CONTRADIENT A MAS

Si escoltem a Arturo Mas, el líder dels convergents, Catalunya hauria de “tancar” per liquidació. El govern és un “desgovern”, la societat està “empipada”. Si heu escoltat la veu dels de CiU d’Amposta, al territori “hi ha conflicte per la vegueria”.
Es tracta de donar arguments, siguin certs o no per crear el clima electoral necessari.
El passat 6 de març, Mas, va ser a Amposta. Allí va donar tot un repertori de frases (d’aquelles que pocs com ell saben donar) per argumentar-ne els motius pels qual CiU ha de guanyar les properes eleccions. Una d’aquestes frases (segons em van dir) va ser que “el tripartit té abandonat el nostre territori”. Un argument que els membres de la PDE fèiem servir sovint contra el darrer govern de Jordi Pujol on Mas n’era el conseller en cap.
Però les proves demostren que mai com ara s’havia invertit tant a les Terres de l’Ebre. A part dels ajuts canalitzats a través, principalment del departament d’Acció Social i Ciutadania, hi ha una sèrie de noves infraestructures, visibles als ulls de tothom.
Us deia ahir que dilluns vaig anar a la Galera. Al passar per Santa Bàrbara vaig fotografiar el desviament que s’ha fet per a no caler passar per la població i que es va obrir al transit el passat cap de setmana. Dissabte ja vaig porta als meus pares per a que el veiessin i van trobar que estava “molt bé”. No està acabat, però si que, com he dit, està obert al trànsit.
A pocs quilòmetres, entre Amposta i Freginals, fa pocs anys també es va obrir una nova carretera que facilita la comunicació entre les dues poblacions del Montsià i és una drecera per a sortir d’Amposta cap a Ulldecona i les comarques del N de Castelló.


Un govern socialista, en aquest cas de Madrid, està executant les obres del “darrer” pont sobre l’Ebre el que unirà els municipis de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja. Tot obres llargament reivindicades i de les que fa anys que se’n parla però han hagut de ser governs socialistes el que les han dut a terme.
Aquest matí mateix he anat a Tarragona i he vist com avancen les obres d’un altre desviament, el de l’Aldea. Quantes dècades fa que es reivindicava aquesta infraestructura?


A part d’aquestes obres “majors”, s’està arranjant la carretera entre Ulldecona i Vinallop i també començarà dintre de poc l’arranjament entre Amposta i Santa Bàrbara. I l’any passat es va fer el mateix amb l’Eix de l’Ebre.
Podríem posar més exemples, com la carretera que, a partir de l’Eix de l’Ebre va cap a Prat de Compte, Horta de Sant Joan i Arnes i ens “apropa” amb el baix Aragó o la de Batea, etc. O l’enllaç de la N-340 amb Alcanar...
Amb els governs de CiU, es veritat, van fer l’Eix de l’Ebre que ja va néixer desfasat, ja que, des del principi hauria tingut que ser una autovia. I parlant d’autovies, la que va de Tortosa cap a l’Aldea (però sense arribar-hi), CiU va trigar 11 anys en fer 11 Km.!


És cert que encara en manquen més. Ara en recordaré unes quantes. Una sortida de la AP-7 dintre de la comarca del Montsià i també una nova estació de tren a l’alçada d’Amposta. Un port comercial (sense dir on, però suposo que ja coneixeu les meves preferències). L’arribada de l’autovia A-7 (ara ens hem quedat al mig) Com us deia abans, convertir l’Eix de l’Ebre en autovia i enllaçar-ho amb una altra per Gandesa amb l’Aragó...
De feina en queda molta per fer, veurem quantes obres d’aquestes seran capaços de fer els nous governs, tant el de la Generalitat com el Central.

