Una de els controvèrsies d’aquest dies és el debat existent sobre si l’Església ha de pagar l’Impost sobre bens Immobles (IBI) o no.
I el debat no és gratuït, ja que a Itàlia, on l’Església d’aquell país també gaudia dels mateix privilegi (i m’imagino que molts d’altres), s’acaba d’aprovar una llei per la qual s’haurà de pagar l’impost per la propietat dels immobles, ja siguin urbans o rústics.
Però l’Església d’aquest país s’excusa dient que si l’obliguen a pagar l’IBI no podrà destinar tants diners a Càritas, la ONG catòlica. Segons la SER, els diners que Càritas destina a ajudar als desafavorits, no ve d’aportacions de l’Església, sinó via IRPF quan marques la casella de “finalitats socials”.
Aquest fet, no deixa de ser sorprenent. Resulta que a la declaració de la renda hi ha dues caselles on tu, lliurement, pots demanar que l’Administració destini una petita part dels teus impostos a sufragar les despeses de l’Església Catòlica o a “interès social”. Dintre de l’apartat d’interès social estan les “oenegés” i, entre elles, Càritas. Per tant, l’Església Catòlica rep l’assignació (encara que sigui de forma indirecta) per tots dos conceptes.
Personalment estic en desacord que l’Església Catòlica tingui un tracte preferent en un estat que es defineix com “aconfessional”, però que a l’hora de la veritat els atorgui tots aquests privilegis.
Mentre el PP acusa al PSOE de estar al darrere de tots aquells moviments que van en la seva contra. No fa gaires dies ja vaig opinar al respecte, per tant, no ho tornaré a fer ara. Segons el PP, els socialistes estarien al darrere dels moviments estudiantils que estan tenint lloc aquests dies.
La resposta del secretari general Javier Pérez Rubalcaba, m’ha agradat. No ha negat que els socialistes participin a les manifestacions (per a què negar-ho?), però ha recordat als populars que quan el PSOE governava ells e manifestaven juntament amb l’Església Catòlica: “Cada oveja con su pareja”, va dir.
I no només es manifestaven amb l’Església Catòlica sinó també amb la gens imparcial “Asociación de Víctimas del Terrorismo”, un moviment d’extrema dreta del que es van escindir d’altres associacions de víctimes molt més moderades.
Per tant, em semblen molt bé les paraules de Rubalcaba: “Cada ovella amb la seva parella”. I a qui li piqui, que es rasqui...
Ara llegiu (si voleu, això que em va arribar)
La Mezquita de Córdoba fue construida entre los años 780 y 785 por Abderramán I. Doce siglos después, el 2 de marzo de 2006, la Iglesia Católica inscribió el inmueble a su nombre en el registro de la propiedad número cuatro de Córdoba (tomo 2381, libro 155, folio 198). El trámite costó apenas 30 euros. Tal robo fue posible por dos milagros. El primero, que José María Aznar cambió la ley hipotecaria en 1998 para permitir a la Iglesia apropiarse de edificios de dominio público, aunque sean patrimonio de todos los españoles: basta con que el señor obispo dé fe y certifique que pertenecen a la Iglesia, sin necesidad de notario. El segundo milagro, que disponer de un edificio de 23.400 metros en pleno centro de Córdoba le sale gratis a la Iglesia: no paga el IBI y tampoco se ocupa de los gastos de conservación. La entrada en la Mezquita de Córdoba cuesta 8 euros por persona; al año recibe más de un millón de visitantes. No te entregan factura y es dudoso que el dinero recaudado pague impuestos: se considera un donativo y, como tal, está exento de tributación. El obispado de Córdoba dispone de la Mezquita como su absoluta propiedad. También decide quién puede trabajar en ella como guía y quién no. No es raro que haya días en los que se cierre el acceso a los turistas porque hay, por ejemplo, una convención de sacerdotes en su interior. Sin embargo, los gastos de restauración y conservación no los paga la Iglesia: los cubre el Estado. Desde 1998, la Iglesia ha inscrito a su nombre cientos de edificios, muchos de ellos financiados por los vecinos de cada pueblo o ciudad. Zapatero no cambió la ley en ocho años, Rubalcaba prometió reformarla en su programa electoral. Es improbable que tal abuso lo vaya a eliminar el PP pero, con algo de suerte, tal vez la Unión Europea obligue al Gobierno a cobrar el IBI a la Iglesia, igual que ha hecho con Italia. No es poco dinero. Que la Iglesia esté exenta de pagar algunos impuestos, un privilegio medieval, nos cuesta 3.000 millones de euros al año, según Europa Laica. Es una décima parte del déficit que le falta por recortar a Rajoy.
Ignacio Escolar
