CATALUNYA UN PETIT GRAN PAÍS

La mort de Joan Antoni Samaranch ha fet que avui es parli d’ell per tot arreu. El diaris i les principals tertúlies televisives analitzen la seva figura que, segurament, més enllà de les seves connotacions polítiques amb el règim de Franco i, com se’n recordava avui un televident “d’amagar el cap baix de l’ala en el tema de les seleccions catalanes”, ha estat el personatge català amb més projecció internacional. Ser-ne el president del Comitè Olímpic Internacional, no és qualsevol cosa i, a més, és un d’aquells càrrecs que, a part de ser únics al món, hi arriben molt pocs.
Però Catalunya, encara que és un petit país (avui amb la immigració sobrevinguda d’uns anys ençà, a dures penes arribem als 7 milions d’habitants.
Tenim un idioma propi que, malgrat els entrebancs històrics que ha sofert (i sofreix), està més viu que mai. Només cal veure la quantitat de llibres en català que han sortit al carrer aquests darrers dies per commemorà la nostra jornada més romàntica i literària i que no sé si al món se’n troba una d’igual: Sant Jordi (Vull aprofitar un com més per a demanar a les nostres autoritats que ja va se’n hora de que la facin festa nacional!)
No tos els petits països poden presumir de tenir una llengua pròpia. Fins i tot alguns de grans, per raons històriques de conquesta o veïnatge, no en disposen.
Però avui vull parlar-vos dels personatges catalans que han ajudat a engrandir la nostra història. Alguns d’ells sàviament recollits per l’anunci de l’Estrella Damm que gira a l’entorn del Futbol Club Barcelona que, molt que pesi a molts, és una de les entitats de prestigi internacional més importants.

L’anuncia parla de: Joan Maragall, poeta, Marti Pol, escriptor i poeta, Salvador Dalí, pintor, Pau Casals (que va fer un emotiu discurs davant l’assemblea general de les Nacions Unides), músic, Antoni Gaudí, arquitecte, Carme Ruscalleda, cuinera i Quim Monzó, escriptor. Però no hi són tots, evidentment...

Si parlem de cuiners universals cal parlar de Ferran Adrià, considerat el millor del món i els germans Roca, del Celler de Can Roca que, com els anteriors, tenen 3 estrelles Michelin que els dóna prestigi mundial. I si parlem de pintors cal parlar de Joan Miró i Antoni Tàpies... I també Ramon Casas, Josep Maria Subirachs, Marià Fortuny... I tampoc cal oblidar als arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch Ricard Bofill, etc. En quan als escriptors: Jacint Verdaguer, narcís Oller, Àngel Guimerà, Josep Vicen´Foix, Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Carles Riba, Salvador Espriu... Músics i cantants com Jordi Saball, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall Victòria del Àngels... Sense oblidar-me als de la Nova Cançó: Serrat, Llach, etc.
I esportistes famosos. Avui tots coneixem a Xavi, futbolista, Gasol, basquetbolista, però també hi ha Joaquim Blume o els diferents jugadors que han conformat les seleccions de hoquei patins i waterpolo que han estat dels millors del món com Manel Estiarte.
També científics com la nissaga dels Barraquer, Narcís Monturiol, Joan Oró, i l’Andreu
Mas-Colell, Valentí Fusté, Gil Vernet,
Una altra personalitat que ha ocupat un càrrec important i de rellevància internacional ha estat Federico Mayor Zaragoza que va arribar a la presidència de la UNESCO: Mayor Zaragoza de profundes arrels ebrenques. O el lleidatà Josep Borrell que va ser president del Parlament Europeu a més de ministre amb Felipe González.
Un dels militars i polítics més destacats va ser el general Joan Prim i Prats que va arribar a presidir el Consell de Ministres (el que avui seria president del govern) als temps de Amadeu de Savoia.
Segur que encara me’n he deixat molts, però això només fa que engrandir més els nostre petit país que és Catalunya.

