BARÇA: ELS MATEIXOS “PECATS”

No crec que avui es vegin moltes samarretes del Barça pel carrer. L’eliminació d’anit a mans del Chelsea farà que molts “culer” la guardin al calaix de l’armari per a una millor ocasió.
Anit, el Barça ho va tenir tot a favor i no ho va saber aprofitar. Semblava que els astres s’haguessin conjurat a l’hora d’eliminar l’equip londinenc, però aviat es va veure que, després de posar la mel als llavis barcelonistes, els hi van retirar fent-los rememorar vells fantasmes del passat. Uns fantasmes què, afortunadament, feia molts d’anys que no apareixien.
La cruel eliminació d’ahir, con diu la dita, va ser ploure sobre mullat. El Barça no ha aconseguit guanyar en cap dels tres darrers partits (2 contra el Chelsea i el del Madrid) i si “estirem” al quart, contra el Llevant, ens en adonarem de les dificultats que van tenir per guanyar. Només un penal transformat per Messi (per alguns dubtós, per a mi no) els hi va donar la victòria.
Però l’esquema general del joc va ser el mateix. Contra unes defenses fèrries que marcaven en zona, impotència per part dels blaugranes incapaços d’enarborar el joc que a enlluernat el món ens els darrers anys. Una vegada més ni Messi va ser Messi, ni Xavi, Xavi i fins i tot Iniesta, per a mi un dels pocs que es va “salvar” el dissabte contra el Madrid, va estar ahir en la seva línia habitual.
El Barça d’anit era conscient de que un gol del Chelsea l’obligaria a fer-ne 3. Per tant, s’havia de tenir paciència i mirar de marcar-ne un i que Valdés no n’encaixés cap. Segurament el segon acabaria arribant... Ni que fos a la pròrroga.
L’1 a 0 marcat per Busquets va obrir les esperances. Llavors va arribar l’expulsió de Terry, tan innecessària com inútil. I que consti que a la meva manera de veure-ho, l’expulsió va existir. Una agressió dintre de l’àrea ha de comportar l’expulsió del jugador que l’ha comés. Acte seguit el segon gol, el d’Iniesta... Tot semblava que estava sentenciat. Vaig pensar que no m’agradava guanyar així. M’agrada que el Barça guanyi però jugant bé i fent gols, l’essència del futbol.
Però quan els jugadors ja estaven esperant que l’àrbitre turc indiqués el final de la primera part, un ràpid contraatac culminat per Ramires, va posar l’1 a 2. La jugada que mai s’hauria d’haver produït. Però quedava tota la segona part per fer un gol.

Només començar la primera part, un penal a favor del Barça tornava a obrir les esperances. El 3-1 ens classificava. L’encarregat de xutar-lo, Messi, el millor jugador del món...  Però els millors també són humans i fallen... I Messi va fallar, va tirar-lo al pal superior de la porteria anglesa. No passava res, el Barça tenia avantatge numèric i estava jugant a casa, amb una afició entregada i no sé quantes coses més al seu favor... Però els minuts passaven i el gol no arribava i el que va arribar, l’àrbitre el va anul·lar per fora de joc. El 2 a 2 de Fernando Torres ja va ser anècdota.

