LLIBRES I ROSTRES

La proximitat de la festivitat de Sant Jordi fa que els diferents autors treguin al carrer les seves darreres novetats editorials.
Si sou amants de la literatura política, esteu de sort, ja que hi ha quatre novetats que, per força us satisfaran plenament. Bé, al menys una d’elles, ja que tenen diversitat de colors (polítics) i estan quasi tots.
Les obres en qüestió són: “Descobrint Montilla”, escrit per Gabriel Pernau i editat per la Magrana i és “un retrat del president com un polític que ha seguit un camí diferent a la resta”; “La Màscara del Rei Artur”, escrit per la Pilar Rahola i també editat per la Magrana i “humanitza la figura de Mas i combat els principals tòpics personals que arrossega”; “Un somni per als meus fills”, escrit pel president del Barça Joan Laporta i on “exposa la filosofia de la seva forma de ser” i, finalment, “Retrat d’un metge que fa política”, escrit per Francesc Orteu i que és “un retrat d’anècdotes i vivències” de Joan Carretero.


Sabeu quin és el denominador comú de tots quatre? Va que és fàcil... Què a la portada hi surt la seva foto. La qual cosa no és gens d’estranyar en uns llibres que, per la seva imatge o, dit d’una altra manera, per la seva portada, volen atreure els seus incondicionals per a obtenir la finalitat pel que han estat escrits i publicats. Es a dir, per a vendre la major quantitat possible.


Però hi ha un fet rellevant que és el que m’ha portat a escriure aquest comentari (o sigui, a pegar-vos tot aquest rollo) Els tres primers, es a dir Montilla, Mas i Laporta surten somrient. Mentre que Carretero mostra una serietat desconcertant.
El somriure és una qualitat del ser humà. No hi ha cap altre animal al món que la tingui. Ni tant sols la hiena (famosa per allò que se’n diu “el riure de la hiena”)
Quan l’humà somriu expressa un sentiment de satisfacció, transmet amabilitat i fa molt més fàcil la relació amb els altres. Així ho veig reflectit amb les portades dels llibres sobre Montilla, Mas i Laporta, però no amb el de Carretero. Segurament que és la manera de ser de Carretero, però en política, els vots, no es guanyen només per un ideari, per una conducta honesta o per la capacitat de treball, sinó també per la manera com es dirigeix al ciutadà i es comunica el missatge.

Carretero no transmet res bo. Segurament per això la cara visible, si es confirma, serà Joan Laporta.

