PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. POSTA DE SOL A L'ENCANYISSADA II

Sort, Tsipras

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Les eleccions de diumenge passat han obert una nova fase en les relacions entre Grècia i la UE. Els grecs demanen a Brussel·les-Berlín un canvi de política. I amb raó, perquè la que se'ls ha imposat des de finals del 2009 és un fracàs. Com el mateix FMI reconeix, les radicals exigències de contracció fiscal han provocat una recessió més greu i duradora del previst pels acords amb la troica de maig del 2010. Se suposava que Grècia s'estaria recuperant el 2012 i que la desocupació arribaria a un màxim del 15%. En realitat, el PIB ha caigut un 26%, la desocupació ha augmentat fins al 27% i la ràtio d'endeutament, lluny de disminuir, s'ha gairebé duplicat, fins al 175%. És veritat que el país ha aconseguit, amb alguns arranjaments comptables, un superàvit primari (abans de pagar interessos). Però hauria d'haver-lo mantingut per sobre del 4% del PIB durant molts anys. Cap país ho ha fet, i tampoc Grècia ho hauria aconseguit.

No és estrany que els grecs hagin recolzat un partit que no va tenir cap responsabilitat en els 40 anys de bipartidisme i que proposava acabar amb el cercle viciós austeritat-recessió. Des de Berlín-Brussel·les no es va fer gran cosa per evitar la derrota del Govern de Samaràs, a qui al novembre se li exigien encara més retallades. Com si es guardessin per negociar amb un previsible Govern de Syriza l'entrega de l'última part dels 240.000 milions d'euros del rescat que han evitat la fallida del país.

Ara comença el més difícil per al govern de Alexis Tsipras. Complir el seu programa implica augmentar la despesa per millorar les condicions de vida, els salaris i les pensions del 35% de la població en la pobresa, reestructurar el deute i impulsar el creixement. Haurà d'acordar amb els seus socis europeus com fer-ho, perquè Grècia segueix exclosa dels mercats financers, pot no rebre els 7.000 milions pendents del pla de rescat i al març ha de fer front a reemborsaments de deute per 4.000 milions.

El temps colla, però les negociacions amb Brussel·les-Berlín seran llargues i difícils. ¿Pot Merkel concedir a un Govern d'esquerra radical que rebutja les seves receptes econòmiques més del que va concedir a un Govern de la seva mateixa família política? ¿PodràTsipras modular les seves propostes electorals per arribar a un acord realista? Hauran de fer-ho per dissenyar una estratègia cooperativa que eviti la ruptura que significaria la sortida forçada de Grècia de l'euro. Una solució que ningú diu desitjar i que no seria bona per a ningú, ni en termes polítics ni en termes econòmics.

La situació és molt diferent de la del 2010. El risc sistèmic d'una nova crisi és molt menor, perquè el sistema bancari europeu ja només té una part molt petita del deute grec. Més del 60% ha passat a mans d'altres governs europeus i del BCE. El risc del contagi financer, que va convèncer Alemanya de la necessitat d'un pla de rescat, és molt inferior i els creditors poden jugar més fort. Però undefault grec tindria sobre els altres països conseqüències econòmiques molt més grans del que Merkel aparenta creure.

Grècia té l'avantatge que ara ja té superàvit primari. Però una sortida de Grècia de l'euro, que inevitablement hauria d'anar acompanyada d'un impagament del seu deute, l'aïllaria dels mercats financers. El sistema bancari és la baula més feble del delicat sistema sobre el qual estaran asseguts els negociadors. Una quitació del deute com la que va començar proposant Tsipras hauria significat la fallida dels bancs grecs. Una sortida de capitals, que ja s'està produint i es pot accelerar en qualsevol moment, els posaria en una situació que només podrien resoldre injeccions de liquiditat del BCE. Però el BCE no ho faria si Grècia incorregués en un impagament del seu deute. S'haurien d'imposar controls als moviments de capital, com es va fer amb Xipre. I si són permanents, en el fons no serien sinó una sortida dissimulada de l'euro.

A més, i encara que no hi hagués contagi financer, des del punt de vista polític la sortida de Grècia de l'euro seria una derrota del procés d'integració europeu. Però la permanència en l'euro no pot fer-se sense obrir un horitzó d'esperança. Per a les dues parts, és millor renegociar una reestructuració que passi per una moratòria del pagament d'interessos, una disminució dels tipus, que ja són molt baixos, i allargaments dels terminis. I un pla d'inversions que rellanci el creixement.

Si les negociacions fracassen, s'estarà alimentant els partits de dretes o d'esquerres que s'oposen a la UE. Les institucions comunitàries i Alemanya, com a país hegemònic a la UE, han d'ajudar el nou Govern grec, que també proposa moltes de les reformes que el país necessita. 

Expresident del Parlament Europeu.

UNIVERSITAT: REFORMA CONTRAPRODUENT

Facultat de Nàutica de la UPC. 

Si mires a la cara a Wert mentre explica alguna reforma, li veus tanta seguretat que fins i tot pots arribar a creure el que diu. Però si t’hi fixes millor, la seva mirada no és de seguretat, és de cinisme. Com es diu vulgarment, t’està intentant vendre’t la moto explicant-te meravelles de les prestacions que té.

La gran majoria dels rectors de les universitats espanyoles no poden estar equivocats. Si ahir, per una gran majoria, van votar no aplicar-la, per alguna cosa serà...

Els sistema universitari espanyol va canviar substancialment en els darrers anys. De les ja històriques diplomatures (3 anys) i llicenciatures (5 anys) es va passar als graus (4 anys) El grautenia 240 crèdits, es a dir 60 crèdits per any.

És veritat que amb el grau es dóna la carrera per acabada, però si després un es volia especialitzar per a treballar, li calia fer un màster, més car que un curs del grau. Ara, amb la reforma que impulsa Wert, les carreres serien de 180 crèdits i dos anys de màster. L’excusa és equiparar l’ensenyament universitari espanyol a la majoria dels països europeus. Però el ministre omet una cosa: a Europa un anys de màster costa el mateix que un curs de la carrera. I, a sobre, els sistema de beques també és molt més equitatiu.  

La tercera pota d’aquesta reforma són les Comunitats Autònomes. És evident que els consellers d’ensenyament també han de dir alguna cosa, però de moment han estat pocs els que s’han pronunciat. Mentre que a Andalusia ja han dit que no l’aplicaran, l’única autonomia que s’ha mostrat favorable a aplicar-la a estat Catalunya. No és sorprenent?

L’afany recaptatori del govern d’Artur Mas no té límits. Si actualment el cost per estudiar a la universitat és dels més cars (potser el que més), d’aplicar-se la reforma Wert, els estudis universitaris s’encaririen considerablement. El cost addicional aniria a càrrec de les famílies, ja que, de moment, ningú ha dit el contrari. La qual cosa demostra les polítiques neolliberals que porta a terme el govern de Mas.  

A part d’això (i com ja apuntava més amunt), el sistema de beques no és ni molt menys equitatiu. Per a obtenir una beca s’han de declarar uns ingressos mínims (que no vol dir el mateix que guanyar poc. Les dades oficials de l’Agència Tributària diuen que la mitjana del que guanyen els autònoms està per sota de la dels assalariats.

El meu fill petit fa uns quinze dies que va fer el darrer examen de la carrera. Encara va haver de fer el pla antic. Ells són la darrera promoció de llicenciats de la facultat de Nàutica. Mon fill mai ha tingut beca, tret del curs passat quan va estar d’Erasmus a Croàcia. Tot i això, l’import que va percebre va ser molt inferior a d’altres erasmus de països com Holanda o França.

Evidentment, també podran estudiar els fills de les famílies més punyents amb un plus afegit: no caldrà que siguin els millors estudiants; n’hi haurà prou que els seus pares vagin pagant encara que els fills vagin repetint cursos.

Si això no són polítiques neoliberals, que baixi aquell i que ho vegi!  

Per tant, si es porta a terme la reforma de Wert, pot ser perjudicial per a la majoria de butxaques de les famílies espanyoles.

LA CONVENCIÓ DEL PSOE A VALÈNCIA

Per a tots els partits politics, ha arribat l’hora d’enllestir les estratègies per a un any que serà dens: municipals, autonòmiques a bona part de les comunitats i generals.

Si abans ja necessitaven fer un esforç extra, ara, amb la irrupció de Podemos i d’altres nous partits com Guanyem, Procés Constituent, etc. els hi caldrà superar-se per mirar de no perdre pistonada. La qual cosa, a priori, sembla difícil que no passi, ja que els partits tradicionals, per un o d’altre motiu, estan patint un fort desgast.  

Amb un PSC en hores baixes, moltes de les possibilitats del PSOE d’obtenir un resultats acceptables, passen per València. Segurament per això s’ha vet a la ciutat del Túria la convenció del partit que lidera (al menys en teoria) Pedro Sánchez.

A diferència de la convenció del PP que es va fer el cap de setmana anterior, les referències del líders socialistes cap a Podemos, van ser mínimes. Un dels pocs que ho va fer (per no dir l’únic) va ser el president d’Astúries Javier Fernández. Per a la resta, el rival a batre és el PP.

El PSOE es va presentar a si mateix com l’única alternativa seriosa d’esquerres davant del que consideren actituds demagògiques de la resta dels partits que pretenen ocupar l’espai on, històricament, ha estat el partit que va fundar Pablo Iglesias a finals del segle XIX.

Però difícil ho tenen. La majoria d’aquells que van votar l’opció socialista l’any 2011 estan molt dolguts amb les decisions que va prendre Zapatero en les darreries del seu mandat.

Va ser Zapatero que atenen les consignes de la Troika va apujar l’IVA i l’IRPF, va rebaixar el sou als treballadors públics i va començar amb les primeres retallades. Després va arribar el PP i ho ha fer molt pitjor, però el mal ja estava fet.

Tot i això, els més fidels, encara que estiguin en desacord amb el paper que ha fet el PSOE d’aquest darrers 4 anys, el seguiran votant, però no tots. Com tampoc no votaran al PP tots aquells que van confiar que el partit de Rajoy trauria Espanya de la crisi.

I tots aquests milers de vots (segurament milions), hauran d’anar a parar a algun lloc, seran pocs els que se’n aniran a l’abstenció. Anirien a l’abstenció sinó hi hagués alternativa, però, demagògica o no, d’alternativa n’hi ha.

Des les imatges de la concentració de Podemos dissabte a la Puerta del Sol (allà on van començar les concentracions del 15-m), vull destacar el clam majoritari que demanava un canvi. Ni més ni menys que el lema del PSOE per a les generals de 1982: Pel canvi.  

Llavors es va canviar en molts d’aspectes. Només en recordaré un però de prou important: gràcies a Ernest Lluch, la sanitat va passar a ser universal, es a dir, per a tots aquells que visquessin a Espanya. Darrerament la sanitat tendeix, cada cop més cap a la privatització o dit si ho voleu d’una manera molt més forta: la mercantilització del pacient.

A hores d’ara tot són especulacions i res es concretarà fins coneixes els primers resultats. Però que la política espanyola pot patir un tomb important, sembla més que provable. Però com diu el PSOE, el rival a batre (al menys ara) és el PP.