(A la foto un edifici de Ricard Bofill a la plaça de Catalunya de París)

ES POT REMUNTAR

Anit, moments abans del partit de futbol entre l’Internazionale de Milà i el Barcelona, em va trucar una amiga futbolera i ens desitjarem sort mútuament.
Tots dos creiem que el Barça guanyaria i ella em digué: “Com a Europa no xiulen arbitres espanyols...”, ama clara referència al que va xiular dissabte passat l’Espanyol Barça.
Però no us faré cap comentari més dels àrbitres. Ahir el Barça no va jugar bé. Hi van haver moltes errades en defensa, massa! Álvez, sovint, no estava pendent de l’home que havia de marcar. Però el més greu de tot va ser que ni Xavi ni Messi van tenir un dia “massa afortunat” (per dir-ho en un to suau...) Hi va faltar la connexió que ens tenen acostumats a fer. Potser dies així és quan més es troba a faltar el “millor” Iniesta (perquè aquest any, l’hem gaudit poc...) Suposo que amb l’Iniesta “de l’any passat”, hi hauria hagut aquella “alegria” i fluïdesa del joc que fa el Barça quan meravella i, quan meravella, fa gols!
Però no tot està perdut. És cert que pensava que dissabte passat guanyaríem a l’estadi de Cornella el Prat, des d’aquest any, la “casa” de l’Espanyol. Era optimista i al final no va poder ser.
Per al partit de tornada contra l’Inter, també ho sóc. Remuntar dos gols, en principi pareix tasca fàcil. Però no caldrà oblidar la defensa. No pot fer aigües com ahir! Però d’això ja se’n ocuparà el gran Pep Guardiola.
Amb l’ajut del públic i amb la millor versió de Messi i Xavi (que segur que ens la donaran) i apel•lant “l’esperit” de Pitxi Alonso i els tres gols que va fer al Göteborg suec que ens va permetre passar a la final, al de José Mari Bakero que, amb el seu gol de cap va eliminar el Kaiserlautern alemany o al propi Iniesta que amb el gol de l’Stanford Bridge es va eliminar al Chelsea l’any passat.
Avui, els culers estem decebuts, mentre a Madrid ja sospiren per veure a Mourinho assegut al banc de l’equip visitant del Santiago Bernabeu. Però si remuntem, l’alegria serà doble: per haver-ho fet i per passar a la final.
Ara mateix no contemplo cap altra possibilitat!

PARLAR "DEL TEMPS"

Segons les informacions periodístiques, ahir el president Zapatero va convidar el cap de l’oposició Mariano Rajoy a volar amb ell en el seu avió presidencial per acudir plegats als funerals que es van fer a Rota (Cadis) per la mort dels 5 soldats espanyols que van morir l’altre dia a Haití, acompanyats pels dos secretaris personals. Entre l’anada a Rota i la tornada a Madrid, el president del govern i el líder de l’oposició van estar com a dues hores junts i, segons fons de la Moncloa, durant el trajecte “només van parlar de ‘banalitats’”. O com es diu vulgarment: “van parlar del temps que feia”.
El cert és que la manca de diàleg entre tots dos dirigents del país, és més que preocupant.
Així, a “groso modo”, se m’acudeixen un grapat de temes que podrien haver tractat, encara que només hagués segut per a trencar el gel i trobar-se en posterioritat, juntament amb els seus assessors al palau presidencial: mesures per a pal•liar la crisi econòmica, desbloqueig de l’Estatut de Catalunya, renovació del Tribunal Constitucional i, també, del Consell General del Poder Judicial, reforma del mercat laboral, etc., etc.
És evident que la responsabilitat de tirar endavant els grans temes d’estat correspon al president del govern i a tot el seu equip (ministres, secretaris d’estat, subsecretaris, directors generals, etc.) Però el cap de l’oposició també es responsable de pactar els grans acords amb el govern.
La dreta d’aquest país (com en tots) “controla” la patronal, la banca, l’empresa... Difícilment, un govern d’esquerres, podrà arribar a acords amb tots aquests sectors si el PP no posa el seu granet de sorra. I el PP o està per la labor. I si hi està és per a posar les seves regles de joc. I això és el que no tolera ni pot tolera Zapatero.
Rajoy, al no assumir la derrota de 2003, quasi deu de pensar que ells governs que hi ha hagut des de llavors (2 presidits per Zapatero), son quasi “il•legítims”. I amb els 6 anys que porta com a cap de l’oposició, la veritat, és que no ho ha posat gens fàcil al partit del govern. A les cambres hi ha posat tanta o més crispació que en la darrera època de Felipe González i això, vulguis que no, no aplana cap camí cap a un diàleg fluït i efectiu per a desencallar els grans temes pendents.
Rajoy es veu dintre de dos anys com a nou president del govern i no afluixarà. Però primer ha de sortir viu del cas Gürtel. Mentre, qui paga les conseqüències som tots els espanyols que depenem d’una manera o d’altra d’alguns dels problemes que pateix la societat actual.

