divendres, 23 d’abril del 2010

ELS APROVATS I SUSPESOS DEL DIA DE SANT JORDI


Com avui hi ha molta tela que tallar, he pensat fer alguna cosa diferent. Així que aprovaré o suspendre segons el meu criteri.

APROVO:
- Primer que res voldria donar la benvinguda i la felicitació al nou suplement del diari Público. Ahir se’n va fer la presentació a Barcelona amb l’assistència del principals polítics del país encapçalats pel president de la Generalitat José Montilla. Porta per títol “Públic” i a la portada hi surt el president del Barça Jan Laporta (tot un honor per al president del Barça) a qui li fan una extensa entrevista.
- Als fiscals que li van demanar el sobreseïment al jutge Verela en els processos oberts contra Baltasar Garzón.
- Al nou anunci de l’Estrella Damm. La marca cervesera ens té acostumats a bons anuncis. Avui en fan un a la premsa escrita (jo l’he vist al Punt) o surten quatre piles de caixes de cervesa roges, separades per certa distància i de fondo una paret groga. Una bona pensada per a celebrar la festivitat del dia.
- A Santiago Carrillo per la seva lúcida ment. Als 94 anys ha manifestat que el que caldria fer am el Tribunal Constitucional és "suprimir-lo".
- A la Taula del Sénia. La voluntad de preservar les oliveres mil·lenaries de la partida de l'Arion ha arribat a voler fer un museu a l'aire lliure. Jo que conec bé l'espai, ús el recomano visitar.

SUSPENC:
- Al jutge Varela (per partida doble) per la seva parcialitat a l’hora de jutjar a Garzón. Es contradiu i no aplica el mateix criteri que va usar en casos anteriors i desatenen la petició dels fiscals. També per haver fet rectificar l’escrit d’acusació a la FE i a Manos Límpias. En altres casos s’hauria desestimat per defectes de forma.
- A Caja Madrid, Banco Popular Español, Editorial Planeta, als cinemes Verdi i Renoir, a la Fábrica nacional de Moneda i Timbre i Donuts, per n haver tingut la delicadesa de haver posat els anuncis en català dintre de Públic. Altres, com Coca-Cola i Honda, a part, evidentment dels anunciants de “casa”, sí que ho han fet.
- A Evo Morales. Serà tot el d’esquerres que es vulgui, però l’altre dia es va passar dos pobles. Com pot dir que menjar pollastre hormonat produeix homosexualitat? No m’estranya gens la reacció dels col•lectius homosexuals!
- Al Defensor del Poble Enrique Mújica pel recurs d’inconstitucionalitat presentat per la llei del Síndic de Greuges (la figura equivalent a Catalunya) Rafel Ribó (el síndic) ja ha qualificat la mesura de “surrealista”.

dijous, 22 d’abril del 2010

CATALUNYA UN PETIT GRAN PAÍS


La mort de Joan Antoni Samaranch ha fet que avui es parli d’ell per tot arreu. El diaris i les principals tertúlies televisives analitzen la seva figura que, segurament, més enllà de les seves connotacions polítiques amb el règim de Franco i, com se’n recordava avui un televident “d’amagar el cap baix de l’ala en el tema de les seleccions catalanes”, ha estat el personatge català amb més projecció internacional. Ser-ne el president del Comitè Olímpic Internacional, no és qualsevol cosa i, a més, és un d’aquells càrrecs que, a part de ser únics al món, hi arriben molt pocs.
Però Catalunya, encara que és un petit país (avui amb la immigració sobrevinguda d’uns anys ençà, a dures penes arribem als 7 milions d’habitants.
Tenim un idioma propi que, malgrat els entrebancs històrics que ha sofert (i sofreix), està més viu que mai. Només cal veure la quantitat de llibres en català que han sortit al carrer aquests darrers dies per commemorà la nostra jornada més romàntica i literària i que no sé si al món se’n troba una d’igual: Sant Jordi (Vull aprofitar un com més per a demanar a les nostres autoritats que ja va se’n hora de que la facin festa nacional!)
No tos els petits països poden presumir de tenir una llengua pròpia. Fins i tot alguns de grans, per raons històriques de conquesta o veïnatge, no en disposen.
Però avui vull parlar-vos dels personatges catalans que han ajudat a engrandir la nostra història. Alguns d’ells sàviament recollits per l’anunci de l’Estrella Damm que gira a l’entorn del Futbol Club Barcelona que, molt que pesi a molts, és una de les entitats de prestigi internacional més importants.

