dimarts, 10 de juliol del 2012

VIATGE A LA FATARELLA I FAIÓ



Poc a poc, el curtmetratge que vol rodar Pau Bertomeu sobre un relat que vaig escriure, va agafant forma.
Per aquest motiu, el passat diumenge, Pau, David, un dels guionistes i jo mateix, ens desplaçarem primer a la Fatarella per a buscar indrets on rodar les escenes del curt i, posteriorment a Faió (Saragossa) per a lligar el tema de la indumentària.
En arribar a la Fatarella ja ens esperava Joan, de l’associació “lo Riu”, un expert en el tema de la guerra Civil Espanyola i coneixedor de tots els paratges de la zona on es van produir fets bèl·lics. Joan va ser un guia extraordinari.
Primerament ens va portar a la seu de l’entitat per ensenyar-nos fotos i mapes per a que ens férem un idea del desenvolupament del conflicte al terme municipal de la localitat terraltina.
Personalment m’hauria agradat molt trobar el lloc que mon tio Leonardo em va ensenyar farà ja uns 20 anys. El lloc concret on ell va combatre defensant la bandera de la República, però no va ser possible. Les poques referències que recordava no van ser suficients per a portar-nos al lloc. O potser si, i com que la memòria és molt traïdora, potser ho recordava diferent a com és en realitat.      
Com que s’estava fent tard, decidírem marxar cap a Faió. De camí, Joan ens va ensenyar l’emplaçament de la línia fortificada de la serra d’Ascó i la Fatarella. Allí hi ha diversos búnkers, alguns no es van arribar a acabar, que tenien com a principal objectiu, protegir la retirada de l’Exèrcit Popular. Aquí estava el lloc de comandament del tinent coronel Manuel Tagüeña, comandant en cap del XVè cos de l'exercit Popular. D’haver guanyat aquell cim, els franquistes haurien impedit que els republicans haguessin pogut retirar-se més enllà de l’Ebre. Els soldats que, des d’aquella línia fortificada cobrien la retirada, sabien que moririen allí, perquè darrere d’ells ja no havia ningú per a protegir-los.
Per anar a Faió, Joan ens va guiar pel camí de la vall de San Francisco (on es troba l'ermita del mateix nom) que uneix els municipis de la Fatarella i Riba-roja d’Ebre. El camí està asfaltat mentre transcorre pel terme de la Fatarella, però en arribar al de Riba-roja, es torna de terra.
Després arriba una carretera amb molt revolts que creua fins a 2 valls més. Abans de passar  la darrera vall, varem entrar a una zona de picnic on hi ha una ermita. Allí hi ha una zona de barbacoes i s’hi pot veure també una torre de vigilància forestal.  Als peus d’aquesta també hi ha una zona de trinxeres i, des d’aquest punt, la panoràmica és impressionant.  Al bell mig d’aquella vall que ens separava de Faió, el riu Matarranya, encara que en aquest punt es confon amb l’embassament de Mequinensa. La via del tren travessa la vall per un pont i, al final d’aquest, un túnel, salvarà la muntanya per arribar a Faió.
Entrarem al poble pel Nord després de deixar a l’esquerra una benzinera. Allí mateix un petit polígon industrial on, un dia, hi va haver una fàbrica tèxtil. Ara, una part d’aquella nau s’ha convertit en un museu privat sobre la Batalla de l’Ebre. De fet, s’ha d’inaugurar el proper divendres 13.
Tal i com em va dir un dels seus propietaris, el museu, a diferència de la majoria que hi ha sobre la mateixa batalla, és un museu de ferro, es a dir, amb molt d’armament, entre els que destaca un canó antiaeri que els alemanys van usar en contra de la II República, anomenat popularment la loca, per la forma com disparava. Però també hi ha molts maniquins amb uniformes de tots dos bàndols representant diverses escenes: una cantina, una infermeria, un lloc de comandament, una parada de venda ambulant, un lloc de transmissions, etc.  

VILANOVA D'ESCORNALBOU III









SOBRE APARCAMENTS I GUALS



Donar la resposta correcta als problemes que s’ocasionen en temes de circulació és molt difícil. De vegades “es desvesteix un mort per a vestir-ne un altre”. O sigui, és dóna resposta a un problema per a crear-ne un de nou.
Fa unes setmanes es va decidir que, en alguns carrers on es podia aparcar de forma alterna cada quinze dies, es passés a aparcar només a un dels costats.
Aparcar per quinzenes tenia un problema endèmic: els dies 1 i 16 de cada més, sempre hi ha cotxes aparcats al costat on no tocava. S’aparcava abans de les 12 de la nit al costat correcte i a partir d’aquell ora ja estaves mal aparca. De vegades hi havia qui no tenia cap mirament i tot i aparcar bé, si a l’altre costat hi havia un altre vehicle i si es tractava d’un carrer estret, això podia produir un tap al carrer i impedir s’hi pogués circular.
Però a l’hora d’escollir el costat on permetre aparcar, com es va fer?
Sembla ser que es va decidir pel costat on menys guals hi hagués. Però que passa amb els guals de l’altre costat? Molts de propietaris s’han donat compte que no serveixen de res, perquè ara ningú els hi pot aparcar davant i han procedit a donar-se de baixa.


 

dilluns, 9 de juliol del 2012

ACUDITS GRÀFICS SOBRE LA CRISI I LES RETALLADES

De JAP al Punt Avui.

De Fer al Punt Avui.

De JAP al Punt Avui.

De Fer el Punt Avui.

de Leonard Beard al Periódico.

De Ferreres al Periódico.

De Ferreres al Periódico.

De Faro al Diari de Tarragona.

De Faro al Diari de Tarragona.