PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. PASSEJANT PER DELTEBRE (IX)

A qui votaré en les municipals

TERESA CRESPO

Presidenta d'Entitats Catalanes {d'Acció} Social ({ECAS}).

El moment actual d'efervescència democràtica ens ofereix múltiples ocasions per expressar la nostra opinió i dipositar el nostre vot a les urnes, la qual cosa ens obliga a sospesar el valor de la democràcia i la capacitat que tenim de canviar el rumb de l'acció política. Si bé és veritat que la nostra responsabilitat va molt més enllà del vot i que hauríem d'exercir-la diàriament, també és cert que davant cada convocatòria electoral em plantejo què he de fer i em sorgeixen interrogants per als quals no tinc una resposta clara.

Els ajuntaments són un recurs pròxim a la ciutadania que, en els últims temps i davant la gravetat del context definit per la pobresa, l'atur i les desigualtats, majoritàriament, han buscat respostes i han assumit funcions que normativament no els corresponen, promovent mesures per pal·liar l'exclusió i les injustícies. Al capdavall, l'àmbit local és el més pròxim a la població, coneix millor que qualsevol altre les seves necessitats i pot oferir respostes immediates des de la proximitat. Amb tot, crec que la política municipal es queda curta i em pregunto per què no s'han pres decisions més atrevides en favor de la igualtat. En la mesura en què unes formacions o les altres es plantegin respondre a les injustes situacions que patim, podré decidir l'orientació del meu vot.

Les qüestions que em plantejo són diverses, però giren fonamentalment al voltant de la dignitat de la persona i el reconeixement de tot ciutadà com a subjecte de dret. Partint de tal premissa, ¿per què no s'han potenciat els recursos necessaris per lluitar contra la pobresa i superar les ajudes puntuals i amb caràcter benèfic que avui s'estan donant? ¿Com és que no s'ha adoptat una estratègia integral d'inclusió que garanteixi els mínims vitals a tota persona perquè pugui disposar en igualtat de condicions dels serveis universals d'educació, salut, atenció social, accés a la cultura i benestar?

Em pregunto també per què no s'han transformat els serveis socials municipals per adaptar-se a la demanda, diferent en volum però també en tipologia, i atendre correctament la persona, acompanyant-la en el seu procés cap a l'autonomia i deixant enrere el caràcter d'oficina en què es gestionen papers, es fiscalitzen les persones que necessiten ajuda o s'actua com a amortidor davant les retallades de l'Administració.

Observant les grans ciutats m'assalta la qüestió de la vivenda. ¿Com pot ser que cap administració es preparés per a la greu situació que ens venia a sobre, provocada pel boom econòmic, la bombolla immobiliària i la posterior crisi que va canviar radicalment el panorama? Avui el dret a la vivenda és paper mullat i la majoria de municipis reconeixen que no disposen de suficients pisos socials ni instruments per lluitar contra els desnonaments. És inacceptable que no es prenguin mesures més valentes per resoldre el problema; s'ha d'incrementar el parc de pisos de lloguer social, evitar les execucions per impagament d'hipoteca o lloguer de primera vivenda, potenciar les ajudes econòmiques i els serveis de mediació... En definitiva, tot el que recull la Iniciativa Legislativa Popular de mesures urgents contra l'emergència habitacional i la pobresa energètica, que compta amb el suport de nombroses entitats i més de 70.000 firmes per ser tramitada al Parlament. Davant les grans diferències entre barris no puc evitar preguntar-me per què els equips municipals no prioritzen accions per reduir-les. ¿No sentim vergonya al constatar que, malgrat que tots som iguals davant la llei, hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona vivint o malvivint a les nostres ciutats?

Per últim, em sorgeix la qüestió de quina prioritat atorguen els governs municipals a la creació de llocs de treball i en quines condicions la promouen. Cada dia és més difícil trobar feina amb una jornada i un salari dignes, però estic convençuda que es pot innovar en aquest terreny. Hem de fer un esforç per descobrir i crear noves maneres de treballar, escenaris basats en l'economia social i solidària, vies de participació que es puguin convertir en ocupació remunerada. Potser no podem aspirar a la plena ocupació, però les xarxes veïnals i comunitàries poden generar moltes iniciatives basades en un nou model socioeconòmic en benefici de les persones, a petita escala i de forma territorialitzada. Només així aconseguirem que tots els habitants d'una ciutat se sentin ciutadans actius i coresponsables, membres de la comunitat en què viuen i partícips d'una experiència compartida. I, per tant, tinc clar que votaré aquell partit que respongui a aquestes qüestions.

