BARÇA: ELS MATEIXOS “PECATS”

No crec que avui es vegin moltes samarretes del Barça pel carrer. L’eliminació d’anit a mans del Chelsea farà que molts “culer” la guardin al calaix de l’armari per a una millor ocasió.
Anit, el Barça ho va tenir tot a favor i no ho va saber aprofitar. Semblava que els astres s’haguessin conjurat a l’hora d’eliminar l’equip londinenc, però aviat es va veure que, després de posar la mel als llavis barcelonistes, els hi van retirar fent-los rememorar vells fantasmes del passat. Uns fantasmes què, afortunadament, feia molts d’anys que no apareixien.
La cruel eliminació d’ahir, con diu la dita, va ser ploure sobre mullat. El Barça no ha aconseguit guanyar en cap dels tres darrers partits (2 contra el Chelsea i el del Madrid) i si “estirem” al quart, contra el Llevant, ens en adonarem de les dificultats que van tenir per guanyar. Només un penal transformat per Messi (per alguns dubtós, per a mi no) els hi va donar la victòria.
Però l’esquema general del joc va ser el mateix. Contra unes defenses fèrries que marcaven en zona, impotència per part dels blaugranes incapaços d’enarborar el joc que a enlluernat el món ens els darrers anys. Una vegada més ni Messi va ser Messi, ni Xavi, Xavi i fins i tot Iniesta, per a mi un dels pocs que es va “salvar” el dissabte contra el Madrid, va estar ahir en la seva línia habitual.
El Barça d’anit era conscient de que un gol del Chelsea l’obligaria a fer-ne 3. Per tant, s’havia de tenir paciència i mirar de marcar-ne un i que Valdés no n’encaixés cap. Segurament el segon acabaria arribant... Ni que fos a la pròrroga.
L’1 a 0 marcat per Busquets va obrir les esperances. Llavors va arribar l’expulsió de Terry, tan innecessària com inútil. I que consti que a la meva manera de veure-ho, l’expulsió va existir. Una agressió dintre de l’àrea ha de comportar l’expulsió del jugador que l’ha comés. Acte seguit el segon gol, el d’Iniesta... Tot semblava que estava sentenciat. Vaig pensar que no m’agradava guanyar així. M’agrada que el Barça guanyi però jugant bé i fent gols, l’essència del futbol.
Però quan els jugadors ja estaven esperant que l’àrbitre turc indiqués el final de la primera part, un ràpid contraatac culminat per Ramires, va posar l’1 a 2. La jugada que mai s’hauria d’haver produït. Però quedava tota la segona part per fer un gol.

Només començar la primera part, un penal a favor del Barça tornava a obrir les esperances. El 3-1 ens classificava. L’encarregat de xutar-lo, Messi, el millor jugador del món...  Però els millors també són humans i fallen... I Messi va fallar, va tirar-lo al pal superior de la porteria anglesa. No passava res, el Barça tenia avantatge numèric i estava jugant a casa, amb una afició entregada i no sé quantes coses més al seu favor... Però els minuts passaven i el gol no arribava i el que va arribar, l’àrbitre el va anul·lar per fora de joc. El 2 a 2 de Fernando Torres ja va ser anècdota.

I ara què? Perdoneu però he de ser crític. Cal defensar el Barça fins on calgui i reconèixer els bons anys que ens han donat. Els títols, el bon joc, el 2 a 6 al camp del Madrid, sempre estaran al record dels barcelonistes. Però “llançar per la borda” dos títols en tres dies i a sobre jugant a casa, difícilment pot tenir disculpes.
Guardiola va dir sobre el partit d’ahir que “havia arribat l’hora dels jugadors”. Quins jugadors? Pocs es van salvar de la “crema” general.
Però potser Guardiola, amb l’intel·ligent que és (això crec que no ho pot discutir ningú), ho va dir per a treure’s pressió ell mateix i de retruc a tot l’aparell tècnic.
Què farà ara Guardiola, continuarà? Personalment (i en el moment d’escriure aquest comentari) penso que no. Crec que si hagués pensat en renovar, ja ho hauria comunicat fa temps, tal i com ho venia fent els altres anys. De totes maneres, si finalment renova, crec que ho ha de fer amb un projecte nou i que permeti superar els errors comesos els darrers dies.
Com hauria de ser el nou projecte? Segons la meva humil manera de veure-ho (estic molt lluny de considerar-me un entès en aquesta disciplina), hauria de constar, per un part, d’una plantilla més àmplia, al menys 2 o 3 jugadors més i fitxats d’entre els millors jugadors del món al seu lloc. Dit d’una altra manera: que puguin marcar diferències. Un davanter centre amb arribada que permetés rematar centres de cap o xutar més a porteria seria del tot imprescindible.
Per cert, com entrenadors “futuribles” sembla que sonen Laurent Blanc i Ernesto Valverde. No me’n agrada cap.
Després dels pecats toca fer penitència. Espero que la reflexió sigui profunda i encertada i que l’any que ve ens tornin a il·lusionar com ens tenien acostumats, amb Guardiola o sense ell.