L’anuncia parla de: Joan Maragall, poeta, Marti Pol, escriptor i poeta, Salvador Dalí, pintor, Pau Casals (que va fer un emotiu discurs davant l’assemblea general de les Nacions Unides), músic, Antoni Gaudí, arquitecte, Carme Ruscalleda, cuinera i Quim Monzó, escriptor. Però no hi són tots, evidentment...

Si parlem de cuiners universals cal parlar de Ferran Adrià, considerat el millor del món i els germans Roca, del Celler de Can Roca que, com els anteriors, tenen 3 estrelles Michelin que els dóna prestigi mundial. I si parlem de pintors cal parlar de Joan Miró i Antoni Tàpies... I també Ramon Casas, Josep Maria Subirachs, Marià Fortuny... I tampoc cal oblidar als arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch Ricard Bofill, etc. En quan als escriptors: Jacint Verdaguer, narcís Oller, Àngel Guimerà, Josep Vicen´Foix, Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Carles Riba, Salvador Espriu... Músics i cantants com Jordi Saball, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall Victòria del Àngels... Sense oblidar-me als de la Nova Cançó: Serrat, Llach, etc.
I esportistes famosos. Avui tots coneixem a Xavi, futbolista, Gasol, basquetbolista, però també hi ha Joaquim Blume o els diferents jugadors que han conformat les seleccions de hoquei patins i waterpolo que han estat dels millors del món com Manel Estiarte.
També científics com la nissaga dels Barraquer, Narcís Monturiol, Joan Oró, i l’Andreu
Mas-Colell, Valentí Fusté, Gil Vernet,
Una altra personalitat que ha ocupat un càrrec important i de rellevància internacional ha estat Federico Mayor Zaragoza que va arribar a la presidència de la UNESCO: Mayor Zaragoza de profundes arrels ebrenques. O el lleidatà Josep Borrell que va ser president del Parlament Europeu a més de ministre amb Felipe González.
Un dels militars i polítics més destacats va ser el general Joan Prim i Prats que va arribar a presidir el Consell de Ministres (el que avui seria president del govern) als temps de Amadeu de Savoia.
Segur que encara me’n he deixat molts, però això només fa que engrandir més els nostre petit país que és Catalunya.

(A la foto un edifici de Ricard Bofill a la plaça de Catalunya de París)

