GODALL. OLIVERES MIL·LENÀRIES II

UNA FORMA D’ECONOMIA SUBMERGIDA

Avui explica el Periódico que els “saquejadors de paper i cartró obtenen 1,5 milions d’euros a l’any” (només a l’àrea de Barcelona)  

Aquesta notícia sense ser transcendental (l’import tampoc és que sigui res de l’altre món) m’ha donat que pensar.

Segurament el “robatori” dels contenidors de paper i cartró el fan persones o que estan a l’atur o als que ja se’ls hi ha acabat qualsevol tipus de prestació. I no crec (ni molt menys!9 que sigui l’única activitat “no controlada” que realitzen una part dels 5 milions d’aturats que té el país.

L’altre dia m’explicaven que també saquegen els contenidors de roba i que per a fer-ho introdueixen nens petits que, des de dintre els hi van allargant la roba que contenen.

Mireu, el món de les escombraries i el reciclatge s’ha convertit en un gran negoci. Us en recordeu la polèmica que hi va haver a Nàpols pel tema de la recollida de la brossa, controlada per les màfies locals? I si la Màfia ha posat els ulls amb una cosa així, és perquè hi veu negoci i no poc!

Però com totes les coses sempre hi ha un principi. Quan van aparèixer els primers contenidors de reciclatge per al vidre, ens van parlar de les virtuts que tenia i els beneficis que aportaria per al barri.

Molts d’anys després estem vivint una realitat ben diferent: el sobre cost que significa la recollida selectiva i l’increment de la taxa que any rere any hem de veure ens els nostres rebuts.

Però si les administracions (suposadament) han de repercutir als ciutadans el cost real del servei, qui fa el negoci? Evidentment les empreses que es dediquen a aquesta activitat que, per cert, des del meu punt de vista estan molt poc controlades. I sinó, perquè no detenen a més empresaris del sector conxorxats amb els grups de lladres que roben coure, per posar un exemple. O aquells que roben cotxes i després els desballesten per a vendre les peces per separat...

Crec que s’hauria de recuperar l’activitat del “drapaire”, aquell individu que sovint passava per casa a recollir, sobre tot, les ampolles de cava que ens havíem begut durant les festes celebrades, així com metalls i alguna cosa més. Si fos així, jo estaria encantat de poder-los donar, fins i tot de franc, tot allò que ara he de portar a la deixalleria per a donar negoci a empresaris sovint amics dels polítics que estan al govern local.        

SOLS COM A MUSSOLS

 

Què poc que s’ho pensava Rajoy quan va accedir al poder que quan només portaria 4 mesos des de l’estrena del nou càrrec, patiria un total aïllament polític i social tant a dintre del seu propi país com dels que es podria preveure eren els seus aliats naturals: la UE, EE.UU i molts dels països sud-americans. Pocs són els qui a hores d’ara estan donant suport a Espanya en un dels contratemps més seriosos que ha sofert el comerç i la diplomàcia estatal.

Quan el dictador va assumir el poder d’Espanya després de guanyar la que s’anomena Guerra Civil espanyola, pocs països li van fer costat. El primer de tots els Estats Units i una mica més tard, l’Argentina de Perón i de la Evita, precisament el país que a hores d’ara manté les més tenses relacions.

Permeteu-me que us expliqui una anècdota. A diferència de la majoria de les parelles quan es casaven a l’època dels anys 80 que solien anar a Mallorca o a les Canàries, la meva dona i jo varem optar per anar a la capital d’Espanya. Mai hi havíem estat i els seus monuments i la seva cultura van fer-nos un efecte d’atracció.

Com a polítics que sempre hem estat (la meva dona també té una marcada tendència), varem voler visitar el Valle de los Caidos per a comprovar en viu i en directe tot allò que ens havien explicat d’aquell lloc que Franco va escollir per a ser enterrat. Mentre estàvem al peu de la grandiosa creu, segurament la part més visible i coneguda del lloc, varem escoltar com dos excombatents republicans, mentre parlaven, un li deia a l’altre: “Quan Franco va inaugurar el monument, va convidar a l’ambaixador americà que, en veure aquell lloc, va dir: ‘Si els Estats Units fóssim rics com Espanya, segurament també construiríem un lloc com aquest’”. Evidentment l’ambaixador ho va dir en to de mofa, ja que ni Espanya era més rica que els Estats Units, ni segurament els Estats Units haurien fet mai un monument a la barbàrie i a l’arrogància dels vencedors sobre els vençuts.

Dit això, crida l’atenció la feblesa que mostra Espanya en aquests moments. Mai un govern havia estat tant aïllat com el de Rajoy. De portes en dins només CiU li està fent costat (Li fa? –Crec que ara com ara s’ho està repensant força la conveniència de seguir-li donant suport a canvi de res) Potser la premsa de la caverna és l’únic suport amb qui encara compta, però els suports mai són a canvi de res i per a sempre.

Un amic em deia l’altre dia pel Facebook que l’any que ve hi podrien haver eleccions anticipades. Tal vegada abans.               

