dijous, 23 de setembre del 2010

LA VARA DE MESURAR



Certament, la majoria de les persones humanes mesurem els mateixos actes (o similars) depenent de qui els fa.
Normalment si els més propers a nosaltres comenten alguna relliscada, sé la sol justificar i fins i tot perdonar. La mateix relliscada la realitza algú que no és de la nostra estima i sé la critica fins i tot desmesuradament.
Avui crec que no trobat un bon exemple sobre com opinen de casos, per a mi, força pareguts.
El Periódico de Catalunya, censura a l’alcalde de Mont-roig del Camp (comarca del Baix Camp) Fran Moracho López per “promocionar una festa en la qual, bàsicament, es tracta de consumir alcohol amb diversos jocs...”. Quan ja llegeixes la noticia a la pàgina 24 del diari dintre de l’apartat de societat, coses de la vida, veus que el que vol fer l’ajuntament de Mont-roig és promocionar un còctel fet amb els següents ingredients: vodka, cava, suc de taronja (fins aquí força paregut a l’aigua de València), granadina i “un ingredient secret”. Aquest còctel, anomenat “roget” pel color que li dona la granadina, el van inventar els joves del poble fa tes anys i volen que s’acabi convertint amb “la beguda de les festes”.
Si continuem llegint el diari, a l’arribar a la pàgina 39 (de fet sé sap que és la 39, perquè l’anterior és la 38, ja que aquesta no porta número) hi trobem un gran anuncia que obri tot un “monogràfic” de 12 pàgines sobre la “30 anys de mostra de vins i caves de Catalunya” al Moll de la Fusta entre el 23 i el 26 d’aquest mes. Per cert, jo vaig ser a la primera, a la rambla de Catalunya de Barcelona.
I jo pregunto: “Què va a fer la gent a la mostra de vins i caves? Potser van a veure les ampolles? O van a Beure (degustar) el contingut de les mateixes? No es promociona també el consum d’alcohol?”. L’alcohol, base de qualsevol festa, cal veure’l amb moderació, però tampoc cal prohibir de forma taxativa el consum.
Això si, a la mostra de vins i caves hi són presents els principals cellers catalans. Cellers amb tant renom com Codorniu, Freixenet, Pinord, Maset del Lleó, Portell o d’altres més propers con el Celler de Batea o Gandesa de Vins. A més a més hi escriuen articles el conseller d’Agricultura Joaquim Llena i el director general del INCAVI Oriol Guevara. Tot d’allò més oficial i legal.
I tornant als còctels. Me’n he recordat del gran barman tarragoní Boada, tot una figura dintre d’aquest món i que ha guanyat diversos premis d’elaboració de còctels. He estat unes tres vegades al seu bar i té les parets plenes de fotografies, diplomes i retalls de diaris que parlen de la seva dilatada trajectòria. Una de les vegades que va guanyar un premi va ser a la localitat alacantina d’Alcoi i segons consta “per haver fet un còctel amb begudes típiques locals”.      

JUTGES AMICS


No es d’estranyar que el “ciutadà del carrer” pugui preguntar-se (amb raó) si la justícia s’aplica igual per a tothom.
Un des casos que més va cridar l’atenció va ser el cas Palau de la Música on, després de molts de mesos, el jutge que porta el cas encara ha d’arribar a empresonar a Millet i Montull. És cert que, finalment, van entrar a la presó, però per un cas diferent: el cas l’hotel que s’hi volia fer davant mateix del Palau de la Música.
Ahir, un altre jutge, Juli Solanz, va decidir allargar el termini per declarar dels mateixos dos personatges. La fiscalia li demanava que ho fessin pel més que provable finançament il•legal de CDC.
El suport implícit que el jutge Solanz presta a CDC és inestimable. Damunt d’unes eleccions transcendentals com són les catalanes, la imputació sense pal•liatius de CDC podria haver suposat un revés electoral important. Sense les declaracions dels màxims imputats del cas Palau no hi haurà imputacions i, per tant, tampoc desgast de la formació nacionalista.
De totes maneres, encara que s’ajorni el cas “sine die”, els altres partits intentaran treure-hi partit. És el cas d’ERC que ja va anunciar que faria un vídeo explicant la trama financera de Convergència i el cicle de conferències que farien arreu del territori per a explicar també con van anar a parar uns sèrie de milions des d’empreses constructores a la tresoreria de CDC passant pels comptes del Palau mentre Millet se’n quedava una “petita” comissió.
HI ha qui ja veu un paral•lelisme entre el cas que ens ocupa i el de Banca Catalana, una de les principals entitats financeres de Catalunya als anys 70 i principis dels 80.
El cas banca catalana esquitxava a Jordi Pujol, que en va ser directiu de l’entitat. Amb l’arribada a la presidència de la Generalitat, els jutges “van passar de puntetes” pel cas i es va tancar sense fer massa soroll. Jordi Pujol hi va quedar absolt.
Ara es tem que passi el mateix amb la imputació de CDC. Si, finalment, el 28 de novembre CiU guanya les eleccions i governen a Catalunya, es tem que la part del cas palau que els vincula directament amb un delicte de finançament il•legal quedi en un “no res”.
I és que no hi ha res millor que tenir “jutges” amics. “Ahir em vas fer un favor tu, avui te’l torno jo!”

