dissabte, 12 de juny del 2010

LA REFORMA LABORAL QUE VE


Com sempre sol passa, en aquest país, quan es parla d’aplicar mesures contundents, es parla més del fet en sí que no del contingut de les mateixes.
Una prova d’això són les mesures aprovades pel govern central per a pal•liar el dèficit públic. El PP, segons ells mateixos, feia temps que advertia al govern de Zapatero sobre aplicar mesures dràstiques per a sortir de la crisi, però va concretar mai res? Ja ho respondré jo: no!
Algú havia sentit parlar de retallar el sou als funcionaris públics? Fins i tot el Ministre de Treball Celestino Corbacho havia desautoritzat a la patronal espanyola quan aquesta ho va arribar a insinuar.
En la reforma laboral que s’ha d’aprovar la setmana que ve passa ben bé el mateix. Ja fa mesos els hi vaig sentir a dir als líders sindicals que una reforma que només contemplés la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores i afavorís l’acomiadament, no seria recolzada en cap cas pels principals sindicats.
No anaven massa desencaminats. Ara que, finalment no hi ha hagut acord entre la patronal i el sindicats i el govern ha de legislar-la per decret, la mesura més “contundent2 serà la facilitat que tindran les empreses per a poder acomiadar treballadors. Les causes “procedents” d’acomiadament s’ampliaran i els dies d’indemnització es reduiran. Si que es diu que el treballador, al final, cobrarà els mateixos dies per acomiadament, ja que els que no pagaran els empresaris, sortiran d’un fons establert per aquest casos, però, en definitiva, a l’empresari li sortirà molt més varat.


I el treballador que guanyarà amb tot això? Res o ben bé res. Es diu que volen fomentar l’ocupació indefinida davant l’actual precarietat laboral, però a la pràctica suposarà quasi que el mateix, perquè l’empresari s’acollirà a causes objectives d’acomiadament per a desfer-se dels treballadors que, segons ell, li sobraran a la seva plantilla.
Per tot plegat, les grans centrals sindicals (la UGT i CC.OO.) convocaran, pareix, per al començament de la tardor una vaga general. La intenció de la vaga general és aturar el país en tots els sectors de producció i serveis. O sigui, que ningú treballi aquell dia. Normalment, si s’atura el sector transports, la vaga ja té bona part de la “batalla” guanyada a l’impedir o, simés no, dificultar, el trasllat dels treballadors als seus llocs de treball.
Però hi ha hagut un sector que ja va fer un dia de vaga el passat dia 8: el públic.
A part de que la incidència de la vaga va ser irregular, el que va ser prou evident és que no va ser ni multitudinària ni l’esperada pels sindicats. Malgrat això van ser molts els treballadors i les treballadores dels diferents sectors de l’administració pública (sanitat, educació, seguretat, administració general, etc.) els qui van fer vaga.
Però, secundaran la vaga aquells que ja van aturar-se el passat dimarts? A ores d’ara tot fa semblar que no.
I els motius son diversos. El primer de tots és que la reforma laboral, en principi, no afectarà a una gran part dels treballadors públics: els que són funcionaris i no estan determinats per un contracte laboral amb les diferents administracions. Però sobre tot, el rebuig que han sentit per part de molts col•lectius de la societat que, fins i tot han aplaudit les mesures que s’han aplicat en la seva contra: congelació de sou primer, retallada després, etc.
Fins i tot sindicalistes del sector públic ja m’han anunciat que no faran la vaga general. Un d’ells em deia: “La darrera manifestació a la que vaig assistir va ser pel tancament de la LEAR. Quants extreballadors d’aquesta empresa van donar-nos suport el dia 8?
Davant d’una societat molt dividida, l’èxit d’una vaga general és més que discutible.
I és que quan les coses no es fan bé o s’apliquen tard i malament, es corre el perill de no acontentar ningú.

(Els acudits els ha publicat el diari Público a l'edició d'avui)

