CARRETERA I MANTA

Ahir pel matí, mon fill Albert es va emportar una gran decepció. Dissabte se’n va anar al llit en haver acabat el partit de futbol que donava TV3, ja que s’havia d’aixecar aviat. El despertador la va sonar a ¼ de 6 i al cap de poc entrava a la dutxa.
El motiu de matinar tant un dia festiu és que havia d’anar a Tarragona al concurs anual de castells que s’hi havia de fer.
Mon fill estudia a Barcelona i comparteix pis amb altres estudiants molt prop de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, al barri de la Sagrada Família. La passada primavera va veure uns cartells on s’anunciava una xerrada per a immigrants per part dels Castellers de la Sagrada Família. Ell és foraster, però no immigrant, per tant va demanar de poder-hi assistir. Evidentment no hi va haver cap problema. Des de llavors assisteix als assaigs i actuacions de la colla castellera barcelonina. És una colla petita que només pot aspirar a fer castells de 7 pisos. Evidentment, no era una de les que competia ahir a Tarragona. Alguns membres de la seva colla van aconseguir invitacions per a reforçar els castellers de la Vila de Gràcia, que si que competien. Ell havia de reforçar a la colla Jove dels Xiquets de Valls. Ens explicava dissabte que fa de “vent”, ja que és alt i fort.
Ahir diumenge, en acabar-se de dutxar, de sobte, a la meva dona li va "venir la llum" Li va preguntar si havia mirat l’horari dels trens, ja que li semblava que els diumenges no circulava el que surt de l’Aldea sobre 2/4 de 7, que era el que volia agafar, ja que havia d’estar a la plaça de toros de Tarragona abans de les 9 del matí.
Efectivament, els diumenges el tren no surt i mon fill va veure truncat els seu desig de poder participar al concurs casteller del 2010.
La meva dona es va oferir a portar-lo amb el cotxe. Tant gran era el seu disgust que fa refusar l’oferiment.
Crec que l’exemple és prou significatiu per veure, una vegada més, que aquí estem al “cul del món”, amb unes comunicacions més que precàries.
El cas de mon fill és un cas puntual, però si algú d’aquí vol anar a passar el dia a Barcelona y vol arribar d’hora, els diumenges no pot fer-ho abans de les 9 del matí, hora aproximada que arriba el tren que surt de l’Aldea a 2/4 de 7 els dies feiners.
Tan reivindicar que s’aturi a l’estació de referència del territori algun Euromed i resulta que les línies més bàsiques segueixen sent igual de deficitàries com eren fa 20 anys o més.
Agafar el cotxer i anar per carretera segueix sent el sistema més segur... I més car si el cotxe està ocupat per poques persones.      

Per cert, la colla Jove dels Xiquets de Valls van quedar en segon lloc al concurs. I el bé que s’ho hauria passat mon fill!  

XX FESTA DE LA SEGA DE L’ARRÒS DEL RESTAURANT L’ESTANY

Un any més (i ja en van 20) el Restaurant l’Estany d’Amposta, al costat de la llacuna de l’Encanyissada i la Casa de Fusta, ha celebrat la festa de la sega de l’arròs amb els tradicionals actes de l’arribada dels carros, la sega pròpiament dita, la batuda a potes, etc.

Si fa uns anys era la rondalla de “lo Teixidó”, ara és Guardet “lo cantador” qui, juntament amb la xaranga Suc d’Anguila, amenitza la festa combinant jotes tradicionals amb música popular de la nostra terra.

Aquest anys la jota de Guardet l’han ballada un grup de jota de la Cava, format única i exclusivament per dones. Dues components del grup ampostí Paracota s’han volgut afegir a la festa i s’han posat a ballar al ritme de les jotes. 

Finalment, i tal com havia anunciat Lluís Garcia, el propietari del restaurant i l’autèntica “alma mater” de la festa (recordo que al juny es fa la festa de la plantada de l’arròs) al presentar els actes que es farien el dia d’avui, també s’ha presentat el llibre de Ignasi Revés (seguidor d’aquest blog des de fa temps) “esmorzars de l’Ebre” (amb pròleg d'Andreu Carranza) Aquí es poden trobar els esmorzar més populars de les nostres comarques receptes d’alguns dels restaurants més coneguts. Però tal com ha dit l’autor és també una guia de viatge on recorre diversos indrets de les Terres de l’Ebre, tot i que ell és de Sarroca de Lleida i, ara mateix, treballa a Reus.  

