dijous, 27 de novembre del 2014
Nicolás: mentiras y verdades
David Torres
Después de su interrogatorio en un plató de televisión, el pequeño Nicolás ha pasado la mayoría de edad. Ya no sabemos si llamarlo Nicolás, si llamarlo Francisco, o si llamarlo de usted. Los nicólogos del país se dividen en dos facciones irreconciliables: los que lo consideran un pobre enfermo mental, un friki del poder que se fingió un enviado de la Zarzuela porque Juego de tronos se le quedó obsoleto; y los que lo consideran un Mozart de los pasillos, un peón sacrificado del PP, un cachorro adelantado de Nuevas Generaciones al que le salieron demasiado pronto los dientes.
La primera lectura, que parecía obvia en los primeros instantes del nicolasismo, pasa por alto esa inverosímil serie de fotografías donde el chaval posa al lado de los principales líderes de la derecha (Mariano, Jose Mari, Ana Botella, Esperanza Aguirre), por no hablar de su presencia en el besamanos real. Demasiado para un friki. A esos pobres locos que se saltan las tapias oficiales porque creen ser hijos del presidente del gobierno o del rey no van a detenerlos seis agentes de Asuntos Internos, ni los mantiene incomunicados un juez durante 72 horas, ni el fiscal pide prisión sin fianza. Tampoco es muy habitual que a un simple zumbado lo desmientan casi instantáneamente desde la Zarzuela.
La segunda lectura se contradice abiertamente con una serie de hipótesis inexplicables que pueden resumirse brevemente con el interrogante de qué pintaba realmente Nicolás en los tejemajenes del caso Pujol o en el tira y afloja entre Manos Limpias y la Casa Real. Menos aun se entiende en calidad de qué estaba sentado un menor de edad en las negociaciones secretas de Eurovegas. Sin embargo, no hay que olvidar que hablamos de un partido que envió a un alevín del espionaje a la isla de Cuba para conspirar con los principales disidentes del castrismo con el resultado de espachurramiento, doble homicidio y mofa internacional. Enfrentado en un careo con el inconcebible y fidedigno Carromero, no hay duda de que este enigma adolescente de ojos azules hubiera salido vencedor por K.O. Si la mitad de lo que cuenta es verdad (y el material fotográfico ya es de por sí bastante inexplicable), deberíamos preguntarnos qué hubiese ocurrido en Cuba de haber enviado a Nicolás en lugar de a una infracción de tráfico con patas. Para empezar, él habría contratado a un chófer.
Creo que una posible respuesta se halla en el último y apasionante libro de Javier Cercas, El impostor, cuando en los primeros capítulos el autor se pregunta cómo pudo un perfecto don nadie hacerse pasar por un superviviente del Holocausto, engañando durante tres décadas a docenas de historiadores, políticos y víctimas de los campos de concentración. Enric Marco, un anciano barcelonés, llegó a presidir la Amical de Mauthausen gracias a su labia y a su inventiva increíble, y no sólo eso, sino que también se inventó un pasado alternativo de resistente antifranquista que no era más que otra enorme y alambicada trola. Cercas da con una clave psicológica fundamental al concluir que una mentira, para engañar a todo el mundo, debe amasarse con trozos de verdad. Marco no estuvo en el campo de Flossenbürg, como él cuenta, pero sí en una cárcel de Kiel donde fue a parar por alardear de anarquista con unos compañeros que lo denunciaron, y su breve estancia en prisión durante el franquismo no tuvo que ver con su ficticia actividad política sino con un robo corriente y moliente.
Del mismo modo, es muy posible que Nicolás haya mezclado en la coctelera de su imaginación hechos auténticos con medias verdades hasta construir una fantasía delirante de la que la primera víctima es él mismo. Se ha enredado completamente en ella, como el barón de Münchhausen, como Enric Marco cuando empezó, también muy joven, a cocinar embustes y ensueños de heroísmo. Va a ser muy difícil, pero también fascinante, asistir al momento en que las mentiras se derrumben y ver qué clase de verdad aparece en medio. Sospecho que, de aparecer alguna vez, no nos va a gustar mucho, teniendo en cuenta que vivimos en un país donde Roldán llegó a director general de la Guardia Civil y donde el actual presidente del gobierno no ha dicho una sola verdad hasta la fecha.
dimecres, 26 de novembre del 2014
MAS I LA MÀXIMA EXPRESSIÓ DEL POPULISME
L’acte que va fer Mas ahir a l’auditori del Fòrum estava encaminat a augmentar l’autoestima d’aquells que han cregut amb ell en els darrers temps, sobre tot, el dia 9-N.
Va ser un acte populista on Mas es va alçar com la gran estrella mediàtica que es proposa salvarCatalunya a qualsevol preu, encara que per assolir-ho s’hagi de sacrificar ell mateix.
Ho va deixar ben clar:
-Finalment, us diré una cosa que potser us sorprendrà: puc encapçalar la candidatura, però també la puc tancar.
Els que estem en política coneixem el simbolisme que té tancar una candidatura. Aquest lloc sol estar reservat a persones que han ocupat llocs rellevants o s’han significat dintre del partit.
