JAUME REIXACH
Des que va arribar al poder, l'any 1980, Jordi Pujol va implementar la pràctica de la 'menjadora': l'atorgament de subvencions i de tota mena d'ajudes (adjudicacions de contractes, estudis, externalitzacions, préstecs, avals...) a càrrec dels Pressupostos de la Generalitat per tal de crear una legió d'estómacs agraïts, dependents de la 'mamella' pública i, en definitiva, de Convergència. La compra de complicitats i voluntats en àmbits estratègics de la societat catalana -sector financer, mitjans de comunicació, associacions empresarials, entitats culturals, cercles intel·lectuals, cacics locals, Església catòlica, centres d'esbarjo...- tenia una finalitat primordial: la consolidació i la perpetuació de la dinastia Pujol, originària deDarnius, en la cúspide del poder a Catalunya.
No hi ha cap altre país a la Unió Europea on la 'menjadora' sigui tan estesa i fastigosa com aquí. El pujolisme -que perviu actualment en tot la seva esplendor, malgrat el descens a l'infern de la corrupció del seu fundador- ha creat una societat malalta, fonamentada en l'opi de la subvenció i del "tu ja m'entens". Les institucions que han caigut en mans convergents -la Generalitat, però també les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments- s'han convertit en'repartidores' que nodreixen un exèrcit de fidels fanatitzats, disposats a tot per tal de no perdre els seus petits privilegis. (Quan exhumarà Ada Colau els escandalosos 'morts a l'armari'' que va deixar Xavier Trias a l'Ajuntament de Barcelona?).
Els plans successoris de la dinastia Pujol es van estroncar l'any 2012, quan una jutgessa de Lugo, Pilar de Lara, que investigava una xarxa de corrupció a Galícia (el cas Pokemon), va descobrir casualment, gràcies a les escoltes telefòniques, que la trama també tenia ramificacions a Catalunya i que hi estava involucrat Oriol Pujol. Aquest fet, i la posterior imputació de qui era secretari general de CDC i candidat in pectore a la presidència de la Generalitat, marca el temps polític que estem vivint.
Els Pujol de Darnius no accepten l'evidència: els han enxampat amb merda fins al coll i això, en les democràcies occidentals, es paga amb l'ostracisme polític i davant l'administració de justícia. Des de la Diada del 2012, assistim al'accelerada transformació de CDC a l'independentisme, un vell somni que en l'actual context de la Unió Europea no té cap ni peus. Però aquesta és l'única escapatòria possible que tenen els Pujol per intentar salvar-se del calvari processal i del descrèdit familiar.
En aquesta tessitura desesperada, el mecanisme de la 'menjadora' és més imprescindible que mai i el presidentArtur Mas ha arruïnat la Generalitat per alimentar la 'tropa' que té per missió aconseguir la impunitat dels Pujol. Els 'soldats catalans' -mercenaris i voluntaris- tenen una missió sagrada:obeir i fer de comparsa.
Des que va arribar al poder, l'any 1980, Jordi Pujol va implementar la pràctica de la 'menjadora': l'atorgament de subvencions i de tota mena d'ajudes (adjudicacions de contractes, estudis, externalitzacions, préstecs, avals...) a càrrec dels Pressupostos de la Generalitat per tal de crear una legió d'estómacs agraïts, dependents de la 'mamella' pública i, en definitiva, de Convergència. La compra de complicitats i voluntats en àmbits estratègics de la societat catalana -sector financer, mitjans de comunicació, associacions empresarials, entitats culturals, cercles intel·lectuals, cacics locals, Església catòlica, centres d'esbarjo...- tenia una finalitat primordial: la consolidació i la perpetuació de la dinastia Pujol, originària deDarnius, en la cúspide del poder a Catalunya.
No hi ha cap altre país a la Unió Europea on la 'menjadora' sigui tan estesa i fastigosa com aquí. El pujolisme -que perviu actualment en tot la seva esplendor, malgrat el descens a l'infern de la corrupció del seu fundador- ha creat una societat malalta, fonamentada en l'opi de la subvenció i del "tu ja m'entens". Les institucions que han caigut en mans convergents -la Generalitat, però també les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments- s'han convertit en'repartidores' que nodreixen un exèrcit de fidels fanatitzats, disposats a tot per tal de no perdre els seus petits privilegis. (Quan exhumarà Ada Colau els escandalosos 'morts a l'armari'' que va deixar Xavier Trias a l'Ajuntament de Barcelona?).
Els plans successoris de la dinastia Pujol es van estroncar l'any 2012, quan una jutgessa de Lugo, Pilar de Lara, que investigava una xarxa de corrupció a Galícia (el cas Pokemon), va descobrir casualment, gràcies a les escoltes telefòniques, que la trama també tenia ramificacions a Catalunya i que hi estava involucrat Oriol Pujol. Aquest fet, i la posterior imputació de qui era secretari general de CDC i candidat in pectore a la presidència de la Generalitat, marca el temps polític que estem vivint.
Els Pujol de Darnius no accepten l'evidència: els han enxampat amb merda fins al coll i això, en les democràcies occidentals, es paga amb l'ostracisme polític i davant l'administració de justícia. Des de la Diada del 2012, assistim al'accelerada transformació de CDC a l'independentisme, un vell somni que en l'actual context de la Unió Europea no té cap ni peus. Però aquesta és l'única escapatòria possible que tenen els Pujol per intentar salvar-se del calvari processal i del descrèdit familiar.
En aquesta tessitura desesperada, el mecanisme de la 'menjadora' és més imprescindible que mai i el presidentArtur Mas ha arruïnat la Generalitat per alimentar la 'tropa' que té per missió aconseguir la impunitat dels Pujol. Els 'soldats catalans' -mercenaris i voluntaris- tenen una missió sagrada:obeir i fer de comparsa.