Presidenta d'Entitats Catalanes d'Acció Social.

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS (III)

L’increment de militants i simpatitzants d’un partit és directament proporcional als anys que es manté al poder. Aquesta afirmació no és tan difícil deduir.  

I és que el poder que assoleix una determinada formació és el fruit d’anys de servilisme. De fer favors i cobrar-se’ls, de vegades en escreix. Sembla que la gent no sap que el vot és secret (o quasi) i, per tant, tampoc cal que t’hipotequis a per vida amb una determinada formació.

El poder de CiU a Amposta es va anar forjant al llarg dels anys. Després d’un efímer mandat socialista, l’any 1987 va arribar la primera victòria de CiU, encara que va necessitar del suport de la UCD per a que Roig fos escollit alcalde. Després, ja ho sabeu, van arribar fins a 6 victòries més, totes per majoria absoluta.

Durant aquests anys, han estat moltes les desercions. D’aquells que van ser votats socialistes, però també comunistes i que han acabat votant el CiU. Encara que en molts casos no ho volen reconèixer. Vulgarment se’ls anomena jaqueteros, ja que acumulen tantes jaquetes com partits governen.  

Per què aquesta és una altra. Sembla que molts dels votants convergents (també passa al PP), se’n domen vergonya de reconèixer a qui voten. Si ens creguéssim el que diu la gent, resulta que a Amposta, CiU no guanyaria mai, però ves per on, ja porten 7 mandats consecutius...

Tants d’anys al poder, es evident que comporta moltes més conseqüències que els que he explicat. Mentre ells (els qui manen) tenen molt fàcil confeccionar les llistes, als altres partits els hi costa molt trobar la gent suficient per a conformar la candidatura.

Durant tots els anys que he estat en política activa i, per tant, he viscut quasi que en primer persona les confeccions de les diferents llistes, n’he sentit de tots colors:  

-Abans us votava, però ara la meva opció política és una altra...

-Com no guanyareu...

-Ja m’he compromès amb CiU...

La darrera opció va ser, per exemple, la resposta que va tenir Toni Espanya d’un que ha estat regidor de CiU durant aquesta darrera legislatura. Si Toni el va anar a tocar, és perquè no tenia clar de quin peu coixejava. I és que alguns no es converteixen fins que els hi proposen d’anar en un lloc, normalment per a sortir, ja que per a completar la candidatura ja tenen als afiliats de sempre. És una manera de captar noves famílies per a la causa convergent.

Per cert, Toni també li va proposar a un (que es diu, es remoreja) que enguany anirà per primer cop a la candidatura de Ferré. Qui m’ho va revelar em va dir que era confidencial i que ho mantingués en secret fins que es confirmés oficialment. Per cert, aquesta persona, a part de fer-me aquesta revelació, me’n va fer d’altres, però respectant la seva voluntat, no ho desvelaré. Si finalment ho endevina, així que pugui, faré públics els encerts.

Si finalment sona la campana i es produeix un canvi de govern municipal, ja veureu com seran molts els que s’apuntaran al carro guanyador i diran:

-Jo us he votat sempre...

Afortunadament la vida continuarà després de els eleccions i es produiran situacions semblants. La condició humana és així.  

EL CEC DE LA PLANTA SETENA

Podria ser perfectament el títol d’una pel·lícula de tema hospitalari, com la sèrie Polseres Vermelles d’Albert Espinosa, la trama de la qual passava, majoritàriament a la planta cinquena d’un hospital, però no. Res d’això.

Encara que l’argument pugui semblar de novel·la, tal i com ho definia el periodista Ernesto Ekaizer, es tracta d’una novel·la real, tan real que la trama va portar-se a terme durant més de 30 anys i té diversos protagonistes com per exemple Alvaro Lapuerta i Luis Bárcenas, encara que la trama va començar molts d’anys abans, des de temps de Rosendo Naseiro. En canvi, n’hi ha d’altres que, tot i no voler tenir cap protagonisme, també haurien de jugar-hi un paper rellevant.

El títol que he posat al començament no és meu. De fet és el que portava el PDF que em va arribar per correu procedent de Barcelona. Una vegada obert el document, ens trobem amb el següent: Diligencias Previas-Procedimiento Abreviado 275/08-Pieza Separada “Informe UDEF-BLA Nº 22.510/13”   

Efectivament, estem davant de l’Auto dictat pel magistrat-jutge del Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional Pablo Rafael Ruz Gutiérrez i que es coneix vulgarment com el cas Bárcenas o el cas PP. L’auto té 190 pàgines i us ho ben asseguro que hi ha qui sé la llegit tot.

El jutge Ruz, entre d’altres coses dictamina que el PP, el partit al que pertany el govern que governa Espanya es va finançar il·legalment durant més de 30 anys amb diner públic que es desviava per mig de diverses trames com per exemple la Gürtel. El PP, a part de pagar diverses campanyes electorals amb diner públic, també va reformar de cap a peus (allò que se’n diu una reforma integral) la seva seu central, allà on el President Mariano Rajoy té el seu despatx, precisament a la planta setena de l’edifici situat al carrer Gènova núm. 13 de Madrid.

Imagino que tothom heu vist com es fan les obres. Fins i tot es possible que a casa vostra hi haguéssiu fet reformes. Quan això passa, hi ha moviment d’operaris, de materials. A part, i depenent de les reformes, igual us ha tocat anar a triar alguns dels materials que hauran d’acabar formant part de casa vostra durant els anys següents. Potser també mobles, elements decoratius, cortines...

A les reformes de la seu popular va passar si fa o no fa el mateix i, encara que no veig a Rajoy visitant botigues per a triar-se els mobles, segurament, gent de la seva confiança ho van fer per ell o, fins i tot, li van ensenyar alguns catàlegs per a que triés.

Però de les paraules del propi Rajoy se’n desprèn de que mai es va preguntar amb quins diners es pagaven aquelles reformes, el nou mobiliari del seu despatx, les catifes, les làmpades...

A sobre, en un annex que es va ajuntar a l’informe que va redactar personal de l’Agencia Tributària (no sense fer-se de pregar) sobre el finançament il·legal del PP, es compara els donatius rebuts pel partit de Rajoy amb els que fan els ciutadans a organitzacions com Càritas o la Creu Roja.

L’annex en qüestió anava sense signar i sense segellar, però seguit el rastre que deixen els documents informàtics, es va saber que va sortir de l’ordinador del germà de l’actual director general de l’AEAT Santiago Menéndez i que, a la vegada, és un íntim col·laborador del Ministre d’Hisenda Cristobal Montoro.

No cal dir que la indignació de la gent ha anat creixent des de que es va destapar la trama Gürtel. Només faltava que es comparés el finançament del PP amb les organitzacions no governamentals que es dediquen a fer labors humanitàries...

No sé si coneixeu la campanya que s’està fent ara mateix a l’Agència Tributària. Una campanya que ja va començar l’any passat i que acabarà el 30 de juny. Durant aquest temps, els residents al territori espanyol que cobren pensions de l’estranger i que no les declaraven al fisc, hauran de regularitzar la situació. Això vol dir que molts avis que durant les dècades dels anys 50, 60 i 70 del segles passat van anar a treballar a França, Alemanya o Suïssa, hauran de presentar declaracions complementàries corresponents als exercicis de 2010, 2011, 2012 i 2013. Uns avis que durant els millors anys de la seva vida van ajudar a aixecar una economia espanyola molt deteriorada d’ençà de la guerra Civil i als qui ara el govern del PP els hi vol premiar el seu esforç.

Què penseu que diuen aquests avis quan s’assabenten del que han de pagar? Després de renegar, comparen la seva situació amb el finançament il·legal del PP i afirmen (amb tota la raó) que són els ases dels cops d’un sistema tributari que només penalitza als petits contribuents mentre que les grans fortunes i els delinqüents de guant blanc, se’n surten, com diuen els castellans, de rositas.  

I mentre, el cec de la planta setena i els seus companys de partit, lluny d’assumir responsabilitats, donen la culpa als tresorers del PP, als mitjans de comunicació, als partits de l’oposició i tots els ciutadans que no pensen com ells.

I és que ja ho diu la dita: no hi ha més cec que aquell que no vol veure...