Un fantasma recorre Espanya (Un article de Josep Oliver Alonso)

 

 

El comportament del Govern apunta a una manifesta incomprensió de la gravetat de la situació

 

 

La tempesta financera continua creixent, amb la prima de risc coquetejant amb els 450 punts bàsics, uns valors desconeguts des de la galerna de l'estiu passat. ¿Què ha passat? ¿Les reformes no havien de calmar els mercats? El que ha passat, simplement, és que s'ha evaporat la treva que va provocar la inundació de diners del BCE, amb els seus crèdits a la banca a tres anys i al mòdic 1% d'interès. I ho ha fet perquè, novament, hem perdut el tren i no hem utilitzat la finestra d'oportunitat que se'ns va concedir.  

¿Què ha fet el Govern central aquests últims tres mesos? Doncs intentar passar la maroma, amb una de freda i una de calenta, tot esperant Godot, és a dir, les eleccions andaluses. Per una banda, ràpides i dràstiques mesures, com les modificacions fiscals de finals de desembre, la reforma laboral i la reforma financera. Per l'altra, en l'àmbit de les finances públiques, mirant cap a una altra banda i esperant el resultat andalús per presentar el pressupost.I NO NOMÉS això. El mateix 1 de març que s'aprovava l'acord intergovernamental (pel qual se cedeix sobirania fiscal a la UE), el president Rajoy presumia de sobirania nacional a l'hora de fixar el dèficit, posant en dubte els acords anteriors amb la UE. A més, el Govern espanyol ha donat el silenci per resposta als suggeriments europeus d'utilitzar recursos del fons d'estabilitat europeu per recapitalitzar el sistema financer espanyol. I, afegint desconcert a la falta de rigor, el Pressupost presentat fa escassament 10 dies ha hagut de ser corregit a corre-cuita, afegint-hi una retallada addicional de 10.000 milions.

Aquest conjunt d'actuacions, o la falta d'actuacions, apunta a una cosa més greu que els errors de comunicació. Suggereix una manifesta incomprensió de la gravetat de la situació actual. El Govern va llegir incorrectament la calma que es va instaurar en els mercats a finals de desembre, quan el BCE va injectar gairebé mig bilió d'euros a la banca europea. Potser perquè va coincidir amb la seva arribada al poder. Cras error. Que la situació era, i és, molt greu ho demostra tant la necessitat d'una nova injecció de fons per part del BCE al febrer (aquesta vegada per un import superior als 500.000 milions) com la difícil situació italiana dels últims dies. Estem, una altra vegada, a la casella de sortida de l'agost passat.
A més, des del Bundesbank alemany i la Banque de France pressionen perquè el BCE defineixi estratègies de reducció d'aquestes massives injeccions de liquiditat pels problemes que podria generar en els preus dels actius i perquè aquestes disponibilitats tan grans estan permetent a una banca descapitalitzada evitar els ajustos que hauria d'efectuar.
La progressiva desaparició de l'efecte placebo que van significar les injeccions de liquiditat del BCE, els tambors de retirada de part d'aquelles mesures i la falta de rigor i rapidesa en la resposta del Govern espanyol defineixen l'escenari que ens ha tornat a conduir cap a la tempesta. Amb un afegit: amb cada episodi de crisi es perd una altra porció d'autoritat, es debilita la confiança en el país, la ciutadania desconfia de manera creixent dels poders públics i la situació esdevé cada vegada més difícil de controlar.
Estem on ens va deixar el Govern Zapatero. És a dir, jugant perillosament amb el foc del final de l'experiment europeu. La incapacitat de la nostra classe política per visualitzar el que es ventila en aquesta crisi és, simplement, esbalaïdora. Si continuem amb aquestes tensions, la moneda única potser sí que passarà als llibres d'història com un altre experiment fallit, un més, d'unió europea.
I DAVANT LES estupideses dels que enreden amb la possibilitat que l'euro es trenqui, els recomano que llegeixin, per exemple, la biografia Bismarck: a life, de Jonathan Steinberg, l'excel·lent treball de Sean McMeekin sobre els conflictes intraeuropeus The russian origins of the first world war, o per al període entre les dues guerres mundials el de Donald Kagan On the origins of war. Entendran, o recordaran, què pot significar per a Europa el fracàs de la moneda única i, amb ella, del projecte europeu. ¿Una Europa de nacions una altra vegada? No hi ha res escrit que ho impedeixi. I sabem quin ha estat, sempre, el resultat.
Les mesures de reforma estructural només donaran els seus fruits en el mitjà i llarg termini. Ara cal reparar immediatament les destrosses en la confiança provocades per la crisi. Cal situar Espanya en la via de la credibilitat. I només hi ha un camí: el del consens intrapartidari i social. Estem en estat d'excepció econòmica. És moment, ho és des de fa anys, de deixar de banda les diferències que ens separen. És moment de consens i d'unió. Si els polítics d'avui anteposen els seus mísers interessos partidistes a la solució dels problemes col·lectius, la ciutadania no els ho perdonarà. I els seus fills i els seus néts, tampoc. Perquè és amb el seu futur amb el que estan jugant.

Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)