HIPOCRESIA HUMANA

Fa una estona, a l’anar a retirar diners dels caixer automàtic, m’he trobat amb Paco Poch Fosch i hem estat xerrant una estona. M’ha entrat dient-me: “Els foteu poca canya”. A partir d’aquí m’ha començat preguntant-me una sèrie de coses que el preocupen: Superàvit municipal, GURSAM (la societat anònima municipal per a temes d’urbanisme). I m’ha parlat d’un possible pacte de silenci entre l’equip de govern i nosaltres mateixos. Aquest pacte (segons ell) hauria sortit de quan a finals de l’any passat, des del nostre grup, demanarem a l’equip de govern informació per a que s’aclarís que en èpoques anteriors, l’equip de govern tenia els comptes clars respecte a l’anomenat “cas Millet” o “cas Palau de la Música” i que, des de l’equip de govern se’ns hauria advertit que si nosaltres preteníem estirar de la manta, ells ens pagarien amb la “mateixa moneda”.
És normal que la gent parli i que finalment ho emboliqui tot. Es una cosa que va lligada a la condició humana. Evidentment li he estat explicant el meu punt de vista sobre les qüestions que el preocupaven i m’ha escoltat amb atenció. Segurament les versions que li havien arribat fins ara, eren bastant diferents.
Més tard he passat pel quiosc a buscar el diari i com que ja era hora de tanca i no havia gent, he pogut intercanviar unes paraules amb la propietària. M’ha explicat que aquest matí li han comentat un cas d’una cubana que és parella d’un d’aquí i com ara se li acaba el visat, ha de prendre una determinació “dràstica”: o se’n va al seu país i potser no podrà tornar o es queda aquí en situació irregular. Una de les possibles solucions (pel que li han dit), passa per les mans del senador espanyol.
Llavors m’ha explicat el munt de gent que deuen favors a Convergència, ja perquè han “col•locat” a algun familiar, ja perquè els hi ha resolt problemes quan els han tingut.
Li he dit que a mi o m’havia d’explicar res de tot això. Abans de 1980 jo ja m’havia apropat al PSC i, amb anterioritat, l’any 1977 ja m’havia afiliat a la CONC. Per tant, portava un bon grapat d’anys “vivint” la política des de militant de base, a càrrec del partit a nivell municipal fins arribar a càrrec electe. El meu bagatge és important, d’aquí que no em sorprengui de quasi res i que consideri que, en un bon nombre de casos, el ser humà és un hipòcrita.
Perquè? Molt fàcil. Perquè no pots estar segur que aquell que ve i et diu que és dels “nostres” i que “ens vota”, en realitat sigui així. El difunt Joan Josep Fusté (Calaix), líder comunista d’Amposta, després de les eleccions sempre deia que no li “quadraven” els números. Fins i tot es deia d’ell que anava a votar amb tota la família i que a peu de col•legi electoral els hi donava els sobres amb la papereta dintre para que ja no tinguessin temps de canviar el vol.
I això ens passa sovint. Quanta gent hi ha que venen a demanar-te paperetes per a votar-te? És que no els hi arriben per correu? És que no en repartim pel poble? Però així et volen fer creure que “t’han” votat i es deuen sentir legitimats per apropar-se a tu i demanar-te qualsevol cosa que necessitin. D’això se’n diu “jugar amb dues baralles” (o 3 o 4, o les que facin falta)
Una darrera anècdota. Fa uns mesos un “personatge” (diguem-ho així) es va apropar als responsables del partit a nivell local oferint-los la possibilitat de “portar-nos” un bon nombre de vots a les properes eleccions sempre que l’ajudéssim en un projecte que té entre mans. Després d’escoltar-lo i mirar de solucionar-li el problema, ens hem assabentat que els hi va anar amb la mateixa “moto” als altres dos partits que integren l’ajuntament.
No sempre, però la majoria de vegades, aquests jocs s’acaben per descobrir.

CIRCULACIÓ I ORDENACIÓ

Ja fa més de 10 anys, l’Ajuntament d’Amposta va iniciar un ambiciós projecte de mobilitat i ordenació viària. El tècnic encarregat del projecte va ser Ole Thorson, un escandinau resident a Barcelona.
L’increment de cotxes i també de l’incivisme de bona part dels conductors, però també de vianants, feien necessari posar el fil a l’agulla posant una mica d’ordre dintre d’aquell desgavell. Després d’un primer intent fallit, s’inicià el llarg procés que, encara avui, perdura al nostre poble, ja que crec que encara no s’ha arribat a tots els barris de la ciutat.
Periòdicament s’han anat fet diferents actuacions ordenant la circulació dels barris sobre tot a partir de posar direccions úniques als carrers i senyalització vertical (de trànsit i informativa) Més tard, l’ajuntament, va continuar amb l’adequació de voreres i la consignació de carrers de “prioritat invertida” per tal de facilitar la mobilitat dels vianants.
Si comparem la circulació d’avui a la de fa uns anys, segurament hi trobarem alguna millora, però més deguda a l’habituació i assimilació per part dels ciutadans que a una altra cosa. Perquè a Amposta, avui, encara hi ha moltes mancances.
Certament, els anteriors equips de govern van fer moltes coses. Però no sempre han complagut tothom ni, de vegades, han estat les millors solucions. Uns exemples. Avui en dia encara hi ha una deficient xarxa de carrils bicis i no s’ha completat l’anella viària que donaria resposta a molts dels problemes de circulació que pateix la nostra ciutat.
A més, ni els regidors responsables, ni l’excap de la policia local han escoltat les opinions de ciutadans que han proposat millores.
En l’anterior legislatura el PSC va presentar una moció demanant pintar les principals cruïlles per a impedir que els cotxes aturats bloquegessin el pas dels vehicles que havien de creuar el carrer principal. Encara que la moció va ser aprovada (aquesta legislatura no ho haurien fet) no s’han pintat mai.
La senyalització informativa pretenia agilitzar la circulació al mateix temps que orientar, sobre tot, als nostres visitants. Abans de ser aprovada definitivament va obrir-se un període d’al•legacions i aportacions per a millorar-lo. L’anterior regidor responsable (i avui alcalde) mai va reunir els partits de l’oposició per a debatre les possibles novetats a introduir. Avui “gràcies” a esta deficient senyalització, encara són molts conductors de pas per la nostra ciutat que paren per a preguntar, sobre tot, dues coxes: com arribar al delta de l’Ebre i com anar a la Ràpita.
Sobre aquesta senyalització vertical, una qüestió. Us heu fixat mai que a sobre del tot hi ha un petit rètol que posa “Amposta”? Us heu preguntat si és necessari? Quin cost addicional va tenir posar això?
Una altra pregunta. Heu vist mai una ciutat sense semàfors? No seria necessari posar-ne algun per a regular el trànsit, encara que només fos a determinades hores?
Per finalitzar un punt que sempre he considerat millorable. Quan vens de Tortosa i, com no pots seguir pel carrer del Grau cap avall, que seria l’entrada natural, has de girar pel Joan d’Àustrica fins el carrer Verge del Pilar. A l’arribar a la següent cruïlla, el carrer Cànoves, ¿perquè hi ha d’haver un “cediu el pas”, si sé suposa que estàs circulant per una via preferent i són més els vehicles que circulen pel carrer V. del Pilar que no venen pel carrer lateral?
Abans d’acabar no vull passar per alt l’ordenació del carrer del Grau. Encara recordo a l’alcalde al debat que es va fer pel Canal Terres de l’Ebre dient que el carrer era “prou ample”. És cert que per aquest carrer hi poden circular tota mena de vehicles, però que passa quan t’hi has d’incorporar? Poc després de les eleccions es va tenir que retocar l’amplada dels accessos als carrers lateral. No obstant això, avui, encara tens dificultats ens segons quins.

