LA FOTO DEL DIA.

Partit de bàsquet entre l'Amposta i el Bàsquet Base de Tarragona.

Cal dir la veritat, a Amposta CIU ja no ens enganya

Quan algú no està convençut del seu projecte el que intenta és confondre, donant la culpa al altres i acusant que no hi ha col·laboració. Això passa amb la proposta de CiU per a la construcció d’una residència geriàtrica al tancat que va fer amb urgències preelectorals i que va costar gairebé 500.000 euros, en uns terrenys que no eren ni de propietat municipal.

En el Consell d’Administració de l’Hospital del mes de setembre, CiU va proposar l’acceptació d’uns terrenys que l’Ajuntament hauria d’expropiar i/o permutar, pagant això sí l’Hospital, i que representaven 828.780 euros. Es tracta dels terrenys de l’interior del tancat per poder edificar la futura residència d’avis. Nosaltres vam condicionar el nostre vot a que ens mostrés, per escrit, el compromís, al que segons Manel Ferré s’havia compromès l’actual consellera de Benestar i Família, que garantia el manteniment de les places concertades, sense les quals no tindria viabilitat el projecte. No se’ns va mostrar al·legant que era un compromís verbal.  Davant d’aquesta situació i donada l’envergadura de la inversió vam decidir votar en contra de l’operació, perquè no teníem prou garanties i perquè representava minvar la capacitat de reacció i la liquiditat de l’Hospital.

De nou, demagògicament, se’ns va acusar davant la premsa que estàvem en  contra del projecte, quan la mateixa consellera de Benestar i Família va comunicar, el dia 1 d’octubre, que retallaria, amb efectes retroactius de l’1 de gener, un 4.6 % els pagaments als centres sociosanitaris. Aquest fet es sumava a la suspensió per part de la Generalitat a les noves ajudes a persones dependents, per pagar una residència. En lloc de reflexionar, CiU va treure pit en un comunicat el dia 2 dient: “Amposta espera iniciar l’obra de la residència d’avis a principis de 2014”, i hi afegia que el pressupost de l’equipament sociosanitari era de 12 milions d’euros.

D’on sortiran aquest 12 milions d’euros es preguntaran vostès. Els ho diré, la meitat dels fons de l’Hospital, que quedarà eixut i sense capacitat de maniobra, i els altres 6 d’un crèdit amb una entitat financera, a tornar i amb interessos, és clar, ja ho tenen mig embastat. Em pregunto si l’equip de govern no té en compte que els resultats de l’Hospital, a data d’avui, són negatius per la manca de pagament de la part concertada que ha d’assumir la Generalitat pels serveis que ofereix.  O sigui, que estem en “números rojos”, i que el futur no pinta bé.

I per fi arribem a la perla, la perla preciosa, com diu la nostra estimada cançó. El dia 23 d’octubre el Sr. Manel Ferré, com a president del Consorci de Salut i Social de Catalunya, patronal dels centres públics concertats, entre els que està l’Hospital Comarcal d’Amposta, va manifestar a la premsa literalment: “Los hospitales concertados no cobraran en noviembre”. Com va passar a l’octubre, fent perillar les nòmines dels treballadors, el Servei Català de la Salut va comunicar aquesta mesura als 55 hospitals concertats, als que deu en total 220 milions d’euros, i que afecten a 55.000 treballadors. I diu Ferré: “Si los hospitales no cobran dos meses seguidos, en noviembre tendrán  dificultades para pagar las nóminas del personal, la partida más importante, seguida de la de los proveedores de material”.

En conclusió qui no garanteix el servei i el funcionament correcte de l’Hospital Comarcal d’Amposta és CiU; quin no dóna garanties per escrit del compromís per a tirar endavant la residència d’avis és CiU; qui es vol menjar la reserva de l’Hospital i endeutar-se per molts d’anys és CiU, i qui demana garanties, que es pagui el que es deu i que es compleixi el que s’ha acordat som nosaltres. Ara senyors ja saben la veritat i  vostès tenen suficient capacitat de criteri per saber que nosaltres no els enganyem, ho podem demostrar amb les actes de l’Hospital. Nosaltres no manipulem perquè sabem com han acabat els projectes faraònics de CiU a Amposta invariablement en els darrers anys: la zona lúdica de Tosses, l’Escorxador, les galeries comercials i el Carrefour, … No volem que  la nova residència de gent gran sigui el “forat negre” que arruïni definitivament les finances de  la ciutat pels propers 15 anys.

