10 ANYS ESPERANT LA “DÉCIMA”

Mourinho va tornar a fracassar de forma estrepitosa. Aquest any guanyaran la Lliga que sempre és més que la Copa del Rei que van guanyar la passada temporada. Però la desitjada “décima”, haurà d’esperar. Per a un club que portava monts d’anys sense guanyar pràcticament res i que només ha fitxats jugadors a base de talonari per a configurar la plantilla més imponent del futbol mundial.

Per a Mouriho és, sense cap mena de dubte un cop molt dur que, segurament, el seu ego no acabarà de pair. I el més dur és que no podrà donar la culpa al Barça, ni a Platini, ni a Villar i tampoc a UNICEF. La culpa de l’eliminació del Madrid ahir en mans del Bayern de Munic (l’equip que sense cap mena de dubte és la seva bèstia negra) no és de ningú més que del seu entrenador. D’acord que Cristiano Ronaldo va fallar un penal després d’haver marcar en els darrers 10. Passi que Sergio Ramos llancés la pilota als núvols (la quan cosa és avui la mofa d’Internet després d’haver “trencat” l’any passat la Copa del Rei)

Però la culpa d’haver perdut el partit només és de Mourinho. Les tàctiques les fa l’entrenador i, el portuguès, un cop més es va equivocar mostrant-se massa poruc. Amb un 2-0 al minut 15 i amb tot el poder ofensiu que té l’equip blanc, hauria hagut, com es diu ara, de “tancar el partit”, cosa que no va fer...
Només per no aguantar-los i haver d’escoltar els comentaris irònics que se’ls hi sol escapar als aficionats blancs, la derrota d’ahir té un doble valor... I la nostra derrota no és tan amarga.
Continuarà intentant-ho el Madrid amb Mourinho? Seguiran invertint més diners amb un altre projecte nou?
De moment està clar que el canvi de cicle, pel que respecta al Madrid, haurà d’esperar. La temporada que ve es previsible que hi hagi projectes nous amb canvi de cares. Molt probablement a les banquetes, però també de jugadors. Pel Madrid sembla ser que ni Higuain ni Kaka continuaran i qui sap que passarà amb els portuguesos si l’entrenador se’n acaba anat.
Mourinho ha tingut ocasió d’entrenar al “millor equip del segle XX”, el que té un palmarès més brillant i a penes haurà guanyat títols: una copa del Rei i una lliga.
Un bagatge massa curt per a tanta arrogància i prepotència.  
I Florentino? Perquè, tal per a qual...  

PRESSUPOSTOS I MESURES PER A FOMENTAR EL CREIXEMENT ECONÒMIC

Ahir, el PP, amb el corró que li dóna la majoria absoluta, va rebutjar totes les esmenes a la totalitat que li ha presentat l’oposició a la primera llei de pressupostos de l’època de Rajoy. Jo també ho faria...
Així es farà palès la manca de “comunió” entre qui, legítimament, van guanyar les eleccions del 20-N i la resta de partits que van sortir-ne perdedors. Però sobre tot, segons sembla, entre els populars i els convergents, en altres temps alguna cosa més que “amants fidels”.
Aquest matí he tingut l’ocasió d’escoltar alguna de les frases que va soltar Montoro. Quan Duran i Lleida li va recriminar la poca inversió prevista per a Catalunya (saltant-se a la torera una llei orgànica com és l’Estatut que va ser aprovada pel propi Congrés amb les “oportunes” modificacions), el Ministre d’Hisenda li va dir que: “Les inversions previstes per a Catalunya estan pensades per a que sigui el motor de la recuperació econòmica” (una cosa així) Ni a mi sé m’acut una frase més brillant i lapidària. Quin motius haurien de tenir els populars per a, de sobte, invertir més a Catalunya que a qualsevol altra autonomia espanyola? Evidentment cap.
Però el gran problema dels populars és que, con diu la dita “ni beuen, ni deixen beure” i només s’excusen amb el dèficit que, suposadament, va deixar l’anterior govern socialista i el de les autonomies.
Rajoy i els seus, després de comprovar que ineficàcia de les seves mesures (he dit incompetència?), recomanades per la tota poderosa Angela Merkel (us en recordeu quan deia que ell no el “manarien” des d’Europa?), hauria de pensar en emprendre altes determinacions. Acceptarien els populars un govern de concentració nacional que pogués donar confiança als mercats financers (borses, primes de risc...)?

Els pressupostos per al 2012, a part de contemplar mesures restrictives per a contenir del dèficit fiscal, hauria de contemplar mesures per a reactivar l’economia productiva i incentivar el consum (no em cansaré de repetir-ho encara que no sigui economista) Sense creixement no hi haurà sortida de la crisi. Ara bé, si el que pretenen és limitar-nos l’estat del benestar, llavors sí, llavors van pel camí correcte.  

Ahir m’explicava un graduat social, expert en temes de contractació de treballadors, que la llei de reforma laboral contempla la sortida dels treballadors, però no preveu mesures per a incentivar la contractació que, segueix sent, massa rígida.
Com a sindicalista i de pensament d’esquerres, no puc compartir al 100 % aquesta opinió. Sempre creuré i defensaré que les contractacions haurien de ser indefinides per a garantir una certa estabilitat econòmica dels treballadors.
Ara bé, i dit això, sóc conscient de que moltes treballadores i treballadors, agafarien qualsevol feina per tal d’alleugerar la seva angoixa i poder arribar a final de mes, al menys respecte a cobrir les seves necessitats vitals. Llavors i només llavors, es podria anteposar l’estabilitat a la necessitat.
Però el camí dels pressupostos, em temo, no va per aquí...  

