dijous, 25 de juliol del 2013

LA PREGUNTA DEL DIA 25-07-2013

No seré gens original, ja que aquesta pregunta fa molts d’anys que els catalans ens l’estem fent i, desgraciadament, encara ens en queden uns quants més. 
 
Quin benefici té per a Catalunya estar a Espanya? 
 
He decidit escriure del tema com a conseqüència de l’exabrupte que no fa gaire ens va tirar a tots els catalans el que era sotsdirector de la Marca Espanya Juan Carlos Gafo. Si no sabeu de qui parlo, potser el recordareu quan digui la que va soltar: Los catalanes que se vayan a la mierda, no se merecen nada. I tot va ser per la xiulada que va rebre l’himne nacional a la inauguració dels mundials de natació. Xiular a tot allò que representa Espanya, ja sigui l’himne, ja siguin representants de la monarquia o el govern, no és patrimoni dels catalans. També els bascos xiulen i, sense anar més lluny, a Astúries també es va xiular a la Reina.
Però els catalans sempre hem tingut un plus afegit. Som un poble que no admetem ser sotmesos. Durant la dictadura franquista molts de bascos van convertir el castellà en el seu primer idioma, mentre a Catalunya, els catalanoparlants només parlàvem l’idioma de l’imperi quan se’ns requeria fer-ho. Per exemple a l’adreçar-nos al mestre, però mai quan parlàvem amb un altre company de classe. 
 
Però centrem-nos en la pregunta que he fet abans. No cal que ens respongueu, ja us ho diré jo: ben poc cosa, per no dir res absolutament (sempre s’ha de donar un marge)
Per exemple les inversions que fa l’estat: desdoblament de la N-340 al seu pas per l’Aldea, les vies verdes pels dos costats de l’Ebre, l’arranjament del pont penjant d’Amposta de fa uns anys, etc. Però no ens enganyem, són diners dels ciutadans i empreses d’aquí que, via impostos, marxen cap a Madrid. En canvi, a d’altres comunitats autònomes els hi arriba més diners que no els que han pagat ells. Ja sé que hi té que haver una certa solidaritat entre territoris (això també passa quan es parla de la Unió Europea i els països rics i el pobres), però tampoc cal que ens prenguin el pèl, com ens l’estan prenent constantment. Sabíeu que mai s’acaben fent totes les obres que l’estat ha pressupostat per a Catalunya? Abans us parlava de la variant de l’Aldea... Quants anys fa que es van començar i van quedar empantanegades?  
A part d’això no em direu que no hi ha una animadversió generalitzada dels ciutadans espanyols cap a Catalunya. Només cal veure o escoltar les cadenes de televisió o les emissores de ràdio de l’Espanya profunda. Quins comentaris s’escolten cap a nosaltres? I no ve d’ara, ve de lluny. Mireu, us explicaré una anècdota que em va passar com a mol tard a principis de la dècada dels 80. Llavors jo vivia a Santa Bàrbara i un dia estava a casa d’uns amics de la família de la meva exdona. Encara que parlaven un català perfecte, ja que feia molts d’anys que vivien i treballaven a Catalunya, eren d’origen aragonès. Per aquella època ja parlàvem, sinó sobre la independència de Catalunya, si de que els catalans no volíem ser espanyols. Al final ens van dir: Si no voleu ser espanyols, aneu-vos en d’aquí. Fa tants anys que Catalunya forma part d’Espanya que consideren el nostre territori com a propi.
Com us he dit, Catalunya no té cap benefici d’estar a Espanya, però Espanya si que en treu de seguir a Catalunya i per això no volen que ens en anem. O dit en altres paraules, no volen que ens independitzem.
Fa unes dècades Catalunya era la regió espanyola més rica; ara ja no.
Al final, hauríem de ser recíprocs amb els espanyols. Hi ha una dita que diu que fer el que fan, no és pecat. O dir el que ens diuen... 

