Diumenge passat, a la contraportada del Periódico anava una columna de la periodista Ana Pastor. La presentadora de l’Objetivo de la Sexta parlava dels insults que havia rebut arran de l’entrevista que va fer a Mas a través de les xarxes socials: Afortunadament pocs –assegurava-.
Com a generador d’opinió m’hi sento plenament identificat. Vaig d’haver de desactivar els comentaris al meu blog perquè n’hi havia alguns de grollers i fins i tot insultants. Això sí, sempre amagats darrere d’algun pseudònim pe a que no pogués esbrinar-ne l’identitat.
Fixeu-vos, per a fer això primer s’havien de registrar com a bloguers... Quines ganes de perdre el temps només per a poder escriure bajanades! Fins i tot hi va haver un (o una, això mai sé sap) que va obrir un blog anomenat Juan Hervir, amb la clara intenció de castellanitzar el meu nom. Ja sabeu que durant molts d’anys, per a ser català s’havia de tenir el carnet de Convergència i els socialistes érem espanyolistes... Em vaig catalanitzar el nom a principis de 1985, al cap de pocs mesos que va sortir la llei que ho permetia... Alguns convergents, al seu carnet d’identitat espanyol encara porten el nom castellà tal com els hi van posar quan van ser registrats. Per a mi aquests detalls són molt importants a l’hora de formar-me una opinió sobre una determinada persona.
Superada aquesta etapa (muerto el perro se acabó la rabia), a Facebook també he tingut els meus tira i arronsa en alguns amics. A la majoria d’aquests amics els anomeno cucuts (ja sabeu, el moixó que pont els ous als nius d’altres espècies) Si no acabes d’entendre el concepte, t’ho explicaré, no hi ha problema.
Cal diferencia entre els amics cucuts i la resta, aquells que posen m'agrada o comenten sovint els meus posts. Els cucuts, afortunadament, només apareixen de tant en tant.
Ja sabeu que tinc la mala costum d’opinar, normalment de política. De vegades les meves opinions (encertades o no –no em considero que estigui en possessió de la veritat absoluta) no agraden a determinada gent que possiblement si creuen que són guardians de la veritat. I ho són, segur que ho són, però de la seva veritat...
Quan al Facebook casualment (no sóc d'aquells que remeno per la xarxa, ja que prefereixo publicar posts i no a tafanejar) em trobo amb alguns post que no m’agrada o que, simplement, no opino igual, ni poso m’agrada, ni hi faig cap comentari.
Però els cucuts (que rarament posen res de collita pròpia, sinó que es dediquen a compartir enllaços), després, al teu, si que hi fiquen cullerada i normalment sempre volen tenir la darrera paraula. O dit d’una altra manera, si els repliques, ells sempre et tornaran a replicar.
Algunes vegades el to pot arribar a ser tan pujat que m’he vist obligat a donar-los de baixa d’amics i, fins i tot bloquejar-los. Afortunadament no han estat molts, però algun cas s’ha donat...
I jo pregunto: I si tant, tant tenen que explicar, perquè, cada dia, quan s’aixequin de dormir, no utilitzin els primers minuts del dia a escriure una mena d’editorial sobre el que opinen dels darrers esdeveniments? El que he dit abans: amics cucut.
Tan fàcil que ho tenen... Si no els agrada el que dic, simplement que no ho llegeixin. Llegir-me només els crearà mala sang i, sovint, això perjudica seriosament la salut.
