JOSEP BORRELL
Expresident del Parlament Europeu
Les eleccions de diumenge passat han obert una nova fase en les relacions entre Grècia i la UE. Els grecs demanen a Brussel·les-Berlín un canvi de política. I amb raó, perquè la que se'ls ha imposat des de finals del 2009 és un fracàs. Com el mateix FMI reconeix, les radicals exigències de contracció fiscal han provocat una recessió més greu i duradora del previst pels acords amb la troica de maig del 2010. Se suposava que Grècia s'estaria recuperant el 2012 i que la desocupació arribaria a un màxim del 15%. En realitat, el PIB ha caigut un 26%, la desocupació ha augmentat fins al 27% i la ràtio d'endeutament, lluny de disminuir, s'ha gairebé duplicat, fins al 175%. És veritat que el país ha aconseguit, amb alguns arranjaments comptables, un superàvit primari (abans de pagar interessos). Però hauria d'haver-lo mantingut per sobre del 4% del PIB durant molts anys. Cap país ho ha fet, i tampoc Grècia ho hauria aconseguit.
No és estrany que els grecs hagin recolzat un partit que no va tenir cap responsabilitat en els 40 anys de bipartidisme i que proposava acabar amb el cercle viciós austeritat-recessió. Des de Berlín-Brussel·les no es va fer gran cosa per evitar la derrota del Govern de Samaràs, a qui al novembre se li exigien encara més retallades. Com si es guardessin per negociar amb un previsible Govern de Syriza l'entrega de l'última part dels 240.000 milions d'euros del rescat que han evitat la fallida del país.
Ara comença el més difícil per al govern de Alexis Tsipras. Complir el seu programa implica augmentar la despesa per millorar les condicions de vida, els salaris i les pensions del 35% de la població en la pobresa, reestructurar el deute i impulsar el creixement. Haurà d'acordar amb els seus socis europeus com fer-ho, perquè Grècia segueix exclosa dels mercats financers, pot no rebre els 7.000 milions pendents del pla de rescat i al març ha de fer front a reemborsaments de deute per 4.000 milions.
El temps colla, però les negociacions amb Brussel·les-Berlín seran llargues i difícils. ¿Pot Merkel concedir a un Govern d'esquerra radical que rebutja les seves receptes econòmiques més del que va concedir a un Govern de la seva mateixa família política? ¿PodràTsipras modular les seves propostes electorals per arribar a un acord realista? Hauran de fer-ho per dissenyar una estratègia cooperativa que eviti la ruptura que significaria la sortida forçada de Grècia de l'euro. Una solució que ningú diu desitjar i que no seria bona per a ningú, ni en termes polítics ni en termes econòmics.
La situació és molt diferent de la del 2010. El risc sistèmic d'una nova crisi és molt menor, perquè el sistema bancari europeu ja només té una part molt petita del deute grec. Més del 60% ha passat a mans d'altres governs europeus i del BCE. El risc del contagi financer, que va convèncer Alemanya de la necessitat d'un pla de rescat, és molt inferior i els creditors poden jugar més fort. Però undefault grec tindria sobre els altres països conseqüències econòmiques molt més grans del que Merkel aparenta creure.
Grècia té l'avantatge que ara ja té superàvit primari. Però una sortida de Grècia de l'euro, que inevitablement hauria d'anar acompanyada d'un impagament del seu deute, l'aïllaria dels mercats financers. El sistema bancari és la baula més feble del delicat sistema sobre el qual estaran asseguts els negociadors. Una quitació del deute com la que va començar proposant Tsipras hauria significat la fallida dels bancs grecs. Una sortida de capitals, que ja s'està produint i es pot accelerar en qualsevol moment, els posaria en una situació que només podrien resoldre injeccions de liquiditat del BCE. Però el BCE no ho faria si Grècia incorregués en un impagament del seu deute. S'haurien d'imposar controls als moviments de capital, com es va fer amb Xipre. I si són permanents, en el fons no serien sinó una sortida dissimulada de l'euro.
A més, i encara que no hi hagués contagi financer, des del punt de vista polític la sortida de Grècia de l'euro seria una derrota del procés d'integració europeu. Però la permanència en l'euro no pot fer-se sense obrir un horitzó d'esperança. Per a les dues parts, és millor renegociar una reestructuració que passi per una moratòria del pagament d'interessos, una disminució dels tipus, que ja són molt baixos, i allargaments dels terminis. I un pla d'inversions que rellanci el creixement.
Si les negociacions fracassen, s'estarà alimentant els partits de dretes o d'esquerres que s'oposen a la UE. Les institucions comunitàries i Alemanya, com a país hegemònic a la UE, han d'ajudar el nou Govern grec, que també proposa moltes de les reformes que el país necessita.
Expresident del Parlament Europeu.