XVII FIRA DE LA TERRISSA DE LA GALERA

Dijous 29 d’abril, l’honorable conseller de Governació Jordi Ausàs inaugurarà la XVII Fira Internacional de la Terrissa de la Galera.
Quan d’una fira es porten 17 edicions ja es pot dir que és una fira totalment consolidada. Els més de 100 estands d’expositors i les més de 40.000 persones que la van visitar l’any passat, així ho avalen.
Des del bon començament, l’entitat organitzadora, “L’Associació Cultural galerenca lo Cadup” i l’ajuntament de la Galera van tenir la idea de dedicar cada edició a una comunitat autònoma d’Espanya. Enguany, per tor, li toca al País Basc. I, des de l’any passat, també hi ha un país de la UE convidat. Si l’any passat aquest honor va recaure en Alemanya, aquest any és França qui ocuparà un lloc de preferència dintre del recinte firal.
Ahir vaig estar a la Galera per un tema personal i ja vaig poder veure con els estands ja ocupen, principalment, els carrers Major i Sant Llorenç, els dos més llargs de la població, així com d’altres d’adjacents. La “plaça”, on s’hi fa el mercat és l’espai reservat per a la comunitat convidada i on s’hi fan les demostracions de donar forma al fang amb el torn i els actes més protocol•laris.
I a la plaça d’Espanya, la que està al front de la casa consistorial, serà on s’ubicarà la carpa destinada a albergar la delegació de França.


Recordo que als baixos de la casa consistorial hi ha el centre d’interpretació de la terrissa, Terracota on, a més de poder veure una àmplia exposició d’utensilis fets de fang, també hi són els arbres genealògics de les dues principals famílies terrissaires de la població.
I per aquest any una novetat. Igual com passa a Prat de Comte, la Galera recuperarà la vella tradició d’elaborar aiguardent. Només una anècdota de les moltes que podria contar sobre el tema. A molts de pobles de la comarca del Montsià, a l’aiguardent se l’anomenava “galera”, degut a la seva procedència.
Ara només manca que el temps sigui benèvol i que els ciutadans del poble i els visitants puguin gaudir d’una fira, al meu parer incomparable respecte a les que es fan al nostre territori.

L’UNIVERS VIRTUAL DELS CROMOS

Aquest article es va publicar ahir a Vinaròs News i, encontra del que és habitual, en lloc de penjar-lo ahir diumenge, ho faig avui.