MIERES (la Garrotxa) II

BARÇA: ELS MATEIXOS “PECATS”

No crec que avui es vegin moltes samarretes del Barça pel carrer. L’eliminació d’anit a mans del Chelsea farà que molts “culer” la guardin al calaix de l’armari per a una millor ocasió.
Anit, el Barça ho va tenir tot a favor i no ho va saber aprofitar. Semblava que els astres s’haguessin conjurat a l’hora d’eliminar l’equip londinenc, però aviat es va veure que, després de posar la mel als llavis barcelonistes, els hi van retirar fent-los rememorar vells fantasmes del passat. Uns fantasmes què, afortunadament, feia molts d’anys que no apareixien.
La cruel eliminació d’ahir, con diu la dita, va ser ploure sobre mullat. El Barça no ha aconseguit guanyar en cap dels tres darrers partits (2 contra el Chelsea i el del Madrid) i si “estirem” al quart, contra el Llevant, ens en adonarem de les dificultats que van tenir per guanyar. Només un penal transformat per Messi (per alguns dubtós, per a mi no) els hi va donar la victòria.
Però l’esquema general del joc va ser el mateix. Contra unes defenses fèrries que marcaven en zona, impotència per part dels blaugranes incapaços d’enarborar el joc que a enlluernat el món ens els darrers anys. Una vegada més ni Messi va ser Messi, ni Xavi, Xavi i fins i tot Iniesta, per a mi un dels pocs que es va “salvar” el dissabte contra el Madrid, va estar ahir en la seva línia habitual.
El Barça d’anit era conscient de que un gol del Chelsea l’obligaria a fer-ne 3. Per tant, s’havia de tenir paciència i mirar de marcar-ne un i que Valdés no n’encaixés cap. Segurament el segon acabaria arribant... Ni que fos a la pròrroga.
L’1 a 0 marcat per Busquets va obrir les esperances. Llavors va arribar l’expulsió de Terry, tan innecessària com inútil. I que consti que a la meva manera de veure-ho, l’expulsió va existir. Una agressió dintre de l’àrea ha de comportar l’expulsió del jugador que l’ha comés. Acte seguit el segon gol, el d’Iniesta... Tot semblava que estava sentenciat. Vaig pensar que no m’agradava guanyar així. M’agrada que el Barça guanyi però jugant bé i fent gols, l’essència del futbol.
Però quan els jugadors ja estaven esperant que l’àrbitre turc indiqués el final de la primera part, un ràpid contraatac culminat per Ramires, va posar l’1 a 2. La jugada que mai s’hauria d’haver produït. Però quedava tota la segona part per fer un gol.

Només començar la primera part, un penal a favor del Barça tornava a obrir les esperances. El 3-1 ens classificava. L’encarregat de xutar-lo, Messi, el millor jugador del món...  Però els millors també són humans i fallen... I Messi va fallar, va tirar-lo al pal superior de la porteria anglesa. No passava res, el Barça tenia avantatge numèric i estava jugant a casa, amb una afició entregada i no sé quantes coses més al seu favor... Però els minuts passaven i el gol no arribava i el que va arribar, l’àrbitre el va anul·lar per fora de joc. El 2 a 2 de Fernando Torres ja va ser anècdota.

I ara què? Perdoneu però he de ser crític. Cal defensar el Barça fins on calgui i reconèixer els bons anys que ens han donat. Els títols, el bon joc, el 2 a 6 al camp del Madrid, sempre estaran al record dels barcelonistes. Però “llançar per la borda” dos títols en tres dies i a sobre jugant a casa, difícilment pot tenir disculpes.
Guardiola va dir sobre el partit d’ahir que “havia arribat l’hora dels jugadors”. Quins jugadors? Pocs es van salvar de la “crema” general.
Però potser Guardiola, amb l’intel·ligent que és (això crec que no ho pot discutir ningú), ho va dir per a treure’s pressió ell mateix i de retruc a tot l’aparell tècnic.
Què farà ara Guardiola, continuarà? Personalment (i en el moment d’escriure aquest comentari) penso que no. Crec que si hagués pensat en renovar, ja ho hauria comunicat fa temps, tal i com ho venia fent els altres anys. De totes maneres, si finalment renova, crec que ho ha de fer amb un projecte nou i que permeti superar els errors comesos els darrers dies.
Com hauria de ser el nou projecte? Segons la meva humil manera de veure-ho (estic molt lluny de considerar-me un entès en aquesta disciplina), hauria de constar, per un part, d’una plantilla més àmplia, al menys 2 o 3 jugadors més i fitxats d’entre els millors jugadors del món al seu lloc. Dit d’una altra manera: que puguin marcar diferències. Un davanter centre amb arribada que permetés rematar centres de cap o xutar més a porteria seria del tot imprescindible.
Per cert, com entrenadors “futuribles” sembla que sonen Laurent Blanc i Ernesto Valverde. No me’n agrada cap.
Després dels pecats toca fer penitència. Espero que la reflexió sigui profunda i encertada i que l’any que ve ens tornin a il·lusionar com ens tenien acostumats, amb Guardiola o sense ell.