I ara què? Perdoneu però he de ser crític. Cal defensar el Barça fins on calgui i reconèixer els bons anys que ens han donat. Els títols, el bon joc, el 2 a 6 al camp del Madrid, sempre estaran al record dels barcelonistes. Però “llançar per la borda” dos títols en tres dies i a sobre jugant a casa, difícilment pot tenir disculpes.
Guardiola va dir sobre el partit d’ahir que “havia arribat l’hora dels jugadors”. Quins jugadors? Pocs es van salvar de la “crema” general.
Però potser Guardiola, amb l’intel·ligent que és (això crec que no ho pot discutir ningú), ho va dir per a treure’s pressió ell mateix i de retruc a tot l’aparell tècnic.
Què farà ara Guardiola, continuarà? Personalment (i en el moment d’escriure aquest comentari) penso que no. Crec que si hagués pensat en renovar, ja ho hauria comunicat fa temps, tal i com ho venia fent els altres anys. De totes maneres, si finalment renova, crec que ho ha de fer amb un projecte nou i que permeti superar els errors comesos els darrers dies.
Com hauria de ser el nou projecte? Segons la meva humil manera de veure-ho (estic molt lluny de considerar-me un entès en aquesta disciplina), hauria de constar, per un part, d’una plantilla més àmplia, al menys 2 o 3 jugadors més i fitxats d’entre els millors jugadors del món al seu lloc. Dit d’una altra manera: que puguin marcar diferències. Un davanter centre amb arribada que permetés rematar centres de cap o xutar més a porteria seria del tot imprescindible.
Per cert, com entrenadors “futuribles” sembla que sonen Laurent Blanc i Ernesto Valverde. No me’n agrada cap.
Després dels pecats toca fer penitència. Espero que la reflexió sigui profunda i encertada i que l’any que ve ens tornin a il·lusionar com ens tenien acostumats, amb Guardiola o sense ell.    

ARRIBA LA “PLURALITAT” INFORMATIVA

La majoria absoluta del PP acaba d’aprovar un decret pel qual, per a modificar la composició del consell d’administració de RTVE, només serà necessària, precisament la majoria parlamentària i no les 2/3 parts com era fins ara. A sobre s‘han suprimit les dues places de consellers que fins ara ocupaven els sindicats més representatius.  

Suposadament, amb aquests criteris, la televisió pública espanyola, passarà la línia del rigor i la veracitat informatives i es mourà en el terreny de la manipulació i el sectarisme informatius. Es a dir, a partir d’ara, la “pluralitat” de mitjans afins al govern, serà, pràcticament, total.

No sé si heu comprés la ironia...

A un costat, estaran TVE, Canal 9, Tele Madrid, Intereconomia... I els diaris de la caverna mediàtica, inclosos el Marca i el As i a l’altre la Sexta, el País (sembla ser que cada cop menys monàrquic), el Periódico, el Punt Avui i poca cosa més... M’enteneu per on va “la pluralitat”? Què és més “plural” 10 o 3?

Els que seguim una mica aquest món tan complicat de la informació, coneixem força bé les estratègies que usen les televisions controlades pel PP. Canal 9, la valenciana, es caracteritzava per desmentir les notícies sense haver-ne informat. Recordeu com es va donar la notícia de la dimissió de Camps? Us torno a posar el vídeo enregistrat per “Pot de Plom” (segur que riureu) 

I possiblement us en recordareu de la manipulació informativa dels anys del moviment contra el PHN. Només venien a enregistrar imatges del riu durant les èpoques de crescudes de l’Ebre per aparentar que era un riu súper cabalós, una mena d’Amazones espanyol.

I sobre Tele Madrid, què dir? D’on surten la majoria dels rumors informatius que afecten directament al Barça? Més d’una vegada s’han hagut de retractar per les informacions difoses sense haver-les contrastat prèviament.

De Intereconomia millor no parlar-ne, oi? Un canal que no es respecta a qui no té el mateix punt de vista que el de la cadena i que, sovint s’arriba a l’insult i a la desqualificació personal, quin crèdit ens pot donar.

Serà així TVE a partir d’ara? Crec que durant l’època d’Aznar amb Urdaci com a cap d’informatius ja en tinguérem una bona mostra.

Amb aquesta estratègia el PP aconseguirà silenciar una bona part de les veus que estan en contra de Mariano Rajoy i el seu incompetent govern. Si no se’n parla, potser alguns se’n oblidaran o simplement pensaran que “no passa res” o que la situació “s’ha invertit”.

La manipulació informativa és pròpia dels governs dictatorials i tindria que estar absolutament abolida en un règim democràtic que garantís els drets i els deures dels ciutadans. Però dels hereus del franquisme, d’aquells que mai han condemnat la dictadura militar que va dirigir Espanya durant més de 40 anys, no s’ha d’esperar res més.