dimecres, 21 d’abril del 2010

ES POT REMUNTAR


Anit, moments abans del partit de futbol entre l’Internazionale de Milà i el Barcelona, em va trucar una amiga futbolera i ens desitjarem sort mútuament.
Tots dos creiem que el Barça guanyaria i ella em digué: “Com a Europa no xiulen arbitres espanyols...”, ama clara referència al que va xiular dissabte passat l’Espanyol Barça.
Però no us faré cap comentari més dels àrbitres. Ahir el Barça no va jugar bé. Hi van haver moltes errades en defensa, massa! Álvez, sovint, no estava pendent de l’home que havia de marcar. Però el més greu de tot va ser que ni Xavi ni Messi van tenir un dia “massa afortunat” (per dir-ho en un to suau...) Hi va faltar la connexió que ens tenen acostumats a fer. Potser dies així és quan més es troba a faltar el “millor” Iniesta (perquè aquest any, l’hem gaudit poc...) Suposo que amb l’Iniesta “de l’any passat”, hi hauria hagut aquella “alegria” i fluïdesa del joc que fa el Barça quan meravella i, quan meravella, fa gols!
Però no tot està perdut. És cert que pensava que dissabte passat guanyaríem a l’estadi de Cornella el Prat, des d’aquest any, la “casa” de l’Espanyol. Era optimista i al final no va poder ser.
Per al partit de tornada contra l’Inter, també ho sóc. Remuntar dos gols, en principi pareix tasca fàcil. Però no caldrà oblidar la defensa. No pot fer aigües com ahir! Però d’això ja se’n ocuparà el gran Pep Guardiola.
Amb l’ajut del públic i amb la millor versió de Messi i Xavi (que segur que ens la donaran) i apel•lant “l’esperit” de Pitxi Alonso i els tres gols que va fer al Göteborg suec que ens va permetre passar a la final, al de José Mari Bakero que, amb el seu gol de cap va eliminar el Kaiserlautern alemany o al propi Iniesta que amb el gol de l’Stanford Bridge es va eliminar al Chelsea l’any passat.
Avui, els culers estem decebuts, mentre a Madrid ja sospiren per veure a Mourinho assegut al banc de l’equip visitant del Santiago Bernabeu. Però si remuntem, l’alegria serà doble: per haver-ho fet i per passar a la final.
Ara mateix no contemplo cap altra possibilitat!

PARLAR "DEL TEMPS"


Segons les informacions periodístiques, ahir el president Zapatero va convidar el cap de l’oposició Mariano Rajoy a volar amb ell en el seu avió presidencial per acudir plegats als funerals que es van fer a Rota (Cadis) per la mort dels 5 soldats espanyols que van morir l’altre dia a Haití, acompanyats pels dos secretaris personals. Entre l’anada a Rota i la tornada a Madrid, el president del govern i el líder de l’oposició van estar com a dues hores junts i, segons fons de la Moncloa, durant el trajecte “només van parlar de ‘banalitats’”. O com es diu vulgarment: “van parlar del temps que feia”.
El cert és que la manca de diàleg entre tots dos dirigents del país, és més que preocupant.
Així, a “groso modo”, se m’acudeixen un grapat de temes que podrien haver tractat, encara que només hagués segut per a trencar el gel i trobar-se en posterioritat, juntament amb els seus assessors al palau presidencial: mesures per a pal•liar la crisi econòmica, desbloqueig de l’Estatut de Catalunya, renovació del Tribunal Constitucional i, també, del Consell General del Poder Judicial, reforma del mercat laboral, etc., etc.
És evident que la responsabilitat de tirar endavant els grans temes d’estat correspon al president del govern i a tot el seu equip (ministres, secretaris d’estat, subsecretaris, directors generals, etc.) Però el cap de l’oposició també es responsable de pactar els grans acords amb el govern.
La dreta d’aquest país (com en tots) “controla” la patronal, la banca, l’empresa... Difícilment, un govern d’esquerres, podrà arribar a acords amb tots aquests sectors si el PP no posa el seu granet de sorra. I el PP o està per la labor. I si hi està és per a posar les seves regles de joc. I això és el que no tolera ni pot tolera Zapatero.
Rajoy, al no assumir la derrota de 2003, quasi deu de pensar que ells governs que hi ha hagut des de llavors (2 presidits per Zapatero), son quasi “il•legítims”. I amb els 6 anys que porta com a cap de l’oposició, la veritat, és que no ho ha posat gens fàcil al partit del govern. A les cambres hi ha posat tanta o més crispació que en la darrera època de Felipe González i això, vulguis que no, no aplana cap camí cap a un diàleg fluït i efectiu per a desencallar els grans temes pendents.
Rajoy es veu dintre de dos anys com a nou president del govern i no afluixarà. Però primer ha de sortir viu del cas Gürtel. Mentre, qui paga les conseqüències som tots els espanyols que depenem d’una manera o d’altra d’alguns dels problemes que pateix la societat actual.