divendres, 11 de juny del 2010

PERSEGUIT DESPRÉS DE 71 ANYS


He llegit amb interès la carta signada per Germán Tena Vidal que avui publica la Veu de l’Ebre. I la he llegida perquè, normalment, llegeixo les cartes que van signades per persones que conec o amb títols suggerents.
A Germán el conec, així con als seus fills Gernán i Jaume i a la seva neta Clara, presentadora de les notícies que emet el canal de la Veu de l’Ebre.
La carta comença parlant de la persecució que va sofrir el seu pare per ser republicà i d’esquerres i que el va fer emigrar a França juntament amb la seva família i acaba amb la persecució que ha sofert ell per caçar amb el mètodes tradicionals de caça que es venen emprant a les nostres terres des de temps immemorials: ceps (rateres), filat (piqueta), vesc (barraca) i falla (o encesa) Algunes de les modalitats com es veu, depenent del poble es coneixia amb un nom o un altre. Normalment eren paranys que tenien un cost molt baix i que, la majoria dels quals, es podien usar diverses vegades; quasi sempre fins el seu deteriorament que era el de molts anys després d’haver-se començat a usar.
El cep o ratera és un aparell metàl•lic que, s’obria mitjançant dues molles. Al centre del mateix s’hi posava in cuc (grémena) o una formiga alada (alada) La pretensió del caçador era la d’agafar tords, però no sempre s’ha aconseguia i així també es podien agafar moixons de diverses classes: rufardes, barba-rojos (pit-rojos) pinsans, merles, etc.


El filat és una xarxa oberta pel mig que es col•loca al voltant d’una pica plena d’aigua. Al final hi ha una corda força llarga que penetra a una barraca feta de pedra en sec on es fica el caçador. Els tords i els moixons van a veure a la pica i quan el caçador creu que ja n’hi ha suficients, estira la corda i el filat es tanca atrapant-los.
Per a caçar al vesc s’ha de preparar de forma minuciosa un arbre, normalment gran. La majoria són garrovers,però també hi ha oliveres i alguna carrasca. Els bros dels arbres s’agrupen amb la finalitat de deixar espais per on es col•loquen troncs “vestits” de fines barretes plenes de vesc (que és una pega) Amb l’ús d’un xiulet especial (reclam) s’imita el cant del tord i els atrau fins als troncs que és la part més visible de l’arbre. Més tard es van emprar mètodes alternatius al reclam com els cassetes.
Finalment anar a “fallar” o “caçar a l’encesa” era quan el caçador sortia per la nit amb una llum molt brillant i potent (carburero) i amb una pala llarga. En trobar el tord (que, evidentment està dormint) se’l il•luminava i això el feia quedar immòbil. Amb un com de pala se’l tirava a terra. També hi ha qui hi va amb escopeta. Aquesta va ser la primera modalitat de caça tradicional que es va prohibir.
Sense defensar plenament aquest mètodes tradicionals (encara que els entenc i comparteixo moltes de les inquietuds de qui els ha practica) sempre he pensat que si s’han acabat prohibint amb l’excusa de que no són mètodes selectius de caça, la realitat és molt diferent.
Com he dit al principi el preu de tots aquests mètodes de caça és molt baix i, alguns d’ells fins i tot fabricats pels propis caçadors o familiars. En canvi les escopetes generen tot un negoci al seu voltant. L’arma en si, els cartutxos, l’equipament, la llicència d’arma i la de caça, l’assegurança, etc.
Penso que les administracions han tingut més en compte això últim que no l defensa de les tradicions locals.
Amb la prohibició va arribar el desús. Primer les rateres i el filat i, finalment la caça de barraca.
Segurament amb els anys tots aquest mètodes igualment s’haurien deixat d’usar sense tenir que perseguir els caçadors amb imposicions de fortes multes i, fins i tot, fer-los asseure davant d’un tribunal.