QUESTIONATS I CADUCATS

Després de la darrera votació d’ahir, els magistrats del Tribunal Constitucional estan més qüestionats i caducats que mai. Perquè afegir-hi incompetents, seria passar-se?
No pot ser que després de més de 3 anys encara no s’hagin posat d’acord. I a sobre, ara, la presidenta del TC, Maria Emilia Casas, passa la “pilota calenta” a l’altre costa, al conservador.
Si fins ara l’Estatut de Catalunya, ja havia de ser retallat, matisat i no sé si alguna cosa més, com es preveu que sigui ara la proposta de resolució que farà un dels magistrats que més el qüestionava? Tindrà alguna cosa que veure l’Estatut que en sortirà del TC amb el que es va aprovar per referèndum? O dit d’una altra manera: Reconeixerem el nou text amb el que ja va ser aprovat? Perquè, si està tant canviat, on està la sobirania popular que el va votar favorablement? No s’hauria de començar de nou i aprovar-ne un altre?


No. Les anteriors preguntes han de quedar sense resposta. Hi ha respostes més dignes i ràpides. Com per exemple la dimissió en bloc de tots els membres, incapaços com han estat de posar-se d’acord amb un text “avaluat” amb anterioritat per diferents experts i referendat per dues vegades. La segona seria, tal i com es demana des de CiU, la recusació dels membres de la “part conservadora” per estar “contaminats”. Però no només de la part conservadora, ja que com varem veure ahir, també n’hi ha de progressistes que no ho acaben de tenir clar. I tercera, la que proposa el president Montilla, que govern espanyol i oposició es posen d’acord per a substituir els quatre membres als que, en teoria, se’ls hi havia acabat el seu càrrec l’any 2007 (!): Maria Emilia Casas –la presidenta-, Guillermo Jiménez, Vicente Conde i Jorge Rodríguez Zapata. I si a sobre sé li suma que se’n va morir un (Roberto García Calvo) i n’hi un altre de recusat pel PP (Pablo Pérez Trems), en quina posició queda el TC.
Sé suposa (només sé suposa) que quan un partit mana (governa), canvia els principals càrrecs una mica al seu gust. Depenent de si té una majoria sobrada o no, dependrà de pactes amb les altres formacions polítiques majoritàries. També depèn del “generós” que sigui el partit al govern, “deixarà” que els partits minoritaris (nacionalistes, comunistes, etc.) tinguin més o menys representació en tots els estaments de l’estat i la justícia. Amb 6 anys de govern de Zapatero, els principals òrgans judicials segueixen tenen majoria conservadora. D’aquí que el PP no porti gens de pressa ni cap interès en renovar-ne els càrrecs. No és això una manera d’intromissió en el tercer poder? Una cosa que ells tant critiquen quan ho fa el govern...