PERSEGUIT DESPRÉS DE 71 ANYS

He llegit amb interès la carta signada per Germán Tena Vidal que avui publica la Veu de l’Ebre. I la he llegida perquè, normalment, llegeixo les cartes que van signades per persones que conec o amb títols suggerents.
A Germán el conec, així con als seus fills Gernán i Jaume i a la seva neta Clara, presentadora de les notícies que emet el canal de la Veu de l’Ebre.
La carta comença parlant de la persecució que va sofrir el seu pare per ser republicà i d’esquerres i que el va fer emigrar a França juntament amb la seva família i acaba amb la persecució que ha sofert ell per caçar amb el mètodes tradicionals de caça que es venen emprant a les nostres terres des de temps immemorials: ceps (rateres), filat (piqueta), vesc (barraca) i falla (o encesa) Algunes de les modalitats com es veu, depenent del poble es coneixia amb un nom o un altre. Normalment eren paranys que tenien un cost molt baix i que, la majoria dels quals, es podien usar diverses vegades; quasi sempre fins el seu deteriorament que era el de molts anys després d’haver-se començat a usar.
El cep o ratera és un aparell metàl•lic que, s’obria mitjançant dues molles. Al centre del mateix s’hi posava in cuc (grémena) o una formiga alada (alada) La pretensió del caçador era la d’agafar tords, però no sempre s’ha aconseguia i així també es podien agafar moixons de diverses classes: rufardes, barba-rojos (pit-rojos) pinsans, merles, etc.


El filat és una xarxa oberta pel mig que es col•loca al voltant d’una pica plena d’aigua. Al final hi ha una corda força llarga que penetra a una barraca feta de pedra en sec on es fica el caçador. Els tords i els moixons van a veure a la pica i quan el caçador creu que ja n’hi ha suficients, estira la corda i el filat es tanca atrapant-los.
Per a caçar al vesc s’ha de preparar de forma minuciosa un arbre, normalment gran. La majoria són garrovers,però també hi ha oliveres i alguna carrasca. Els bros dels arbres s’agrupen amb la finalitat de deixar espais per on es col•loquen troncs “vestits” de fines barretes plenes de vesc (que és una pega) Amb l’ús d’un xiulet especial (reclam) s’imita el cant del tord i els atrau fins als troncs que és la part més visible de l’arbre. Més tard es van emprar mètodes alternatius al reclam com els cassetes.
Finalment anar a “fallar” o “caçar a l’encesa” era quan el caçador sortia per la nit amb una llum molt brillant i potent (carburero) i amb una pala llarga. En trobar el tord (que, evidentment està dormint) se’l il•luminava i això el feia quedar immòbil. Amb un com de pala se’l tirava a terra. També hi ha qui hi va amb escopeta. Aquesta va ser la primera modalitat de caça tradicional que es va prohibir.
Sense defensar plenament aquest mètodes tradicionals (encara que els entenc i comparteixo moltes de les inquietuds de qui els ha practica) sempre he pensat que si s’han acabat prohibint amb l’excusa de que no són mètodes selectius de caça, la realitat és molt diferent.
Com he dit al principi el preu de tots aquests mètodes de caça és molt baix i, alguns d’ells fins i tot fabricats pels propis caçadors o familiars. En canvi les escopetes generen tot un negoci al seu voltant. L’arma en si, els cartutxos, l’equipament, la llicència d’arma i la de caça, l’assegurança, etc.
Penso que les administracions han tingut més en compte això últim que no l defensa de les tradicions locals.
Amb la prohibició va arribar el desús. Primer les rateres i el filat i, finalment la caça de barraca.
Segurament amb els anys tots aquest mètodes igualment s’haurien deixat d’usar sense tenir que perseguir els caçadors amb imposicions de fortes multes i, fins i tot, fer-los asseure davant d’un tribunal.