Però abans, Mas va dir que, evidentment, estava disposat a encapçalar la llista. El Mas d’ahir va tornar a tenir la imatge de Messies que va reflectir als cartells electorals de 2012 i esperava ser victorejat per la multitud que s’havia reunit per escoltar-lo. Junqueras, a la fila 0 com la majoria de persones rellevants (polítics i societat civil) s’ho mirava amb tanta incredulitat com expectació. Jo crec que fins i tot, en algun moment, va arribar a pensar: Què faig aquí!
I és que a Mas no sé li pot negar l’habilitat que té per a adaptar-se a qualsevol circumstància i, fins i tot fer-la girar a favor seu per adversa que sigui aquesta.
Com diu la dita, després de l’acte d’anit, la pilota es troba al terrat d’ERC. En aquest moments Junqueras es troba afeblit davant d’un Mas que va sortir reforçat del 9-N. Qui li discuteix ara el lideratge? I més després de l’acte d’ahir...
Seguint amb les dites, ara Junqueras, haurà de triar entre caixa o faixa, es a dir, llista única o la defunció política. ERC hauria de fer un cop d’efecte per a remuntar posicions que, tal i com es va poder constatar de l’enquesta que va publicar dilluns el Periódico, va a la baixa mentre que CiU ha capgirat la tendència a la baixa que havia patit en els darrers mesos.
L’estratègia de Mas és clara. Si ERC s’avé a formar una candidatura unitària, seguirà acaparant tot el protagonisme, ja que sé li demanarà (que això quedi clar) que l’encapçali. Qui sinó ell estarà més legitimat? I si Junqueras i els seus decideixen concórrer en llistes separades, Mas haurà guanyat, per una part, temps i per l’altra remuntar molt més a les enquestes fins estar en disposició de vèncer, sinó amb majoria absoluta, si al menys, amb unes resultats incontestables que els permetessin governar amb acords puntuals amb les altres formacions.
Quina serà ara la resposta d’ERC? Difícilment s’atrevirà a presentar una moció de censura. Amb quins arguments ho faria? Mas ja ha explicat el seu full de ruta que, agradi o no als republicans, inclou una consulta per a declarar la independència de Catalunya.
Sí, ja sé que Mas també va dir que una vegada hagi complert els seus compromisos polítics no es tornaria a presentar, però, de veritat, tu t’ho creu?
Jo, no. Però el que jo cregui té molt poqueta importància. Aquest matí he llegit un comentari al Facebook que deia més o menys això:
-Així sí, president. Així amb tu fins el final.
De frases així n’escoltarà moltes. És el que pretenia amb l’acte d’ahir: guanyar popularitat.
D’AQUÍ I D’ALLÍ
Manipulació a Real Madrid TV.
Ahir vaig llegir que Real Madrid TV ha elaborat una classificació del màxim golejador històric de la Lliga a partir del percentatge de gols per partir. Aquesta classificació sui generis, està encapçalada, com no, per un jugador del Madrid: Cristiano Ronaldo. El segon és Zarra i el tercer Messi.
Això evidencia que als madridistes no els ha agradat gens que sigui un jugador del Barça qui lideri aquesta classificació (purament honorífica)
Si mireu les estadístiques de la Lliga, veureu que el Madrid domina quasi totes les classificacions: rècord de punts en una temporada (ex aequo amb el Barça), rècord de gols en una temporada, rècord històric de partits guanyats i gols macats... I la que més compta: els títols de lliga. Tot i això, sembla que encara en volen més...
Mireu, aquesta manera de fer la classificació és tant surrealista com si es donés guanyador d’un partit a l’equip que més vegades ha xutat a porteria o al que més possessió de pilota hagués tingut durant el partit. El que val és el nombre de gols marcats, la resta és simplement, una fal·làcia.
Però vull aportar un argument nou en favor de Messi. El jugador argentí va començar a jugar amb el primer equip de molt jove. Crec recordar que tenia 17 anys. Per tant, és normal que l’explosió com a futbolista li arribés amb el temps. En canvi quan el Madrid va fitxar a Cristiano, ja era un jugador consagrat que havia destacat com a golejador amb el Manchester United, per això el Madrid va pagar la milionada que va pagar.
Per cert, segurament la classificació de penals a favor també l'encapçala el Madrid.
La banda dels Romanones.
M’he pres la llibertat d’anomenar banda al grup que formaven capellans i seglars a Granada i que van adoptar el nom de Romanones pel seu cap: el pare Román.
Una banda és un grup d’individus (difícilment se’ls pot qualificar d’una altra manera) amb finalitats delictives. I, no és delicte abusar sexualment d’infants? Ho és, i un dels més grossos. O dit en termes eclesiàstics, pecat mortal.
Del que s’ha explicat d’aquesta trama, he arribat a una conclusió (potser equivocada): tret del pare Román, la resta de capellans i seglars que conformen la banda, no haurien patit també abusos per part del mateix cap? Després, atrets pel desig sexual que els suposaven les relacions homosexuals i l’adoctrinament que els hi infligia el pare Roman, els hauria fet encaminar cap de la carrera sacerdotal com una via per a continuar practicant la mateixa degeneració.
O sigui, cap i adeptes (sembla ser que tenia estructura de secta) ja havien mantingut relacions consentides des de fa molts d’anys.
Precisament, els que fins ara ho han denunciat, van ser nens a qui no els va atreure la sexualitat que allí es practicava i que, al cap dels anys, se’n han adonat de l’atrocitat que suposaven els actes realitzats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)