Però Juan Carlos Gafo no ha estat l'únic en dir el que pensa sobre els catalans. També l'alcalde de Callosa del Segura va soltar una frase pareguda:¡que le den la independencia a estos mierdas ya y nos dejen tranquilos¡ (pero que se construya un muro de diez metros de altura para no verlos más)  (A sobre som nosaltres els qui molestem!!) 

LA RÀPITA. FESTES MAJORS 2013. XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA , RESTA DE FOTOS III

























Bye bye Mariano

Esther Vivas

Estamos en manos de chorizos. Mientras nos dicen que tengamos paciencia, que pronto llegará el final de la crisis, que ahora sí veremos los, tan cacareados, brotes verdes, nos damos cuenta, ya casi sin estupefacción, que los mismos que nos dan lecciones de austeridad, han vivido, durante años, en el derroche y la opulencia. Nos han robado, estafado y engañado. Y aún tienen la poca vergüenza de mirar para otro lado.
La paciencia, pero, es como un vaso de agua que se llena y llena y llena y, al final, acaba derramándose. Nunca sabemos cuál será la gota definitiva que hará salir la gente a la calle, masivamente, y decir “ya basta”. Pero lo que es seguro es que, tarde o temprano, ese momento llega. Lo hemos visto en la Primavera árabe, el 15M, Occupy Wall Street y tantos otros. Como decía el filósofo francés Daniel Bensaïd: “La revolución llega cuando menos se la espera. La puntualidad no es su fuerte”. Y así es.
Ayer otra gota de indignación llenó el vaso cada día más repleto de hartazgo. Miles de personas se concentraron frente a las sedes del Partido Popular en todo el Estado para expresar su rabia y malestar. Y las demandas y gritos de “Dimisión”, “No es un Gobierno, es una mafia” y “Fuera, fuera, fuera” se escucharon de punta a punta de la Península. Las cacerolas, cucharas, paellas y demás utensilios de cocina volvieron a repicar con esa ira contenida a la que estos tiempos nos tienen tan acostumbrados.
Aunque la corrupción no tiene patrimonio. El poder, parece, lo engulle todo. Caso Bárcenas, Gürtel, Nóos, Palma-Arena, Fabra y caso de los EREs, Mercurio, Pretoria y caso Palau, ITV, Crespo, Pallerols. Bienvenidos a la Cosa Nostra, al más puro estilo ‘El Padrino’. No en vano uno de los hashtags más utilizados ayer en twitter era #DemocraciaSinMafia y #AdiósMafia. Los inquilinos de la calle Génova, Ferraz o Còrsega conocen bien las reglas del juego. La impunidad es siempre su última baza.
La resignación, pero, se va terminando a golpe de sobres, papeles, comisiones, sobresueldos. Mientras nos quedamos en paro, no llegamos a final de mes, no podemos pagar la hipoteca, nos desahucian, no tenemos qué comer… asistimos a un nuevo acto de esta tragedia que es la crisis. Y los papeles de Bárcenas, el último capítulo. Pocas sorpresas nos depara su desenlace. Los guionistas nos tienen habituados a mucho ruido y a pocas nueces y luego si te he visto no me acuerdo. Qué fue de la tan pregonada entrada en prisión del banquero Miguel Blesa, que después de quince escuálidos días entre rejas ya volvía a estar en la calle. Ojalá nos sorprenda ahora el final del acto. En todo caso, dependerá de nosotros. Ocupar la función, cambiar el guión, y poder decir, finalmente: “Bye bye Mariano”.