EL FORAT DE LA SALUT

Avui el meu amic Paco y la seva família han marxat de vacances a Nova York. M’explicava el passat diumenge que havien tingut que fer-se una assegurança per cobrir eventuals malalties o accidents, ja que les assistències sanitàries als Estats Units s’han de pagar. I no és barat...
Al nostre país, afortunadament, l’assistència sanitària és “universal”. I ho he posat entre cometes perquè cal complir tots els requisits exigibles. Alguns, la majoria immigrants, però també els ciutadans d’aquí, que no tinguin feina, han de demostrar que no tenen ingressos per poder tenir-ne el dret.
Sense cap mena de dubte, la salut espanyola és un dels sectors (no sé si he emprat prou bé la paraula) de la societat que més “forat” han creat a l’economia. O dit d’una altra manera, un dels sectors que crea més dèficit públic.
Bona part de la culpa d’aquest dèficit la té l’enorme despesa sanitària. Però el govern, lluny d’agafar “el toro per les banyes”, de moment només ha fet insinuacions sense acabar d’aplicar les mesures necessàries.
Entre les mesures a aplicar estan el copagament sanitari (la Consellera de Salut de la Generalitat va insinuar que el pagament “fos voluntari”. Ràpidament la van desautoritzar. Encara que sigui una quantitat simbòlica, o és obligatòria o no ho és, ja que dubto molt de la generositat de molta gent i més als temps que correm. No obstant vull dir que aquesta mesura és del tot improcedent. No es pot demanar que un jubilat, després de treballar “tota la vida” tingui que pagar per alguna cosa que ha cotitzat o un aturat o la mare d’una família nombrosa... Caldria “filar molt prim” a l’hora d’establir qui han de pagar i qui no. De fets, els treballadors en actiu ja “paguen” de l’import que es descompta mensualment de les nòmines.
També de receptar “genèrics” (que són molt més econòmics) en lloc de marques. Però aquí topen amb el rebuig frontal de les multinacionals farmacèutiques que amenacen en acomiadar treballadors...
Aquests darrers dies s’ha parlat de dos temes sanitaris que considera molt importants. El primer és de la pressió que té l’OMS per a que reconegui que es va equivocar (i tal vegada afavorir les empreses farmacèutiques) a l'anunciar com “extremadament greu” l’episodi de la grip “A” del passat hivern. Els estats, entre ells Espanya, van adquirir milions de quantitats de dosis de la vacuna per un valor de mils de milions d’euros que ben bé se’ls haurien pogut estalviar.
El segon tema és el pacte signat al si de la Unió Europea per a que, a partir d’ara, la despesa sanitària que els ciutadans de qualsevol país de la Unió generen a un altre país, la pagarà el país d’on són originaris. És la manera d’evitar el “turisme” sanitari on, Espanya hi surt perdent comparativament parlant amb la majoria del països d’Europa.
Espanya, a part de ser una destinació turística de primer ordre, és un país on hi decideixen passar els darrers anys molts jubilats de la UE, què és el temps on la demanda de serveis sanitaris és més gran. La “càrrega” que s’havia de suportar aquí fins ara era molt gran.
Aquest darrer tema sembla resolt, però els altres els veig molt lluny de trobar-hi una solució. De moment és molt més fàcil reduir els salari als funcionaris.

DE CAMERON A ZAPATERO

Lo que va de Cameron a Zapatero. O, lo que es lo mismo, de cómo empezar la limpieza por casa, o hacerlo por la casa de pensionistas, funcionarios y otras sufridas especies de la fauna social. De las muchas diferencias que la ciencia comparada permite entre los dos líderes, la más estridente es, sin duda, que uno presenta un programa definido y parece saber lo que quiere, y el otro improvisa, experimenta, rectifica y parece no tener ni idea de qué hacer con el gobierno.

Será que, como decía Felipe González en sus tiempos de lengua suelta, Zapatero necesitó sudar tinta para sacarse Derecho, y David Cameron, en cambio, es el decimonoveno primer ministro que proviene de la exigente escuela Eton. Lo cual da la medida, por cierto, de lo mucho que los británicos valoran la preparación académica de sus políticos, y lo poco que la valoramos nosotros. Aquí, incluso no haber estudiado es un mérito. Un diputado me decía no hace mucho: "Escondo que tengo un máster por Iese, porque queda pijo". Y luego pasa lo que pasa. Pero más allá de la preparación, lo cierto es que Cameron acaba de dar una brutal lección al Ejecutivo español, y los motivos no derivan de las diferencias entre ambos paquetes de medidas, sino en el acento pedagógico de unas y otras.

De entrada, Cameron acaba de ahorrar 1.337 millones de euros en asesorías y viajes y ha reducido los vehículos oficiales drásticamente. También ha negado el privilegio de la primera clase y el taxi a muchos cargos públicos que gozaban de estos privilegios. Si contamos que sólo el Ejecutivo de Zapatero posee 431 coches oficiales, y a ello hay que añadir los centenares de coches oficiales de autonomías, diputaciones, ayuntamientos…, nos hacemos una idea del ahorro que significaría tamaño dispendio. Añadiendo, además, que muchos cargos usan los coches oficiales para todo tipo de actividades privadas.

Otra novedad no menos simbólica ha sido la reducción de ministerios y direcciones generales y la supervisión del Tesoro de aquellos salarios que superen el del primer ministro. En España, si ello ocurriera, temblarían alcaldes y presidentes autonómicos. Es decir y resumiendo, el Gobierno británico ha hecho un plan de austeridad, empezando por pasar la tijera por la propia administración, borracha de cargos, prevendas, privilegios y todo tipo de abusos.

