dilluns, 18 de novembre del 2013

L’ALTRE GREUGE DE LA BANCA



 
La crisi financera que estem patint està comportant la reestructuració del sector bancari. Així, les petites caixes que van voler deixar enrere els seus principis enlluernats per l’enorme negoci que suposava el sector immobiliari, han estat absorbides pels grans del sector (Santander, Sabadell, BBVA i CaixaBank) Això ha comportat una sèrie de duplicitats d’oficines que ha fet que, algunes d’elles, hagin tancat i, per tant, incrementat el volum de feina de les que tenien més prop a l’haver d’atendre més clients.  
Sovint, el tancament d’oficines ha estat del tot justifica, però en altres casos, no. Anem a pams.
A Amposta, ja fa anys, quan la Caixa (ara CaixaBank) va absorbir la Caixa d’Estalvis de Barcelona, es va mantenir l’oficina que hi havia als quatre cantons (Avinguda Alcalde Palau amb el carrer Sant Josep), quan a escassament 100 metres hi havia la central, la del Mercat.
Durant els anys de la bombolla immobiliària, van aterrar diverses entitat atretes, com he dit abans, pel negoci que suposava la contractació de préstecs hipotecaris vinculats a la compra de pisos. Així van obrir oficines les caixes de Manresa, Sabadell i Terrassa i el Banc Pastor... (igual me’n deixo alguna) A hores d’ara, d’aquestes, no en queda cap d’oberta. També va tancar l’oficina de Caixa Tarragona que hi havia al lloc on va estar la parada de busos, prop del Mercat i, con anècdota, la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (la CAM) no va arribar a obrir quan ja tenien local i havien començat les instal·lacions.
Caixa Tarragona, la que sempre ha estat un referent al territori (per raons òbvies) va quedar integrada a Catalunya Caixa que, després de nacionalitzar-la va prendre la denominació de Catalunya Banc, per tant, també requeria el tancament d’alguna i, així va ser, va tancar l’oficina de Caixa Catalunya situada quasi davant de la principal de Caixa Tarragona.
Però la duplicitat no ha estat l’única causa de tancament, ja que, en el que va d’any, CaixaBank, ha tancat dues oficines sense motiu aparent, sinó és el fet de reduir despeses: la del carrer Amèrica i la que va ser Caixa d’Estalvis de Barcelona que, incomprensiblement, l’havien mantingut oberta durant més de 30 anys.
Però tancar oficines de poblacions on n’hi ha d’altres, pot causar problemes puntuals, però no importants. Però la cosa canvia quan es tanquen oficines a pobles on no n’hi ha d’altra. Així, Catalunya Banc ha adoptat la decisió de tancar les oficines del pobles petits, de menys de 1.000 habitants, allí on hi té poc negoci, una vegada més renunciat als seus principis de servei a la ciutadania. Així, oficines que van obrir a la dècada dels anys 80 com la de Godall o la Galera, si ningú li posa remei, aviat tancaran definitivament deixant els respectius pobles sense cap tipus de servei bancari, al menys que es tornin a obrir corredories com es feia dècades enrere. Aquest fet comportarà que els clients s’hagin de desplaçar fins les localitats properes, amb les molèsties que això ocasiona, sobre tot a la gent més gran.
Acabaré explicant un fet que va passar a Paüls allà pels anys 90. L’única oficina bancària oberta des de feia un bon grapat d’anys, era, con no, la de Caixa Tarragona. La política de l’entitat va portar al tancament de la sucursal. Qui conegui Paüls, sabrà que es troba situat a la falda del massís del Port i la població més propera és Xerta a uns 10 Km i amb una carretera que ara encara és digna, però quan van passar els fets era com un camí asfaltat, molt estreta i plena de revolts molt tancats.
Davant d’aquella situació, l’ajuntament i la cooperativa agrària (l’entitat socioeconòmica més important del poble) van parlar amb la Caixa i li van demanar que substituís a l’entitat que tancava. I així va ser. Ara, segurament, un fet així seria impossible.

UNA ACCIÓ DE GOVERN RESUMIDA EN 4 PUNTS





Sembla que Rajoy aconsegueix sempre el que sembra impossible. Potser hauria de figurar al llibre Guinness dels rècords, però negatius, ja que fins ara mai havia aconseguit tenir una població tan emprenyada (encara que ho demostrin poc), una taxa d’atur tan elevada, un creixement negatiu de l’economia espanyola durant tants trimestres seguits, etc.
Però encara n’hi un altre: resumir 2 anys del seu mandat en 4 punts. Així ho va fer el Periódico del passat diumenge quan es compleixen 2 anys des de que va accedir a la presidència del govern d'Espanya. A saber:

  1. Pacte fiscal frustrat (20-09-2012) Espanya Vs Catalunya.
  2. Duel intern (7-07-2013) Rajoy Vs Aznar.
  3. Reunió incòmoda (4-02-2013) Rajoy Vs Merkel.
  4. Darrere del plasma (2-02-2013)

 Com podeu veure no són cronològics; imagino que estan posats segons la importància que els hi dona el propi rotatiu.

El primer punt, el del frustrat pacte fiscal, sense cap mena de dubte té una importància molt ran per a Catalunya. Recordeu que CiU, al seu programa, portava el tema del pacte fiscal, similar al que tenen els bascos o els navarresos, però Rajoy li va donar una portada i va donar el tema per tancat. Llavors mas va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions i tot es va precipitar. Ara Catalunya ja no demana el pacte fiscal, ara demana poder decidir sobre el seu futur i, entre els qui ho demanen, una gran majoria estan obertament per la independència.

Està clar que Aznar s’ha convertit en la mosca collonera de Rajoy, fins el punt que ha deixat entreveure que es podria tornar a presentar com a cap de llista del PP, sempre pel bé d’Espanya. Evidentment la idea del bé d’Espanya és molt diferent a la que jo tinc. Si per mi fos, aquests personatges (Rajoy, Aznar i d’altres), a hores d’ara estarien molt lluny de la vida política de primera fila. Aznar a la FAES, però de botones i Rajoy a Santa Pola fent de registrador de la propietat que, pel que sembla, va ser la seva primera vocació.

La relació Rajoy Merkel sembla d’amor/odi, una mena de duet Pimpinela. En públic solen expressar-se el seu amor, però en privat s’odien a matar. Però aquell 4 de febrer és un dia clau per entendre la filosofia de Rajoy. És quan en donar-se a conèixer els papers de Barcenas va dir allò de: Tot és falç menys algunes coses que diuen els diaris... La frase és tan incongruent que penso que el dia que a classe van explicar el significat de tot, Rajoy o va fer campana o havia demanat permís per anar a l’excusat.

Finalment, la imatge que més vergonya li hauria de donar a Rajoy és donar una roda de premsa sortint en una pantalla de plasma. La imatge és tan inusual com rocambolesca i denota una covardia i una manca de lideratge del tot inusual per a un president d’un país de l’OCDE i que es considera líder d’un partit democràtic. D’aquesta manera, Rajoy, s’estalviava respondre les preguntes dels periodistes, per tant, en aquest cas, la democràcia és del tot fictícia.  

LA FOTO DEL DIA 18-11-2013

Canal de la dreta de l'Ebre a la part de baix d'Amposta.

Els amos del 'cortijo'

