(...Segueix d'ahir)
Era l’hora de marxar del lloc on estàvem i començar a recórrer la Meridiana en sentit ascendents dels trams o sigui, cap a la plaça de les Glòries. Tal com l’anàvem recorrent, ens trobàvem amb grups musicals que estaven actuant o ja ho havien fet, com per exemple amb the Chanclettes que estaven interpretant diversos temes al sector lila o sigui, al de la diversitat.
Els laterals del recorregut estaven plens de cartells electorals de Junts pel sí. Es van donar pressa en omplir la major part del traçat de la Meridiana. En menor mesura, també n’hi havia de Catalunya sí que és pot i de la CUP. De la resta de partits o no n’hi havia o no en vaig veure.
També a membres de diverses colles castelleres, com per exemple Minyons de Terrassa, que, en veure’m a mi que encara portava la camisa de la colla, quasi sempre es produïen petites converses. Com per exemple la d’una noia que ràpidament em va identificar i ens preguntar si havíem actuat al costat de Castellers de la Sagrada Família, la qual cosa indicava que coneixia perfectament la nostra estreta relació.
També hi varem veure moltes colles geganteres i algun grup folklòric, ja fos català o basc, que també n’hi havia. Vaig poder identificar a un de la Catalunya Nord per la samarreta de l’USAF que portava (el club de rugby de Perpinyà)
Al principi creuar la Meridiana o caminar per dintre era pràcticament impossible. Sovint ho havíem de fer pels laterals on la gent estava més clara, però també hi havia més obstacles: marquesines d’autobús, jardineres, contenidors de brossa... Una vegada van sonar les notes de la rumbaCatalunya té molt poder (original de Peret, però amb lletra modificada per a l’ocasió) i que la gent cantava, però sobre tot ballava, els assistents van començar a marxar en massa i van començar a aparèixer els equips de neteja.
Segurament, una part ho va tornar a fer en metro, però eren molts els que anaven a buscar l’autocar que els havia portat hores abans a Barcelona i que estaven aparcats pels carrers adjacents a la Meridiana. Nosaltres varem continuar a peu fins arribar a la plaça de les Glòries.
Prop d’allí ens paràrem a descansar una estona prenent-nos una cervesa i unes braves. Va caure la nit.
No ens va costar molt trobar el carrer Consell de Cent. Però estàvem a l’alçada del número tres-cents i pico i pernoctàvem al cent i pico... Dos-cents números no semblen molts, però cal tenir en compte les places que hi ha al llarg del recorregut i que es tenen que creuar. Finalment, un veí de la zona ens va indicar l’estació del metro del Clot (línia 2) que ens va portar en un tres i no res fins a Universitat.
No sé si en van ser 1.400.000 com va dir la guàrdia urbana o 2.000.000 com va assegurar l’organització o 680.000 com s’afirmava des d’algun partit dels que no hi van assistir... Però jo que la vaig viure des del seu interior, puc afirmar que molta gent! Crec que es pot deduir perfectament de la crònica que acabo de fer i en una cosa estic d’acord amb l’organització: Al món hi ha pocs (ja siguin governs u organitzacions) que tinguin una capacitat de convocatòria com la que tenim aquí. I és que la independència és una fita prou important com per a mobilitzar a tants centenars de milers de persones.
