir aparcar per a facilitar la tasca dels vehicles. Però finalment (i com no s’ha parat de queixar) ha aconseguit el trasllat definitiu.
Durant uns anys en aquesta mateixa casa hi va haver el local d’Unió Democràtica de Catalunya. Hi té alguna cosa a veure?