De menut, per passar-ho bé, en tenia prou amb una roda vella de motocicleta i un bastó curt per empènyer-la, tot donant voltes pels carrers del poble buits de cotxes. Uns carrers per asfaltar plens de gats i gossos i de gent a peu o en bicicleta que anaven a comprar o venien del camp després d’un dia dur de treball. Qualsevol placeta o carrer una mica més ample que els altres es convertia ràpidament en un improvisat camp de futbol. Per porteries dues pedres i la pilota solia ser de plàstic. Les pilotes de cuir encara van trigar uns anys en arribar. També jugàvem amb patacons (ara més conegut per ‘tazos’), sovint fets amb les capses de mistos que tenien les nostres mares per encendre el foc de casa o trossos de cartes d’una baralla vella que ens havien donat al bar.
Però probablement una de les coses que més ens entusiasmava eren les col•leccions de cromos. Jo en vaig fer completar unes quantes. Algunes d’elles sortien a les rajoles de xocolata i també al cacau en pols. D’altres les tenies que comprar a la botiga com les dels jugadors de futbol dels equips de la primera i segona divisió espanyola o la coneguda col•lecció “Vida y color”, una de les més populars de l’època.
De les que ens sortien a la xocolata vull destacar les grans col•leccions de la marca Torras. Jo les vaig descobrir per casualitat. Bé, de fet va ser una botiguera del poble que li va donar a ma mare un dia que jo li vaig reclamar que volia xocolata, però de la que “portava cromos”. La primera col•lecció que vaig acabar va ser “Cosmorama de África”. Jo no entenia que volia dir “cosmorama”, però sonava bé. Després va venir “Escala en Oceanía”, “Europa nuestro continente” i “Pueblos y razas”. I després... Després ja vaig ser massa gran i vaig deixar de fer col•leccions de cromos per pensar en altres coses...
Però sempre havia trobat que hi faltaven àlbums. Si havia sortir l’Àfrica, l’Oceania i Europa, “on eren” els altres? Una pregunta de difícil resposta.
Quan vaig decidir escriure aquest article, vaig indagar per Internet i, encara que estava buscant col•leccions que tenien més de trenta anys i alguna d’elles més de quaranta, l’actual tecnologia m’ha permès “trobar-ne” les altres o al menys en part: “Viajando por América del Norte” i “Panoràmica de América Latina”. Segueixo ignorant si se’n va fer algun sobre l’Àsia.
Apart de les rajoles de xocolata, com he dit, també es podien trobar cromos als pots de cacau en pols que la Torras els hi va donar el nom de “Nitocao”. Dintre dels pots havia un precinte de seguretat que el podies bescanviar pels cromos que et faltaven. Al finalitzar la col•lecció (quan la Torras ja n’havia tret la següent), els demanaves a la fàbrica que tenia a Banyoles (avui comarca del Pla de l’Estany) i, de mica en mica te’ls anaven enviant. Encara que de vegades et tenies que fer-te el pesat fins poder finalitzar l’àlbum. Però era una relació de dues direccions, ja que si tu tenies cromos repetits, els hi enviaves per a que un altre xiquet de ves tu a saber d’on se’n pogués aprofitar.
Era tanta la relació que acabaves tenint, que podies sol•licitar un carnet de col•leccionista. Encara que llavors, a part de posar-hi el número quan demanaves els cromos, de ben poca cosa servia. No tenia, per entendre’ns, les possibilitats que et dóna ara ser soci del Club Súper 3 (per posar-hi un exemple)
Altres marques de xocolates (i també d’altres productes) utilitzaven el reclam dels cromos per a popularitzar-los entre la canalla, com per exemple la multinacional “Nestlé” i crec recordar que “Chocolates El Gorriaga” i d’altres. Però també hi havia editorials especialitzades com la catalana Bruguera o la valenciana Maga que sovint, a part dels tebeos i d’altres publicacions treien col•leccions de cromos de diverses temàtiques: amb escenes de pel•lícules de cinema, de personatges històrics, de flora i fauna, de monuments famosos, etc.
Els àlbums eren con una finestres des d’on podíem contemplar tot el món sense sortir de casa. No teníem ordinador, ni consoles de videojocs, i durant molts d’anys ni tan sols televisió, però... Ni falta que ens feien!

LA PRIMERA RENDA DE LA CRISI

El títol és prou coincident al que he trobat avui al Periódico: “Arriba la primera renda de la crisi”. De per si no seria cap notícia, ja que les coses, per repetitives, al final, ningú (o quasi) no em parla.
La declaració de la renda (o de l’IRPF) és una obligació força habitual entre la majoria d’espanyols. Des de la reforma fiscal que hi va haver al poc temps de morir el dictador fins la d’aquest any, la de 2009, ja es porten fets una trentena d’exercicis i tret d’algunes reformes de tant en tant i novetats (molt més sovint), bàsicament, el sentit de la declaració ve sent el mateix.
Però si llegim un dels subtítols, ja tindrem una pista del que passa aquest any: “Mots treballadors que es van quedar a l’atur el 2009 hauran de pagar per IRPF aquest any”.
Jo ho vaig veure venir i ja ho vaig anunciar ara fa un any. Vaig “engegar” una campanya per a que l’Estat declarés exempt la prestació d’atur. Vaig enviar cartes al director dels principals diaris (el Periódico de Catalunya, la Vanguardia, el Punt, Diari de Tarragona) La majoria m’ho han publicar. També, i com faig habitualment, ho vaig posar al meu blog.
Ningú em va fer més cas...
És evident que a “títol individual” no es pot lluitar, però els sindicats, associacions d’immigrants i altre col•lectius haurien pogut “fer seva” la proposta que vaig fer i intentar fer alguna cosa per evitar el que em sembla ja, en aquestes altures, inevitable.