ESPANYA CONTRA CATALUNYA

Desgraciadament, la “no” sentència de l’Estatut d’autonomia de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, segueix sent noticia de primera plana, debat televisiu i motiu de declaracions per part d’alguns polítics de tots colors.
Algunes d’aquestes declaracions són més pròpies d’una olla de grills que no unes declaracions assenyades fetes per una alta personalitat política.
Però com he dit n’hi ha de tots colors i per a tots els gustos.
Ahir pel matí, per exemple, a can Cuní hi havia una interessant debat amb Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Girona i amb convidats de luxe com ara Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya i Maria Emilia Casas, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Durant el debat Josep Cuní va parlar d’una carta de Manuel Aragón (un dels magistrats del TC que va votar en contra de la resolució de la sentència de l’Estatut) i de publicada al diari el País. El magistrat (dels sector nomenat progressista), entre altres coses, deia el següent. “Les meves exigències no han canviat”. I Cuní es preguntava si un magistrat, davant d’un recurs d’inconstitucionalitat, pot anar amb exigències.
Però de tots, qui em va semblar més dur amb la situació de bloqueig que pateix l’Estatut va ser Enric Hernández. El director del Periódico va arribar a atribuir al mateix Manuel Aragón la següent frase: “La nació de nacions –referint-se a Catalunya- és un concepte pertorbador”.
S’ha ha arribat a una situació que ja no és el bloc progressista contra el bolc conservador del TC. Ni tant sols entre els PSOE i el PP. El debat és més identitari: espanyols contra catalans o nacionalistes espanyols contra nacionalistes catalans (evidentment s’hi valen tot tipus de matisos)
Mentre el president de la Generalitat José Montilla demana una renovació a fons del TC, des de Madrid, José Blanco, un dels homes forts del govern i del partit, diu que això no pot ser, que “no poden canviar-se les regles del joc a mig partit” i el president Zapatero, un dia diu una cosa i l’altre una de diferent. El que és evident i queda clar és que hi ha una crisi constitucional (com també ho deia ahir un tertulià) I les crisis s’han de superar d’una o d’una altra manera. No pot ser que alguns magistrats (entre ells la seva presidenta) varen esgotar el temps del càrrec l’any 2007 i encara continuïn al seu lloc. No pot ser que uns magistrats es converteixin amb una “quarta cambra” (l’afirmació tampoc és meva) i que vulguin suprimir, retallar, modificar, etc. allò que ja van aprovar les Corts Espanyoles i referendar els ciutadans de Catalunya.
Si no ho tinc mal entès, al judicis amb jutjat popular, si no hi ha un acord sobre un veredicte de culpabilitat o d’innocència, se’n nomena un altre. Si al jurats popular es pot fer, perquè ens diuen que això no pot passar amb el TC.
Una altra cosa que em va semblar molt fort és que són els membres del propi TC els que dictaminen sobre la recusació dels seus magistrats. M’explico. Imaginem-nos que des del govern de la Generalitat es vol recusar un o diversos magistrats perquè pensen que estan “contaminats” per les declaracions públiques que han fet o perquè, ideològicament estan clarament vinculats amb posicions contraries als interessos catalans. Serà al propi TC qui estudiarà si hi ha fonaments suficients o no por a que les recusacions siguin efectives. La Generalitat ja ho va provar amb un cas i no ho van aconseguir. O sigui, el TC és una mena d’ens superior, intocable, infalible i etern.
Per acabar i per molt que vulguin intoxicar l’opinió pública amb les declaracions els líders del PP, si el TC no es renova és perquè els populars no volen. Donar les culpes al govern i al PSOE és l’estratègia que han fet servir sempre per mirar de “tirar merda” damunt dels rivals polítics. Al final, com passa quasi sempre, de tant repetir-se, es crea confusió i sempre hi ha gent que s’ho acaba creient.