dimecres, 22 de setembre del 2010

LA VISITA DEL PAPA


El proper viatge papal del 7 de novembre a Barcelona per a santificar el temple de la Sagrada Família, a part de condicionar el dia de les eleccions catalanes (alguns partits van manifestar públicament que “no s’haurien de fer en aquesta data”) resulta per a molts (no sé si per a la majoria, força inoportuna.
Dels grups i persones anticlericals cap esperar que el Papa no serà, ni de bon tros, ben rebut. Però no només el ateus opinen així, també grups de cristians catòlics “de base” es mostren reticents a la visita.
Però mentre uns (els ateus) es mostraran indiferents a la visita (a mi personalment no em produirà ni fred ni calor), els cristians de base estan fent una campanya per Internet d’oposició a una visita que ells consideren totalment inoportuna.
I és que a ningú se li escapa que els escàndols de pederàstia que han esquitxat a bisbes i capellans catòlics els darrers mesos i després de la tèbia reacció per part del Vaticà, fa que aquests grups de catòlics es mobilitzin tot esperant una reacció més contundent per part del Papa.

En la seva darrera visita a Anglaterra també va tenir una rebuda similar. No obstant, allí, va acabar condemnant el règim nazi, al que, el mateix Papa, va veure's obligat a afiliar-se de ben jove.
També estarà molt qüestionat l’alt cos que representa la visita. Avui he llegit al Periódico que només amb seguretat, neteja i trànsit, el viatge costarà 1 milió d’euros. Per tant cal qüestionar, només per això, la visita. En temps de crisi tots aquest diners podrien tenir una destinació molt més solidària i efectiva. Alguns dels marginats deambulen per Barcelona i, segurament, els organismes oficials encarregats d’organitzar l’acte, miraran que la seva incidència a la via pública sigui mínima. O dit d’una altra manera, “els trauran del carrer i els amagaran a algun lloc on el Papa i el seu seguici no els pugui veure”.
La visita, a part de les situacions explicades, també té un altre condicionant: les suspicàcies que es poden crear amb el precedent de l’anterior visita a València. Recordo que allí, la principal empresa vinculada a la trama Gürtel (Orange Market) va fer un suculent negoci.

Es suposa que ara no serà així, però seran molts qui ho poden arribar a pensar...
Qui sembla que també faran negoci són els veïns del temple ja que llogaran els balcons de les seves cases a un preu comprés entre 350 i 700 euros. És legal fer un cosa així? Em sembla que no.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Camps y el rollo de la identidad


Un article de Miquel Alberola. Un article publicat al diari el País el 13-09-2010.

El presidente de la Generalitat, Francisco Camps, azuza por enésima vez el fantasma del catalanismo mientras el PP valenciano ensancha su metástasis judicial. Ayer, a Camps, que el viernes se puso la chaqueta de El Palleter y ordenó cerrar TV3 en la Comunidad Valenciana, le pusieron el eco Alfonso Rus, Vicente Rambla y Rafael Blasco con alocuciones muy inflamadas sobre la identidad valenciana. La reacción a un imaginario expolio de todo lo valenciano por parte de Cataluña ya no es un espejismo suficiente para camuflar el hedor que desprende el PP con los casos Fabra, Gürtel y Brugal.



Es un chicle muy mascado. Sin embargo, en clave interna resulta de gran utilidad para el PP. Las próximas elecciones las ganará el partido que más movilizado tenga su voto ante la espantada que produce la corrupción, la crisis económica y las duras medidas adoptadas al respecto sobre los asalariados. El anticatalanismo es el más eficaz aglutinante frente a la dispersión electoral de la derecha valenciana. Una campana a cuya llamada responde con todo el organismo. Así fue en la preautonomía, cuando la derecha estuvo desmembrada en la oposición hasta que halló esta fórmula magistral que, a costa de criminalizar a Cataluña y los defensores de las obviedades lingüísticas y culturales, desguazó a UCD, hinchó al PP y estranguló a Unión Valenciana. Debajo de la carne de gallina de Camps ofreciéndose como garantía frente al supuesto expolio catalán solo palpita ese propósito.



Por lo demás, "nuestras señas de identidad" con las que se llenan la boca y el pecho Blasco, Rus y Rambla, las contemporáneas, tampoco son ya las que eran. Hoy, gracias al PP, la literatura judicial y las transcripciones de la Brigada de Blanqueo de Capitales y Delincuencia Económica dicen en el resto de España más de nosotros, los valencianos, que todos los decasílabos cesurados en la cuarta sílaba de Ausiàs March. Incluso para identificarnos, cualquier español nos detecta antes por el traje de Milano que por la "gloriosa senyera". La sinvergonzonería de El Bigotes ha dejado obsoletos a los personajes más siniestros de Blasco Ibáñez y la imagen de Francisco Camps taladrado por el martirologio de Gürtel es más conocida que la plasticidad de cualquiera de los cristos de color merluza que pintó Ribera. Por no hablar de las "galletas" y las "magdalenas" del argot de la corruptela, que han barrido al bunyol.



Y lo peor de todo: la imagen de Luis Vives (su tratado De subventione pauperum sobre la función social de la propiedad privada y de su obligación de auxilio) ha sido arrasada por la imagen de Margarita de la Vega, la esposa de Ripoll, llamando por el móvil de su marido (el que pagamos todos) desde Grecia al compinche Rafael Gregori para negociar el disfrute de la lancha Pershing de Enrique Ortiz porque, según revelan las escuchas de la policía, el suyo (el que se supone que paga ella) cuesta cinco euros el mensaje. Ese es el logotipo que nos identifica.