dilluns, 25 d’octubre del 2010

OCUPAR L’ESPAI


El públic o el privat, tant dóna.
Només cal donar un tomb per la ciutat i te’n adones de la quantitat de cartells de tot tipus que es poden arribar a veure a façanes, portes, vidrieres, etc. d’establiments comercials, tanques d’obres que resten abandonades després de la crisi i també d’altres espais públics com papereres, quadres elèctrics, fanals, etc.
Partits polítics, sindicats, organitzacions juvenils, plataformes cíviques, empreses d’espectacles i particulars són alguns dels que embruten els carrers d’Amposta sense (aparentment) ser castigats per les autoritats competents en aquesta matèria. A Amposta hi ha una ordenança, anomenada de “Policia i bon govern” que tipifica aquests usos incívics i preveu sancions. Però a l’hora de la veritat ningú la respecta per que les actuacions policials són, al respecte, “toves”.
Moltes ciutats ho han solucionat posant cartelleres a places i carrers per a que, tothom que vulgui, pugui fer públic els seu missatge, ja sigui convocant una vaga o una manifestació o qualsevol altre tipus d’acte. A la nostra ciutat de cartellera d’aquest tipus només n’hi ha una davant un dels instituts. Així no és d’estranyar que la ciutat estigui contínuament bruta, tant al terra com a d’altres llocs més elevats i que ja he enumerat abans.
Però no només s’hi fa mal ús d’aquest espais. N’hi ha d’altres on està prohibit estacionar ja que hi ha gual o, fins i tot, és un lloc reservat per a aparcament del bus urbà o ambulàncies o simplement s’aparca a la “quinzena que no toca”. És ben bé igual... S’ocupen per períodes de temps que pot anar des de uns pocs minuts a diverses hores.

I no cregueu que es tracta de situacions puntuals. Només cal sortir al carrer i observar una mica. No us costarà gaire trobar-vos amb alguna de les situacions que he descrit amb anterioritat i que il·lustro amb les fotos que acompanyen l’escrit.      













diumenge, 24 d’octubre del 2010

SIRENES

Rellotge que controlava la sirena de Boisviel (França) 
Quan treballava al del “Peno” (Juan Chaler, S.L.), hi havia un company de treball que anomenàvem per la seva procedència “el Gallego” que tenia l’absoluta certesa de l’existència de les sirenes.
Però jo no ús parlaré d’aquest animal mitològic que, entre altres fites, segons narrava l’escriptor grec Homer a la Iliada, tenien l’habilitat de, amb els seus cants, hipnotitzar  els tripulants dels vaixells que navegaven pel mar Egeu, sinó de l’estrident instrument que serveix per avisar a la població.
No sé si en tots els casos, però de ben segur que en la seva majoria, les sirenes que avui  en dia (les poques que queden) tenen un ús civil, però abans el van tenir militar. Tots recordem les pel·lícules ambientades en la segona guerra mundial on, quan sonaven les sirenes, ho feien per avisar a la ciutadania d’imminents bombardejos per part de l’aviació enemiga.
Això també passava a Espanya quan els avions del bàndol contrari s’apropaven als pobles i ciutats per descarregar les seves bombes damunt de les edificacions, persones i animals. És per això que, en molts d’aquest llocs, es construïren refugis antiaeris per poder albergar a la població civil i resguardar-los així del perill exterior.  
A Amposta encara en tenim una en ple ús. Tothom la coneix com la “sirena de la ‘Càmara’”, ja que està ubicada a les dependències de la Càmara Arrossera del Montsià. Tots els dies feiners, puntualment, a les 8 del matí, i a la 1, a les 3 i a les 7 de la tarda es fa sonar per a que, aquells que treballen al camp, sàpiguen si és l’hora de posar-se a treballar o bé de plegar per anar a dinar o marxar cap a casa després d’un dia dur de feina.
La següent sirena la ubicaré a un mas de França on mons pares anaven a fer tasques agràries. A la primavera s’anava a plantar l’arròs i mon pare marxava cap a la Domaine de Boisviel (domaine significa “propietat”) i tornava al poble quan s’apropava la festa major, el 10 d’agost. Cap a la meitat dels mes de setembre, llavors tota la família, tornàvem a marxar cap a França per a veremar.
El mas era molt gran. Tenia escoles i un camp de futbol. El tren arribava a la bodega on s’elaborava el vi per a facilitar la càrrega. I quasi que diàriament unes furgonetes adaptades ens proveïen de tota mena de productes de primera necessitat (queviures, carnisseria, pa, productes de neteja, etc.) Fins i tot hi havia un carnisser musulmà que venia xai a la nombrosa colònia d’algerians
Recordo que vivíem a una casa de dues plantes. M’imagino que la planta de baix era un magatzem i s’accedia al pis superior per mig d’unes escales exteriors. Davant hi havia una espècie de plaça i allí, entre les vivendes dels treballadors, també hi havia una sirena que feia les mateixes funcions que la d’Amposta.
A Ulldecona passava el mateix. També, com a “record” de la Guerra Civil, hi va quedar una sirena per “donar” les hores als pagesos de la localitat.
Em va contar l’amic Paco Itarte que aquesta sirena va durar fins que un dia, el general Garcia Valiño, que havia comandat la Divisió Navarra de l’exèrcit revoltat (els ‘nacionals’, per a que ens entenguem) i que va ser la causant de separar en dos la zona republicana a l’altura de Vinaròs, va visitar aquestes terres i, a Ulldecona, en homenatge, se li va dedicar un carrer. Tot just quan havia de destapar la placa del carrer que va portar el seu nom fins l’arribada de la democràcia, va sonar la sirena.
Al subconscient del general sé li van aparèixer tota classe de fantasmes relacionats amb els bombardejos de la guerra passada. Es veu que tanta por li va agafar que, va donar l’ordre de que traguessin la sirena. I així va ser com va deixar de funcionar.
És evident que avui en dia aquesta mena de sirenes ja són de poca utilitat, ja que qui més qui menys porta rellotge. I si no en porta sempre pot mirar el seu telèfon mòbil que també li donarà l’hora amb exactitud. Però està bé preservar les poques que en queden com a fidels testimonis d’una època passada on, les tecnologies no eren tant habituals com són ara. 