dimecres, 24 de juliol del 2013

AQUESTA NIT FARÀ 75 ANYS




Aquesta nit del 25 de juliol farà 75 any del començament de la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola i que es perllongaria durant 115 dies tal i com ens ho recorda el centre d’interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre i que fa a la vegada de punt de recepció de visitants interessats en el tema.  
A partir de la mitja nit del 25 de juliol, l’exèrcit popular va creuar l’Ebre per endinsar-se en territori enemic i mirar de reconquerir el terreny que havien anat perdent al llarg de dos anys de guerra.
Mentre les brigades Garibaldí , Marsellesa i Comuna de París compostes, majoritàriament, per brigadistes internacionals creuava l’Ebre a tocar d’Amposta, exactament per la zona de Font de Quinto, en una maniobra dissuasòria, els V i XV cossos de l’exèrcit republicà ho feien riu amunt, per Riba-roja, Ascó i Flix.
A Amposta, en poques hores van morir uns 1.200 brigadistes, la majoria del batalló Comuna de París formada per francesos i belgues. Com que, possiblement, era la zona que més facilitats donava per a creuar el riu, l’exèrcit nacional estava perfectament parapetat i fins i tot va utilitzar el canal de la dreta com a defensa per a repel·lir la inclusió republicana. 

Mon oncle Leonardo, cosí germà de ma mare, va ser protagonista actiu d’aquella jornada. Amb la seva companyia va creuar el riu amb el gruix de les tropes republicanes que, en poques hores, arribaria a les portes de Gandesa, la capital de la comarca de la Terra Alta. Segons em va explicar, en arribar allí, encara van poder escoltar la música del ball que s’hi estava fent per a celebrar la revetlla de Sant Jaume.

...

A diferència de la Terra Alta on s’han recuperar trinxeres per diferents indrets i s’han creat centres d’interpretació a diversos pobles, a Amposta, els espais de la batalla de l’Ebre passen pràcticament desapercebuts als visitants i veïns. Fa 3 anys, vaig tenir l’oportunitat de visitar aquests espais acompanyat per experts en el tema i que ens van explicar amb pèls i senyals el desenvolupament de l’escaramussa. Varem visitar el lloc de comandament del coronel Coco, situat una mica més amunt de la torre de la Carrova. També d’altres espais on encara es conserven les restes dels impactes de les bales i una casa de camp (ara reconvertida en allotjament rural) on una placa recorda a un brigadista que hi va perdre la vida.
Però de tots els espais que recorden la batalla de l’Ebre, el més interessant és la línia fortificada de la Fatarella, a la Terra Alta. Donant l’esquena a l’Ebre, i al llarg de diversos quilòmetres, hi ha tot un seguit de búnquers fets amb formigó armat que tenien com a missió retenir el màxim de temps possible les tropes franquistes davant un eventual retirada republicana. Si l’exèrcit nacional guanyava les cotes que donen tot just a l’Ebre sobre Flix, la sangria hauria pogut ser de considerables dimensions. Al retenir-los més avall, s’aconseguia  guanyar el temps suficient (48 hores)que permetés a les tropes republicanes poder creuar el riu cap a posicions més segures. 

L’any 2011, a la partida Raïmats, al terme de la Fatarella, s’hi va trobar el cos d’un soldat republicà que va perdre la vida defensant la seva posició per tal de salvar la dels seus companys. El cos estava força ben conservat, excepte la ma dreta que la tenia arrancada, segurament, a l’explotar-li una granada de ma quan mirava de retornar-la a l’enemic. Pels seus voltants s’hi van trobar tots els estris que solia portar un soldat: des de munició fins a utensilis per a la higiene personal. A aquest cos se’l va batejar com a Charlie i va ser estudiat per la Universitat de Barcelona i el CSIC que van arribar a la conclusió que tenia una mica més de 40 anys i, per tant, igual podia tractar-se d’un suboficial que d’un brigadista que, tot i l’ordre de dissolució que s’havia dictat sobre les Brigades Internacionals, va continuar lluitant per mirar d’aturar el feixisme.

EN MEMÒRIA DE TOTS ELS SOLDATS QUE VAN TROBAR LA GLÒRIA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA DEFENSANT UNA CAUSA JUSTA.   


Per ampliar coneixements: