Molts rius de tinta han corregut explicant les
relacions entre el règim de Franco i el Real Madrid. Segurament, sense Franco
(o el seu règim), el Madrid mai hauria estat l’equip de les 10 copes d’Europa i
les 30 lligues (si fa o no fa, no me’n recordo de la xifra exacta) Di Stefano
hauria jugat amb el Barça i la història hauria estat molt diferent.
Però tot això ja ho sabeu. El que vull
explicar-vos és molt més actual, de fet va passar ahir.
Com suposo que sabeu, el Madrid va guanyar al
Granada per 9 a
1, amb 5 gols d’aquell... del xuleta
i prepotent, ja m’enteneu... Aquest resultat passarà a la història del club
blanc tal com va passar aquella semifinal de la Copa de su Excelencia el Generalísimo on el Madrid va guanyar per 11 a 1al Barça i de la que els
barcelonistes no ens avergonyim. Fins i tot traiem pit i el posem d’exemple de
com actuava el règim a favor dels blancs.
Però si els merengues tinguessin una mica de vergonya (que no la tenen), de la
humiliació d’ahir en passarien de puntetes, sense fer soroll i aquell no en presumiria del repòquer que va marcar (el primer de la
seva història)
I dic això, perquè avui, he comprat un diari
esportiu aprofitant que tinc a mon fill per casa. La crònica sobre el partit
del Madrit no pot ser més dura (o
potser sí) De fet, es posa èmfasi al joc del Granà i, sobre tot, a l’equip que va alinear Abel Resino, aquell
que va ser porter del Atlético de Madrid, amb només 3 titulars. Sembla ser que
aquesta setmana tenen dos partits transcendent per a la seva supervivència a la
Primera Divisió (ara mateix van penúltims) i, tal com va dir un des seus tècnics,
no era moment d’arriscar i que lesionessin o expulsessin a algun dels seus
jugadors titulars. De fet, només van cometre 9 faltes en tot el partit.
O sigui, ahir el Granada va sortir a perdre.
Sabien que difícilment guanyarien al Bernabeu i van llançar la tovallola molt
abans de que l’àrbitre xiulés el començament de l’encontre.
Amb aquests antecedents, era del tot lògic que
el Madrid guanyés el partit i que les seves estrelles
brillessin amb llum pròpia i com aquell que diu, sense despentinar-se.
El fet, ara sí, em va recordar a quan Franco
sortia a pescar i li enganxaven unes grans tonyines per a fer-se la foto.
Si fa o no fa, el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada