divendres, 3 d’octubre del 2014
Decep-me, sisplau
JUAN VILLORO
Escriptor
A falta de consultes verdaderes, fem servir la consciència crítica per desil·lusionar-nos a gust
Més que una realitat, la democràcia representa un anhel que s'encarna de diverses maneres en els països que la proclamen.
La llibertat d'expressió és un dels seus requisits bàsics. El més curiós és que quan això s'anomenareferèndum o plebiscit -és a dir, quan pot tenir conseqüències decisives- apareixen pretextos per afirmar que el que ja s'ha decidit no pot ser modificat. ¿Un país no té dret a canviar d'opinió?
A Espanya, la consulta sobre la sobirania catalana ha estat vista pel Govern de Rajoy com un acte de secessió. Encara que el desenllaç hi pogués portar, el simple fet de preguntar es considera subversiu. D'acord amb aquesta lògica, la voluntat popular no pot modificar les regles a què se sotmet. Una cosa semblant passa a Mèxic amb la negativa del Govern de Peña Nieto que la reforma energètica passi pel judici de la gent.
Com que el que importa no pot ser decidit, la discutidora espècie humana es desfoga en polèmiques compensatòries. A falta de causes més altes, exerceix la llibertat menor d'escollir Pepsi o Coca, Nike o Adidas, PC o Apple. Aquesta il·lusió de lliure albir arriba al punt culminant en els avions, que ofereixen el pitjor menjar del món però permeten triar pollastre o pasta, i responsabilitzen el passatger de la seva decisió. La democràcia és semblant: encara que vols llagosta, acceptes que el pollastre et faci mal.
L'afany d'intervenir en la cosa pública ha portat a un dels sondejos més estranys de què es té notícia. Iker Casillas, mític porter del Reial Madrid, rebatejat com a sant Iker per les seves històriques parades salvadores, capità de l'equip i de la selecció que va guanyar el Mundial de Sud-àfrica, se sotmet a un referèndum a l'estadi Santiago Bernabéu. Una part de l'afició l'escridassa, una altra l'aplaudeix.
¿N'HI HA prou amb algunes pífies per esborrar una conducta de llegenda? El tema no només té a veure amb el convuls món de l'esport i la manera com José Mourinho va dividir l'afició merengue; pertany a la societat de l'espectacle i la desaforada necessitat d'opinar.
El Chicharito Hernández és víctima d'una altra mena d'asintonia amb el públic. Com que no va complir la promesa de ser heroi nacional, a Mèxic se li comença a desitjar un fracàs estrepitós. El seu fitxatge pel Reial Madrid no ha estat vist unànimement com un èxit, sinó com la prova que serà un suplent etern, capaç, en el millor dels casos, de marcar el setè i el vuitè gol del partit.
Això porta a un significatiu aspecte de l'opinió pública contemporània. ¿Quina classe de consens s'aconsegueix en les gratuïtes polèmiques de cada dia? Davant la impossibilitat de millorar la realitat, pocs aposten per una opció esperançada (Ikertornarà a parar un penal, el Chicharito marcarà el primer gol del partit). Tal com estan les coses, la condemna es fa servir més que el vot de confiança.
Cada cert temps renovem el nostre desig de ser decebuts. A les tribunes dels estadis o a les xarxes socials exercim un dret a la crítica que s'encomana de si mateix, simplifica els seus motius i adquireix el nivell del linxament. Si poguéssim modificar el que és real, seríem menys emfàtics davant assumptes que al cap i a la fi no ens importen tant.
Certes figures mediàtiques han entès aquesta dinàmica a la perfecció, capitalitzant l'estupor i fins i tot el repudi. Miley Cirus treu la llengua com una estrangulada o es passa la bandera mexicana pel cul sense el menor desig de convèncer ningú. Jubilada de l'innocent personatge de Hannah Montana, està més enllà de la provocació. Sap que els comentaris negatius es propaguen per contagi i es regeix per l'adagi següent: «Que parlin de mi, encara que sigui bé». La seva estratègia és tan exitosa que fins i tot aquesta frase la confirma.
El 16 de setembre passat, el Toro de la Vega va ser torturat fins a la mort a Tordesillas. La víctima del salvatgisme portava aquest any l'irònic nom d'Elegido. En el circ mediàtic els personatges són assetjats com el Toro de la Vega. Uns són víctimes casuals, altres són voluntaris de l'ultratge. Casillas suporta en silenci el seu calvari mentre que Cirus troba creatives maneres d'empitjorar.
La democràcia és el que passa mentre votem per altres coses. A falta de consultes verdaderes, fem servir la consciència crítica per decebre'ns a gust.
Escriptor.
dijous, 2 d’octubre del 2014
ELS PRESSUPOSTOS DE LA RECUPERACIÓ... MANDE?
Fa temps que tinc el convenciment de que el
govern d’Espanya ens pren per babaus, sobre tot als catalans. I ja no parlo del
procés en el que està immersa la societat catalana, sinó del tema dels calers, allò que sempre s’ha dit que és
el que més ens interessa als catalans i potser no els hi falta raó si ens
atenem a la situació de la família que, possiblement més s’havia identificat amb
Catalunya en els darrers 30 anys: els Pujol.
Però avui no us parlaré ni de la consulta ni
del clan Pujol, sinó dels pressupostos per al 2015 que va presentar el ministre
econòmic Cristobal Montoro dimarts passat al Congrés.
Diu el PP que són els pressupostos de la
recuperació econòmica, però sense analitzar-los a fons, només pel que han dit
les informacions periodístiques que han sortit, no ho són ni de bon tros.
Encara que avui hem tingut una dada positiva
(el comportament de l’atur durant el mes de setembre ha estat el millor en
molts d’anys –tal vegada de sempre per aquest mes-), el cert és que segueix
havent-hi una gran taxa d’atur i només per això, s’hauria de ser molt més prudent
a l’hora de fer valoracions triomfalistes.
El govern d’Espanya, una vegada més ens
menteix i portarà a aprovació uns números que sap que són del tot irreals i que
menyspreen els col·lectius més desafavorits: aturats, jubilats i pensionistes: 2,66 milions d’aturats no rebran cap tipus
de prestació.
Precisament quest col·lectiu, del que sempre s’ha
dit que votaven el partit que governava, s’ho haurien de repensar abans de
dipositar el seu vot cap a finals de 2015 (previsiblement)
L’actual govern de Rajoy va establir una nova
pujada de les pensions (abans l’augment anava en consonància a la inflació),
establint un mínim del 0,25% que quasi és el mateix que dir que es congelen.
El mateix tracte (o pitjor) tindran els
funcionaris i d’altres col·lectius que cobren de l’Estat, ja que un any més (i
ja em portem 4) veurem, ara sí, congelat el nostre sou.
Però deixem a banda els sous i mirem el capítol
d’inversions. Per a Catalunya està previst que s’inverteixin 1.72 milions d’euros,
una xifra molt per baix del que fixa l’Estatut d’Autonomia. Si això és una
mostra del tracte que rebem de Madrid, no m’estanya que cada cop siguin més el
qui vulguin donar un cop de porta.
També crida l’atenció que més de la meitat de
la inversió prevista per Foment estigui destinada a noves obres de l’AVE. I un es
pregunta: després de portar l’alta velocitat a les principals ciutats (on
encara resulta rendible), on pretenen portar-la ara? Perquè resulta evident que
per anar a d’altres llocs no cal fer-ho amb alta velocitat, simplement caldria
millor les línies convencionals del tren i segur que per aquí es podrien
estalviar uns diners para invertir-se en partides molt més necessàries. Hi ha
punts de les xarxes de carreteres i trens que fa anys que esperen millores
sense que siguin atesos tot i les protestes que, periòdicament hi duen a terme
els veïns de la zona. Lamentable.
Un exemple del malament que es fan les coses
al ministeri de Foment el tenim amb la línia de l’AVE per Catalunya. Fa uns
mesos es va descobrir que van desaparèixer grans quantitats de diners per manca
de control per part de Adif, l’empresa responsable de la infraestructura. Però és
que els darrers dies hem tingut un altre clar exemple: la inundació de l’estació
de Girona deguda a la ruptura d’un mur.
Mireu, normalment, quan es fan obres d’envergadura,
l’empresa a qui sé li han adjudicat, subcontracta les mateixes a d’altres
empreses. L’empresa matriu (no sé si en aquest cas està ben emprat el terme),
no perd diners, ja que paga a les altres per baix dels costos que s’han
calculat. Què fan llavors les empreses subcontractades? Miren d’estalviar, per
exemple, en materials. Per a què cal fer un mur de determinades característiques
si les possibilitats de que caigui són mínimes? Però quan passa alguna cosa
imprevisible, s’acaba lamentant.
Recordeu l’exemple de l’AVE de Santiago de
Compostel·la? Es van deixar de posar un bon grapat de mesures passives de
seguretat i això va propiciar el pitjor accident ferroviari que ha patit l’alta
velocitat espanyola. I després ningú en vol ser el culpable i tots a
lamentar-se.
Sabeu quina hauria estat la millor notícia
dels pressupostos de 2015? La nacionalització de les elèctriques. Un dels
sectors que, darrerament més ha menyspreat al consumidor (i que desgraciadament
som tot i cada un dels habitants d’aquest país) Ni tarifes per minuts ni polles en vinagre (si heu arribat fins
aquí, perdó) El que cal és nacionalitzar les elèctriques i cobrar el preu just
de l’energia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)