EMBOLICA QUE FA FORT

De vegades la rivalitat és sana. De vegades pot arribar a ser el pitjor dels mals.

A Amposta, des de fa quasi un segle hi ha dues bandes de música: La Lira Ampostina i la Unió Filharmònica (La Lira i la Fila, com sé les coneix col·loquialment) El funcionament de totes dues és idèntic. Les dues tenen un local propi, amb auditori, bar, sala d’assajos. I les dues tenen una escola de música que és el germen de les bandes. Les bandes són la part més coneguda de les dues entitats, però que lis coneix a fons sap que darrera hi ha moltes més coses. També compten amb una gran massa social que els hi dona tot el recolzament necessari per poder funcionar.

Des de fa mesos (un any aproximadament) el departament d’Educació del que és conseller l’Ernest Maragall, subvenciona les escoles de música d’arreu del país. Però amb les escoles de la Lira i la Fila, té un greu problema: no són municipals.

A finals de l’any passat (concretament l’11 de desembre, el conseller Maragall va visitar l’ajuntament de la nostra ciutat i va signar amb els presidents de totes dues entitats, Javier Escrihuela com a president de la Lira i Núria Gómez, per part de la Fila, un acord de “bona voluntat” per poder-los-hi donar aquesta subvenció. Però calia buscar la fórmula adequada per a fer-ho, ja que com escoles privades de música, no tenien encaix dintre de la normativa d’atorgament dels ajuts.

Finalment hi va haver una proposta per part del departament d’Educació: que les dues escoles passessin a ser municipals.

Amb aquesta solució, les dues entitats, segurament, hi perdien alguna cosa, però en guanyaven una altra potser més i important. Mentre que com escoles privades la subvenció era de 300 euros per alumne i any, com a escoles municipals, la subvenció quasi es duplicava.

Han passat prop de 10 mesos i el termini donat per la conselleria s’esgota. I a Amposta no hi ha acord. Mentre la Lira signaria demà mateix, la Fila es mostra reticent a fer-ho.

Mentre, la regidora d’Ensenyament Isabel Ferré, ens deia dijous que si la Fila no acaba acceptant l’oferta, com a regidora es negarà a engegar el procés de municipalització de les bandes. O totes dues o no cap!

Davant d’això, suposo que la Fila no deu de tenir cap tipus de problema de finançament. Amb els temps que corrent és força estrany, però és l’únic motiu que veig pel que estigui en desacord amb la petició d’Educació.

La seva actitud pot fer mal (i suposo que molt de mal) a l’altra entitat. Però potser el que estava parlant al començament, la rivalitat existent entre totes dues és la que comporta la forma d’actuar de la Fila. No voldria pensar que fos per motius polítics, encara que no és descartable.

La regidora ens va dir que fa uns 10 anys les postures eren oposades. Fa 10 anys jo no estava a l’ajuntament, però no crec que la situació fos similar a l’actual. Fins el que jo sé, les subvencions a les escoles de música s’han concedit a partir del govern actual i no tenen precedents anteriors.

Las diez estrategias de manipulación mediática

El lingüista norteamericano Noam Chomsky elaboró la lista de las “Diez Estrategias de Manipulación” a través de los medios de comunicación masiva, que reproducimos aquí y que van desde la estrategia de la distracción, pasando por la estrategia de la gradualidad hasta mantener al público en la ignorancia y la mediocridad.

La estrategia de la distracción El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto 'Armas silenciosas para guerras tranquilas')
2. Crear problemas y después ofrecer soluciones Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.
3. La estrategia de la gradualidad Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.
4. La estrategia de diferir Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.
5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver 'Armas silenciosas para guerras tranquilas')
6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…
7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas')
8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto...
9. Reforzar la autoculpabilidad Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!
10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.