dimarts, 7 d’abril del 2015
Quan Artur Mas cedeix davant Junqueras
JOAN TAPIA
Periodista
El nou full de ruta sobiranista sorprèn perquè indica que el nucli dur del moviment (CDC-ERC-ANC) opta per la fugida cap endavant i el maximalisme tant per intentar reparar les seves divisions com per rellançar-se en una Catalunya que segueix irritada amb l'statu quo (el 64% creu que l'autogovern és insuficient) però que també comença a percebre que l'independentisme és una opció que mobilitza molts catalans (encara que també divideix), però que és molt complicat que arribi a port en una Europa de 28 estats amb dret de veto. És el que diu l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), poc sospitosa de manipulació espanyolista. Els que se senten independentistes han baixat del 49,1% l'octubre del 2014 al 42,4% al març i els no independentistes passen del 48,5 al 54,4%.
Costa d'entendre que davant una dada tan clara, 12 punts d'avantatge dels no independentistes després del 9-N, el nucli dur del procés opti per relegar altres forces com ICV-EUiA o Unió Democràtica (el soci des de fa 35 anys de CDC) que van recolzar la consulta. I encara sorprèn més que afirmin que la majoria absoluta en les eleccions autonòmiques del 27-S (es bategin com es bategin, que el nom és lliure) equivalgui «al referèndum sobre la independència que no es va poder celebrar». Sobretot quan aquesta majoria absoluta pot no comportar el 51% dels vots. L'independentisme sembla que està enterrant així el tan aclamat dret a decidir.
És estrany que quan el CEO prediu que la suma de CiU i ERC perdria un mínim de vuit diputats dels 71 actuals, no tindria majoria absoluta i el seu percentatge de vot sumaria només el 38,4% (el 45,7% amb les CUP) s'opti per la radicalització. Però l'independentisme té dret a equivocar-se. És el seu problema.
El punt clau
Molt més greu és el punt clau del document. L'any passat la gran batalla entre Artur Mas i Oriol Junqueras no va ser la llista única (que també) sinó el respecte a la legalitat. Mas va sostenir -amb raó- que la Generalitat (que és Estat) no podia actuar al marge de la llei. Per això va acceptar -a pesar de la irritació d'ERC- la suspensió de la consulta pel Constitucional i va vorejar la llei amb el «procés participatiu». Mas era conscient que un òrgan de l'Estat no podia sublevar-se contra un ordre constitucional votat democràticament i amb més suport a Catalunya que a la resta d'Espanya.
Però ara el full de ruta diu que després del 27-S hi haurà una «declaració sobiranista inicial» que serà «l'inici del procés cap a la proclamació d'un nou Estat, o República Catalana, i que aquest procés no quedarà en cap cas supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d'aquella declaració». ¿Què significa aquesta alambinada frase? Doncs el compromís que aquest futur govern català farà cas omís de l'ordre jurídic existent encara que això el col·loqui en una situació gairebé de rebel·lia. No només respecte a la llei espanyola, sinó també a la catalana ja que l'Estatut estableix que per a la seva reforma es necessita el vot favorable de les dues terceres parts del Parlament (no n'hi ha prou amb la majoria absoluta).
Així, de forma obliqua, el president de la Generalitat claudica davantJunqueras en la qüestió clau del respecte a l'Estat de dret. Potser és per això que no ha cregut convenient estampar-hi la seva firma i que en nom de Convergència s'hi compromet Josep Rull, el segon del partit.
És un petit consol perquè el que és greu és que el nou document de CDC i ERC defensa la ruptura de l'ordre jurídic, una cosa que només és legítima contra els règims autoritaris o dictatorials. I cap tribunal europeu dirà que aquest és el cas d'Espanya.
dilluns, 6 d’abril del 2015
FRANCO I EL MADRIT…
Molts rius de tinta han corregut explicant les
relacions entre el règim de Franco i el Real Madrid. Segurament, sense Franco
(o el seu règim), el Madrid mai hauria estat l’equip de les 10 copes d’Europa i
les 30 lligues (si fa o no fa, no me’n recordo de la xifra exacta) Di Stefano
hauria jugat amb el Barça i la història hauria estat molt diferent.
Però tot això ja ho sabeu. El que vull
explicar-vos és molt més actual, de fet va passar ahir.
Com suposo que sabeu, el Madrid va guanyar al
Granada per 9 a
1, amb 5 gols d’aquell... del xuleta
i prepotent, ja m’enteneu... Aquest resultat passarà a la història del club
blanc tal com va passar aquella semifinal de la Copa de su Excelencia el Generalísimo on el Madrid va guanyar per 11 a 1al Barça i de la que els
barcelonistes no ens avergonyim. Fins i tot traiem pit i el posem d’exemple de
com actuava el règim a favor dels blancs.
Però si els merengues tinguessin una mica de vergonya (que no la tenen), de la
humiliació d’ahir en passarien de puntetes, sense fer soroll i aquell no en presumiria del repòquer que va marcar (el primer de la
seva història)
I dic això, perquè avui, he comprat un diari
esportiu aprofitant que tinc a mon fill per casa. La crònica sobre el partit
del Madrit no pot ser més dura (o
potser sí) De fet, es posa èmfasi al joc del Granà i, sobre tot, a l’equip que va alinear Abel Resino, aquell
que va ser porter del Atlético de Madrid, amb només 3 titulars. Sembla ser que
aquesta setmana tenen dos partits transcendent per a la seva supervivència a la
Primera Divisió (ara mateix van penúltims) i, tal com va dir un des seus tècnics,
no era moment d’arriscar i que lesionessin o expulsessin a algun dels seus
jugadors titulars. De fet, només van cometre 9 faltes en tot el partit.
O sigui, ahir el Granada va sortir a perdre.
Sabien que difícilment guanyarien al Bernabeu i van llançar la tovallola molt
abans de que l’àrbitre xiulés el començament de l’encontre.
Amb aquests antecedents, era del tot lògic que
el Madrid guanyés el partit i que les seves estrelles
brillessin amb llum pròpia i com aquell que diu, sense despentinar-se.
El fet, ara sí, em va recordar a quan Franco
sortia a pescar i li enganxaven unes grans tonyines per a fer-se la foto.
Si fa o no fa, el mateix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)