Josep Fontana

Convé llegir el segon volum de les memòries de José María Aznar, perquè ens ajuden a entendre molt del que passa avui en aquest país. Ens mostren, per exemple, com es va formar l'hàbit d'utilitzar arbitràriament el poder que proporciona la majoria absoluta, comptant amb la passivitat dels protegits que ocupen les instàncies encarregades de garantir el compliment de la Constitució. Gràcies a aquesta impunitat, els governants del Partit Popular s'han acostumat a actuar com els amos d'un cortijo.
Això es pot veure, per exemple, en relació amb el Pla Hidrològic Nacional del 2001, un projecte encaminat a multiplicar les urbanitzacions i els camps de golf. Referint-se a la seva frustració, Aznar comenta: «Rodrigo Rato es preguntava amb gràcia: «¿Quina classe de país estem construint en què no pots portar aigua d'un lloc a un altre?». Un «no pots» que expressa un sentit de propietat respecte de l'ús dels recursos naturals semblant al de Cristóbal Montoro, que acostuma a oblidar que els diners que gestiona procedeixen dels impostos pagats pels ciutadans i sembla considerar-los com una fortuna pròpia que administra al seu gust.
Molt més importants encara resulten els elements que aquestes memòries ens proporcionen per entendre com i per què aquella Espanya que marxava, gràcies a la pretesa clarividència d'Aznar, «rumb a una prosperitat desconeguda en tota la seva història» ha arribat a la situació actual, amb més pobresa, atur i privacions que en tota la seva història. Uns problemes que no es resoldran amb la millora del benefici bancari, de les cotitzacions de la borsa o d'algun altre dels indicadors que Mariano Rajoy exhibeix com a mostra de recuperació, ja que el camí cap a la sortida de la crisi ha de passar necessàriament pel creixement de l'ocupació. Aquest és un principi vàlid tant per a l'Europa del sud como per als Estats Units, on Paul Krugman assenyalava fa poc: «Al fracassar en la resolució de la desocupació estem sacrificant també el futur; el que es considera aquests dies com una política sensata és en realitat una forma d'automutilació econòmica».
La «política sensata» que practica actualment el Partit Popular, seguint la inspiració heretada d'Aznar, ens ha portat a una depressió sistemàtica dels salaris en què les empreses s'atreveixen a exigir reduccions de fins al 40% als que desitgin conservar el seu lloc de treball, i ens condemnarà, segons l'opinió dels experts, a nivells d'ocupació inferiors als d'abans de la crisi durant molts anys.
¿Què té a veure tot això amb les memòries d'Aznar? Una de les revelacions que ens ofereix el relat que de la seva gestió fa l'home que va dirigir la política espanyola entre el 1996 i el 2004 és la total absència en les seves pàgines de referències a l'evolució econòmica, excepte unes jaculatòries en el pròleg sobre els miraculosos efectes de les seves rebaixes d'impostos. Aquesta sembla ser l'única aportació que va fer Aznar a les «grans iniciatives d'idees» en el terreny econòmic. Els populars acostumen a carregar les culpes de la crisi a la gestió de Rodríguez Zapatero del 2004 al 2011, cosa que és injusta, perquè el 2004 ja no hi havia qui pogués frenar el desastre que s'acostava, que s'havia acabat de forjar sota la incompetent gestió d'Aznar i els seus assessors econòmics (¿farà falta citar noms?), que ni tan sols s'assabentaven del que estava passant.
Perquè sí és clar que els orígens de la crisi nord-americana del 2007-2008 daten de la desregulació financera de l'època de Bill Clinton, que va portar Robert Skidelsky a manifestar que «mai en la història de les finances s'havia atorgat un espai tan gran a la cobdícia», també és clar que aquest mateix desbordament de la cobdícia s'estava produint a Espanya en els anys d'Aznar, enmig de l'escalada insensata dels crèdits concedits als constructors, dels negocis tèrbols de les caixes d'estalvis i de tota mena d'escàndols en el terreny de l'especulació. El 2003 es va posar en marxa la macrourbanització de Seseña, estimulada per l'ascens meteòric dels preus de la vivenda i alimentada amb crèdits que no es recuperarien mai més.
No es tracta de culpar el Partit Popular d'haver-se beneficiat dels negocis tèrbols d'aquella època (ho va fer, igual que els seus oponents del PSOE). El que resulta realment escandalós és que, com mostren les memòries d'Aznar, ni tan sols s'adonaven del que estava passant, de manera que van conduir el país a la crisi, lligat de peus i mans, com a conseqüència addicional d'una política personalista i autoritària.
És dolent estar subjecte a uns amos de cortijo; però el pitjor és que a sobre resulti que aquests administrin malament la hisenda i ens portin a tots a la ruïna.