(A la foto, el que queda del rellotge de la sirena de Boisviel)   

dissabte, 23 d’octubre del 2010

V JORNADES DE LES LLETRES EBRENQUES

Durant aquesta setmana s’estan fet a la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta les "V Jornades de les Lletres Ebrenques" amb la participació d’escriptors de les nostres comarques i, fins i tot, de més enllà.
Els actes van començar dimarts dia 19 amb una lectura “amb veu alta” de l’obra Terres de l’Ebre dels escriptor rapitenc que dóna nom a la biblioteca. Tal i com diuen els entesos, va ser el primer de posar “l’Ebre i la Ribera” dintre de la literatura.
Ahir divendres es feia la “presentació oficial”. Per la qual cosa va assistir als actes el director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat Xavier Vega. També l’alcalde d’Amposta, la regidora de Cultura, etc.
La jornada d’ahir va girar en torn d’un dels escriptors més importants de les lletres ebrenques. Per alguns, el poeta viu més gran de la literatura catalana actual: Gerard Vergés.
Des de el primer moment era present a la sala d’adults de la biblioteca acompanyat d’altres escriptors com Teresa Bertan (cosina de la meva dona), Josep Igual, Manel Ollé (a qui fa més de 40 anys que conec), Emili Rosales, Rafel Aro, etc. També hi era el company blocaire, escriptor i crític literari Pere Perellón.

Per a mi, un dels moments més significatius de la nit va ser quan Ramón García Mateos, que va traduir al castellà la poesia completa de Vergés, va parlar de l’obra i de la figura de l’escriptor tortosí. Va encadena elogi rere elogi, sense cap mena de dubte, merescuts, ja que la importància que té l’obra de Gerard Vergés és molt gran dintre del panorama literari català. I va acabar demanant un doctorat “honoris causa” per part d’alguna de les universitats catalanes. No n’entenc massa d’aquestes coses, però amb la posada en funcionament del campus de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, estaria bé que Vergés encetés els lliuraments d’aquests guardons. Encara que, mol possiblement, seria molt més prestigiós que ho fes una de les universitats amb més solera i importància.
Emili Rosales va fer una conferència sobre la literatura i els autors actuals de les nostres terres, sota el títol d’”Escriptors de l’Ebre i a l’Ebre”
Després es va lliurar el guardó al Mèrit de els Lletres Ebrenques 2010 a Albert Pujol, impulsor de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre.
La jornada es va acabar al vestíbul de la mateixa biblioteca, on hi havia una exposició sobre l'obra de Gerard Vergés, patrocinada per la EMD de Jesús, amb la lectura de l’obra “L’ombra rogenca de la lloba” per part d’alguns dels escriptors i professors presents a l’acte: Emigdi Subirats, Manel Ollé, Maria José Margalef, Maria José Fernández, Sílvia Panisello (esposa del company blocaire Brian Cutts), Rafel Aro, Mari Chorda, Dolores Queralt, etc.  

 
  

divendres, 22 d’octubre del 2010

UNA TORTUGA ANOMENADA “JUSTÍCIA”

Em van dir un cop que hi ha una maledicció gitana que diu: “Pleitos tengas y los ganes”. Perquè tot hi guanyant-los, l’allargament del procés, els maldecaps, diners invertits, etc. acaben sent un veritable calvari.
No fa gaire ens queixàvem per la lentitud del TC a l’hora de dictar sentència sobre l’Estatut: 4 anys. Ahir, el setmanari el Triangle, en la seva versió digital, informava d’una sentència del mateix TC que s’ha produït després d’un litigi de 15 anys!
Però el greu d’això és que tant el querellant com el querellat, ja són difunts.
Els fets es remunten a 1995. La “caverna” de l’època, de la ma de Antonio Herrero (COPE) carregava contra el llavors president Felipe Gónzalez pel tema dels GAL. L’emissora “amiga”, la SER, va sortir-ne al “rescat” i, el director de Hora 25, Carlos Llamas va treure a la llum una entrevista que havia fet el para del locutor de la COPE a un dels personatges imputats pel cop d’estat del 23-F. El tema sé va anar embolicant fins que Antonio Herrero va presentar una querella a Carlos Llamas per tot allò del “dret a l’honor”. Cada vegada que hi va haver una sentència favorable a Herrero, Llamas en va presentar recurs davant una instància superior, fins arribar al TC.
Antonio Herrero va morir en un accident marítim l’any 1998 i Carlos Llamas (a qui sempre recordaré, ja que l’escoltava sovint), de càncer l’any 2007.
Ara, al 2010, finalment, el TC ha donat la raó a Carlos Llamas ja que, per ells, prevalen els drets a la informació i d’opinió.
Cap dels dos s’han pogut assabentar de la notícia i, Carlos Llamas, qui finalment n’ha estat el guanyador, no ha pogut assaborir la “mel de la victòria” contra un dels seus rivals professionals i, vistos els fets, alguna cosa més...