Un estat dins l'estat. Tarradellas, 1936-1939

Els anys intensíssíms i convulsos de la Segona República i la Guerra Civil espanyola són una font inacabable d'informacions i d'estudis sobre el gran daltabaix que va patir Espanya, i també Catalunya, durant aquells anys. La crisi política, econòmica i social i els fets de guerra han esdevingut un terreny inesgotable per als historiadors que tracten de refer els fils d'uns anys esquinçats.
A poc a poc es va incorporant, a l'ampli bagatge historiogràfic d'aquest període, el treball continuat de les persones que s'han fet càrrec, de forma exemplar i abnegada, de l'Arxiu Tarradellas dipositat a Poblet. El Patronat de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, i Montserrat Catalán, com a directora de l'arxiu i secretària del patronat, han impulsat una important tasca que ara comença a donar els seus fruits.
Com un primer tast, l'any 2007 vam conèixer La indústria de guerra a Catalunya (1936-1939). L'obra de la Comissió, creada per la Generalitat, i el seu report d'actuació (Lleida, Pagès Editors), amb textos de Josep Tarradellas i moltíssima documentació fotogràfica. Però el moment culminant d'aquesta tasca d'ordenació, inventari i edició se situa el 2012, quan es publica Els documents de l'Arxiu Tarradellas. Josep Tarradellas. Dels orígens a la República (1899-1936), obra de Joan Esculies, en edició a cura de Ton Barnils i Montserrat Catalán (Barcelona, Edicions Dau).
Ara s'acaba de publicar el segon volum d'aquesta sèrie, també a cura de Ton Barnils i Montserrat Catalan. Es tracta d'Els documents de l'Arxiu Tarradellas. Josep Tarradellas. La Guerra Civil (1936-1939), (Barcelona, Edicions Dau, 2013), amb un text introductori del professor Josep Lluís Martín Ramos.
És ben conegut que el paper de Josep Tarradellas durant els anys de la Guerra Civil va adquirir una dimensió enorme i esdevingué un personatge clau per a la gestió de tots els conflictes que va originar el desencadenament de la guerra pel cop militar, el procés revolucionari que esclatà de forma immediata a Catalunya, i els intents de reconducció i rehabilitació del poder i l'autoritat de la Generalitat, després.
El paper actiu de Tarradellas durant aquests anys va tenir com a eix central el govern de la Generalitat i la direcció d'ERC, i el va situar, successivament, en pràcticament tots els governs dels anys de la guerra, amb responsabilitats en els Serveis Públics (juliol 36), Economia i Serveis Públics (agost 36), Finances (agost 36), conseller primer i Finances (setembre 36), Seguretat Interior (març 37), Finances i Cultura (març 37) i, finalment, Finances, des de juny de 1937, després d'un breu parèntesi entre abril i juny de 1937, fora del govern.
Tarradellas va triar un camí difícil, però segurament amb encerts i algunes mancances, l'únic camí que permetia reconduir els fets i rehabilitar el govern català i, amb ell, la dignitat de Catalunya. Justament per això va fer d'enllaç del govern amb el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, es va fer càrrec de la Comissió d'Indústries de Guerra, va abordar amb valentia les relacions del govern català amb el govern de la República, va tractar de mantenir sempre a l'esfera de les responsabilitats de govern la CNT, va topar amb el PSUC després que aquest entrés al govern, i es va encarar, si va caldre, amb el president Companys sense mai faltar-li al respecte per la dignitat del càrrec.
Josep Tarradellas va evolucionar durant aquests tres anys des de les posicions d'un catalanisme abrandat fins a una actitud molt pragmàtica d'afirmació i construcció nacional. Es pot dir que és en aquests tres anys que es gesta i es frustra, pel desenllaç, un autèntic home d'estat. Sap anar a Lleida a plantar cara als comitès i restablir l'autoritat del govern català greument danyada, com sap recórrer i visitar el front i els escenaris de la guerra quan convé. Entoma els problemes de cara i tracta de posar ordre en el desordre, construint des de la precarietat un Estat català, dins de la República espanyola, a la qual tracta de tu a tu i li retreu les seves febleses i contradiccions. És capaç d'intervenir els fons del Banc d'Espanya, gestionar les finances catalanes malmeses, defensar encara fins al darrer moment, amb poc èxit, un pressupost per al 1939, i intentar redreçar l'economia catalana i l'autoritat del govern amb els famosos decrets de s'Agaró, de gener de 1937, que esdevindrien en la seva publicació íntegra al Diari Oficial de la Generalitat el famós “pla Tarradellas”.
Josep Lluís Martín Ramos, en la introducció, fa un repàs detallat i ordenat de tots aquests temes i fa emergir una personalitat enorme enmig d'una mediocritat general, sense deixar, però, de situar el personatge davant de les seves pròpies limitacions.
De forma successiva es publiquen documents diversos de la Comissió d'Indústries de Guerra, de les relacions amb els comitès, del govern i d'ERC. Es dóna a conèixer documentació de les relacions amb el govern de la República i documentació militar; es publiquen, en un altre apartat, cartes diverses dels actors principals del drama. Hi ha un apartat dedicat a articles significatius. De forma íntegra es publica el discurs de Tarradellas al Parlament, de març de 1938, sobre l'obra financera de la Generalitat. Finalment, mereix un esment especial un darrer apartat amb textos inèdits de Tarradellas, que prenen la forma de dietaris. És el capítol “Diari de la Guerra Civil, 1936-1939)”, que pren la forma de “Notes personals del 29 de setembre de 1936 al 27 de gener de 1939”. Una cinquantena de pàgines que, amb un estil directe i punyent, ens encaren amb la crua realitat i el judici implacable d'un protagonista directe que no escatimava adjectius davant del que veia i vivia. De moment tothom ha remarcat els textos més cridaners dedicats a Companys, però tothom faria bé de llegir la integritat dels dietaris i dels documents.
La lliçó de la història és implacable i ens situa davant del moment en què Catalunya va intentar esdevenir un estat dins de l'estat amb prou independència per mirar d'escapar del desgavell general, sense, però, aconseguir-ho i veient-se arrossegada a un destí dramàtic que marcaria la nostra història contemporània amb petjada profunda.