És el que tenim o, millor, el que patirem. I si no esteu contents, no els hagueu votat!!

Acabaré amb un altre “remember”: “Resistiré” de l’equip del Gran Wayoming i el Intermedio de la Sexta. 

MIERES (la Garrotxa) I

TITULAR EN NEGATIU

No és freqüent, fins i tot diria que és una excepció, trobar-te el titular d’un gran diari com és el Periódico en negatiu. Ahir el principal titular de portada era el següent: “Sarkozy, no”, així de contundent.  

Certament el resultats de les primàries presidencials al país del Nord, són força esperançadors per a l’esquerra europea, amb tots els matisos i reserves que vulgueu (jo també tinc els meus dubtes) Però quan la situació ha arribat al camí on està ara, amb una total incertesa social i econòmica, veure una mica de llum al final del túnel, sembla un signe esperançador.

Les notícies (les males notícies) econòmiques es superen dia a dia. Sembla que és del tot impossible, però és cert. Ahir mateix es va saber que Espanya entra en rescissió (què s’esperaven el que van votar a Rajoy?) i Mas va llençar l’enèsima amenaça de convocar unes eleccions anticipades si, finalment, hi ha una intervenció de Catalunya per part de l’Estat centralista, com si això pogués ser la solució de les solucions. Mas hauria de mirar el que va passar a Astúries i prendre bona nota de que unes eleccions abans d’hora no són ni seran la solució als mals. Les solucions, si les hi ha (s’ha de creure que sí), passen per un canvi d’estratègia polítics i prendre dràstiques mesures proteccionistes en contra dels actuals sistemes financers i especulatius. Però la dreta (l’espanyola o l’europea actual) no s’atreviran a fer-ho ja que hi tenen massa interessos creats.

És per això que Hollande pot ser-ne aquest revulsiu. Primerament haurà de guanyar la segona volta, la qual cosa no la té gens fàcil. La suma dels vots dels candidats de la dreta francesa són superiors als aconseguits pels líders de l’esquerra, però això tampoc significa res. Hollande ha d’il·lusionar l’electorat francès amb noves, contundents i sinceres propostes. Ha de clavar una “pica en Flandes” (o en aquest cas una mica més avall, a l’alçada de París) per a que a partir d’allí es vagi clavillant el mapa de l’antiga Europa i si pot traspassar l’Atlàntic, molt millor.

Avui, el mapa polític de França està, majoritàriament, tenyit de rosa. No sé si s’ha escollit aquest color diferenciar-lo del roig contundent que representarien altres partits més a l’esquerra o per la coincidència amb la rosa, símbol dels socialistes.

Ahir vaig donar un cop d’ull a aquest mapa que publicava el diari Público i en vaig treure unes petites conclusions:

-          Hollande va guanyar a la majoria dels departaments del Sud i de l’Oest, sobre tot, de mitja França cap avall.

-          Sarkozy en canvi a assolir la victòria a la majoria dels departaments de l’Est i centre, excepte París que també va ser dominat per Hollande. 

Nîmes. La torre del Rellotge. 

-          Le Pen (Marina), només va poder guanyar al departament del Gard, del què és capital Nimes, una ciutat que vaig visitar l’agost de 2010.

-          Un dels meus cosins va viure durant molts d’anys a Mirepoix, al departament de l’Ariège. Aquí la victòria ha estat aclaparadora per a Hollande, encara que aquests resultats són molt poc significatius, ja que aquest territori està molt despoblat.

-          Ara mateix viu a l’Haute Garone, de fet a uns 10 Km. D’on vivia abans i aquí també va guanyar el candidat socialista tot i que en menys claredat.

Amb aquests resultats a la ma, es fa evident que França vol un canvi. I encara seria més contundent: EUROPA EL NECESSITA!! 

Mirepoix. Detall de l'antiga catedral.