En España este viaje al corazón de la austeridad se ha obviado, y el resultado es un programa de recortes que sólo recortan derechos ciudadanos. Ni un solo ministerio, ni una sola conselleria, ni un solo coche oficial, ni un solo viajecito para conocer el canto de la rana ugandesa, ni un solo nada. Lo de la paja y la viga, en versión cósmica. "Nadie puede sospechar cuántas idioteces políticas se han evitado gracias a la falta de dinero", dijo el político francés Charles Maurice de Talleyrand. El problema es que, incluso sin dinero, las hacen.


Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
27/05/2010

LA VAGA D’AVUI

Sense cap mena de dubte, el 8 de juny de 2010 es recordarà com la primera vaga que es va fer en contra del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. No ha estat una vaga general, sinó, només una vaga convocada al sector públic, el que patirà en primera a la retallada dels sous a partir del mes de juliol que ve.


Lluny de fer valoracions sobre el seguiment de la vaga, si ha estat tant “general” com diuen els sindicats convocants o si la participació ha estat escassa, tal com diuen les diferents administracions, vull centrar-me, quasi que exclusivament amb les vivències del dia. No obstant vull quedar-me amb el que he escoltat per TV3: “Pràcticament ha tingut incidència en tots els sectors”. I això vol dir que “s’ha notat” que és la finalitat de la vaga quan es convoca.


A les 10 de matí, quan he arribat acompanyat de la meva dona (i també de la gosseta) a la plaça d’Espanya d’Amposta (quan sé li canviarà el nom a la plaça de l’ajuntament?) els primers vaguistes ja hi eren. El primer que he vist ha estat la pancarta que estava lligada entre dues columnes de la façana de la casa consistorial. Poc a poc hi ha anat arribant gent. Segurament el grup més nombrós el dels treballadors i treballadores de l’ajuntament, molts d’ells de la brigada i de les oficines. Pocs policies locals... No han trigat gaire en arribar els del Consell Comarcal del Montsià i també de la Delegació d'Acció Social i Ciutadania. Anaven de dol amb una inscripció sobre el pit. Moltes cares conegudes, algunes d’aquells que, com jo, “no se’n perden cap”. En total quasi 100 persones.


Ramon Nadal, el president del comitè d’empresa de l’ajuntament ha llegit el manifest unitari escrit per al dia d’avui. En finalitzar la concentració han decidit anar, en manifestació cap a la plaça del mercat. Aquí jo ja he marxat cap a Tortosa.
Amb alguns companys i companyes, a partir de les 11, ens hem concentrat davant del nostre centre de treball: l’Administració de l’AEAT. A dintre tot pareixia pro normal. Estem en campanya de renda i es va decidir no cancel•lar les cites prèvies. No obstant cal recordar que aquest servei el donen treballadors que res tenen que veure amb l’Agència Tributària. Treballadors contractats pel Registre de la Propietat, per Base de la Diputació de Tarragona i també per la AEAT exclusivament pels mesos de campanya de la renda. La realitat però, era ben diferent. A part dels qui cobrien els serveis mínims, molts pocs han acudit a treballar avui. Segons les dades d’un delegat de la UGT, dels que podien haver anat a treballar (descomptant serveis mínims, baixes laborals, vacances, etc.) només n’hi havia acudit un 15.62 %. O el que és el mateix, el 84,38 % estàvem en vaga!




Des d’allí ens hem enfilat cap a la plaça d’Alfons XII que, com ens anava recordant el delegat de la UGT, és un dels llocs on es concentren més sucursals d’entitats financeres: “els especuladors que ens han portat a la crisi”. Quan hem arribat la plaça encara estava pràcticament buida. Encara faltava més d’un quart per a les 12, l’hora prevista per a la concentració.
Poc a poc hi ha ant arribant diferents treballadors del sector públic. Alguns d’ells reconeguts sindicalistes: alliberats, delegats i també algun dirigent. Quan han entrat a la plaça els treballadors i treballadores de l’ensenyament públic, la cosa s’ha començat a animar.
L’escriptora xertolina Francesca Aliern Pons, l’encarregada de llegir el manifest (el mateix que s’ha llegit a Amposta) no s’ha fet d’esperar i aviat sé la vist entre la multitud.
Sobre tot es veien pancartes de la UGT, de CC.OO. i alguna de la USOC. En total quasi 500 persones que no han parat de fer sonar els xiulets i cridar consignes en contra del govern d’Espanya.


Al acabar de llegir el manifest, algú ha fet una crida als assistents per a què, plegats (no en manifestació), anéssim cap a la seu de la delegació del govern de la Generalitat. Fins allí hem anat tots o quasi tots i, després d’estar-nos-hi una estona, s’ha decidit que el següent punt fos la seu de l’ajuntament Tortosí. Allí hem segut bastant menys.
Els companys de l’AEAT no hem volgut finalitzar la jornada sense tronar-nos a apropar a la seu de l’Administració per a “donar una xiulada” als que eren dintre treballant.