TANCA CANAL 9

Ara que tanca Canal 9, fent una ullada retrospectiva, qui no recorda aquelles pel·lícules de l’oest parlant valencià? O el Show de Joan Monleón  o més cap aquí a Ximo Rovira i la inacabable Tómbola, programa pioner de l’anomenada tele escombraries.

Amb l’arribada al poder del PP, la transformació de la televisió autonòmica va ser gradual i cada cop més el valencià va deixar pas al castellà. Sobre tot a l’hora de doblar les pel·lícules i sèries que no fossin de producció pròpia.

Però la característica més gran de Canal 9 des de l’arribada del PP va ser la manipulació informativa i la consegüent desinformació a que tenia sotmesos als valencians. Els informatius diaris eren una espècie de No-Do al servei del govern valencià i del grup parlamentari majoritari a les Corts Valencianes.

A les Terres de l’Ebre sempre guardarem el record d’aquelles imatges de les avingudes del riu que emetien per a justificar-ne el transvasament cap a la seva comunitat o quan van fer desaparèixer el delta dels seus mapes del temps.

Un dels moments culminants de la manipulació informativa de Canal 9 va ser arran de la dimissió del President Camps al poc d’haver guanyat les eleccions autonòmiques per majoria absoluta. Llavors, la televisió pública valenciana, va emetre un reportatge de totes les fites assolides per Camps com ara la prova de la Fórmula 1 que es feia a la capital, l’arribada del Papa, la inauguració de grans obres com el pot de Calatrava o la Ciutat de les Arts i les Ciències... Xavi Castillo (Pot de Plom) va fer un vídeo (es pot trobar penjat a YouTube: http://youtu.be/b2px0jBs9H8) on es mofava de la forma com Canal 9 va donar la notícia de la dimissió de Camps. Canal 9 després de dedicar-li totes les lloances hagudes i per haver, en cap moment informava sobre la renuncia al càrrec del president valencià. Increïble! Igual ara resulta que Alberto Fabra no és el president!

La Televisió Valenciana (també la ràdio, encara que en aquest cas sembla que sigui el germà petit) va ser un centre de col·locació de familiars, amics i coneguts dels dirigents del PP valencià, tal com passa allà on un partit s’enquista més del degut. Aquest fet va anar en detriment dels bons professionals que hi havia a la casa. Poc a poc hi van haver més patrons que mariners i, quan això passa, la barca sol fer aigua per tots els costats possibles.

Fins arribar a l’ERO que, per al colmo, en lloc de fer-se seguint criteris objectius, es va mirar qui tenia i qui no tenia el carnet del PP. Per aquest motiu, el Tribunal Superior de Justícia del València l’ha anul·lat i, per tant, l’auto, demana a la Televisió Valenciana la readmissió dels treballadors acomiadats, la qual cosa, segons el govern valencià (imagino que ben assessorat per Carlos Moragues, el conseller d’Economia i Finances i que durant un temps va ser company nostre a l’Administració de l’AEAT de Tortosa), diu que la despesa és excessiva i que degut a la mala situació financera de la comunitat, no hi pot fer front i, per tant, tira pel dret, es a dir, tanca Canal 9 amb el greuge que això comporta per a tothom (per a tots els treballadors i per als espectadors que, malgrat tot, els agradava escoltar les notícies en la seva pròpia llengua)

Per acabar vull recordar que els problemes de la televisió i la ràdio públiques valencianes venen de lluny, que no ha estat cosa d’uns mesos o d’uns pocs anys. Recordo que quan l’any 2003 la Plataforma en Defensa de l’Ebre va anar a manifestar-se a València, al cor mateix de l’origen de l’agressió que patia el nostre territori, un grup de treballadors de Canal 9 es va unir a la manifestació ja que s’estava parlant de privatitzar-la.