dijous, 10 de juny del 2010

EL FORAT DE LA SALUT


Avui el meu amic Paco y la seva família han marxat de vacances a Nova York. M’explicava el passat diumenge que havien tingut que fer-se una assegurança per cobrir eventuals malalties o accidents, ja que les assistències sanitàries als Estats Units s’han de pagar. I no és barat...
Al nostre país, afortunadament, l’assistència sanitària és “universal”. I ho he posat entre cometes perquè cal complir tots els requisits exigibles. Alguns, la majoria immigrants, però també els ciutadans d’aquí, que no tinguin feina, han de demostrar que no tenen ingressos per poder tenir-ne el dret.
Sense cap mena de dubte, la salut espanyola és un dels sectors (no sé si he emprat prou bé la paraula) de la societat que més “forat” han creat a l’economia. O dit d’una altra manera, un dels sectors que crea més dèficit públic.
Bona part de la culpa d’aquest dèficit la té l’enorme despesa sanitària. Però el govern, lluny d’agafar “el toro per les banyes”, de moment només ha fet insinuacions sense acabar d’aplicar les mesures necessàries.
Entre les mesures a aplicar estan el copagament sanitari (la Consellera de Salut de la Generalitat va insinuar que el pagament “fos voluntari”. Ràpidament la van desautoritzar. Encara que sigui una quantitat simbòlica, o és obligatòria o no ho és, ja que dubto molt de la generositat de molta gent i més als temps que correm. No obstant vull dir que aquesta mesura és del tot improcedent. No es pot demanar que un jubilat, després de treballar “tota la vida” tingui que pagar per alguna cosa que ha cotitzat o un aturat o la mare d’una família nombrosa... Caldria “filar molt prim” a l’hora d’establir qui han de pagar i qui no. De fets, els treballadors en actiu ja “paguen” de l’import que es descompta mensualment de les nòmines.
També de receptar “genèrics” (que són molt més econòmics) en lloc de marques. Però aquí topen amb el rebuig frontal de les multinacionals farmacèutiques que amenacen en acomiadar treballadors...
Aquests darrers dies s’ha parlat de dos temes sanitaris que considera molt importants. El primer és de la pressió que té l’OMS per a que reconegui que es va equivocar (i tal vegada afavorir les empreses farmacèutiques) a l'anunciar com “extremadament greu” l’episodi de la grip “A” del passat hivern. Els estats, entre ells Espanya, van adquirir milions de quantitats de dosis de la vacuna per un valor de mils de milions d’euros que ben bé se’ls haurien pogut estalviar.
El segon tema és el pacte signat al si de la Unió Europea per a que, a partir d’ara, la despesa sanitària que els ciutadans de qualsevol país de la Unió generen a un altre país, la pagarà el país d’on són originaris. És la manera d’evitar el “turisme” sanitari on, Espanya hi surt perdent comparativament parlant amb la majoria del països d’Europa.
Espanya, a part de ser una destinació turística de primer ordre, és un país on hi decideixen passar els darrers anys molts jubilats de la UE, què és el temps on la demanda de serveis sanitaris és més gran. La “càrrega” que s’havia de suportar aquí fins ara era molt gran.
Aquest darrer tema sembla resolt, però els altres els veig molt lluny de trobar-hi una solució. De moment és molt més fàcil reduir els salari als funcionaris.

dimecres, 9 de juny del 2010

DE CAMERON A ZAPATERO


Lo que va de Cameron a Zapatero. O, lo que es lo mismo, de cómo empezar la limpieza por casa, o hacerlo por la casa de pensionistas, funcionarios y otras sufridas especies de la fauna social. De las muchas diferencias que la ciencia comparada permite entre los dos líderes, la más estridente es, sin duda, que uno presenta un programa definido y parece saber lo que quiere, y el otro improvisa, experimenta, rectifica y parece no tener ni idea de qué hacer con el gobierno.

Será que, como decía Felipe González en sus tiempos de lengua suelta, Zapatero necesitó sudar tinta para sacarse Derecho, y David Cameron, en cambio, es el decimonoveno primer ministro que proviene de la exigente escuela Eton. Lo cual da la medida, por cierto, de lo mucho que los británicos valoran la preparación académica de sus políticos, y lo poco que la valoramos nosotros. Aquí, incluso no haber estudiado es un mérito. Un diputado me decía no hace mucho: "Escondo que tengo un máster por Iese, porque queda pijo". Y luego pasa lo que pasa. Pero más allá de la preparación, lo cierto es que Cameron acaba de dar una brutal lección al Ejecutivo español, y los motivos no derivan de las diferencias entre ambos paquetes de medidas, sino en el acento pedagógico de unas y otras.

De entrada, Cameron acaba de ahorrar 1.337 millones de euros en asesorías y viajes y ha reducido los vehículos oficiales drásticamente. También ha negado el privilegio de la primera clase y el taxi a muchos cargos públicos que gozaban de estos privilegios. Si contamos que sólo el Ejecutivo de Zapatero posee 431 coches oficiales, y a ello hay que añadir los centenares de coches oficiales de autonomías, diputaciones, ayuntamientos…, nos hacemos una idea del ahorro que significaría tamaño dispendio. Añadiendo, además, que muchos cargos usan los coches oficiales para todo tipo de actividades privadas.

Otra novedad no menos simbólica ha sido la reducción de ministerios y direcciones generales y la supervisión del Tesoro de aquellos salarios que superen el del primer ministro. En España, si ello ocurriera, temblarían alcaldes y presidentes autonómicos. Es decir y resumiendo, el Gobierno británico ha hecho un plan de austeridad, empezando por pasar la tijera por la propia administración, borracha de cargos, prevendas, privilegios y todo tipo de abusos.

En España este viaje al corazón de la austeridad se ha obviado, y el resultado es un programa de recortes que sólo recortan derechos ciudadanos. Ni un solo ministerio, ni una sola conselleria, ni un solo coche oficial, ni un solo viajecito para conocer el canto de la rana ugandesa, ni un solo nada. Lo de la paja y la viga, en versión cósmica. "Nadie puede sospechar cuántas idioteces políticas se han evitado gracias a la falta de dinero", dijo el político francés Charles Maurice de Talleyrand. El problema es que, incluso sin dinero, las hacen.


Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
27/05/2010