Imagino que tothom ens hem fixat alguna meta en la vida i que per a una gran majoria, al final, s’ha quedat en un simple projecte. Això em va passar a mi allà per l’any 1979...
Un amic (de qui ometre el nom) em va dir que podríem mirar de posar-nos una gasolinera. Per aquell temps tots dos vivíem a Santa Bàrbara, per la qual cosa no hauria d’estar molt lluny de casa.
Varem mirar un terreny a al sortida de la Galera i, casualment, el seu propietari també havia tingut la mateixa idea. Al final ni la va fer ell ni nosaltres tampoc. També varem mirar una altra finca al terme de Santa Bàrbara, al límit amb el de la Galera.
Com que no teníem idea de tots els requisits que eren necessaris, decidirem anar a informar-nos al lloc que ens semblava més adient: a CAMPSA de Tarragona.
Després d’aparcar el cotxe dintre del recinte, ens varem dirigir cap a les oficines i varem passar a un despatx que recordo gran. Després de creuar la porta veiérem dos homes darrere d’una taula (tal i com ha de ser: un a l’esquerra i l’altre a la dreta. El segon ens va preguntar que volíem i li varem dir:
-Voldríem muntar-nos una gasolinera.
-Precisament avui no ha vingut la persona que s’ocupa d’aquests temes –ens va dir-
Llavors ens va donar una adreça per a que poguéssim anar aquella mateixa tarda.
Varem dinar a un bar prop de la plaça dels Carros i a l’hora prevista anàrem cap al lloc indicat, un carrer perpendicular a la Rambla Nova.
Per a la nostra sorpresa, qui ens va obrir la porta era el senyor que, pel matí, estava darrere la taula de l’esquerra.
-És que allí no puc dir que tinc oberta aquesta oficina... On havíeu pensat en posar-la?
-Entre Santa Bàrbara i la Galera, però encara millor a la carretera entre Tortosa i l’Aldea... Com més prop de l’Aldea millor...
-Per allí, ara mateix només se’n pot posar una dintre del casc urbà d’Amposta... A veure... També a Picamoixons...
Si no ens ho hagués ensenyat sobre el mapa, no teníem ni idea d’on era aquell poble.
-Bé, ja ens ho pensarem...
-Són 5.000 pessetes.
En aquell temps 5.000 pessetes era una bona quantitat. Més o menys a l’equivalent del sou d’una setmana d’un obrer. Ni entre els dos portàvem aquella quantitat. Varem quedar en tornar-nos a veure i que ja li pagaríem.
El meu amic hi va tornar, jo no. A la reunió, el senyor de la taula de l’esquerra, li va insinuar que si ell entrava com a soci, ens facilitaria molt la tramitació. En marxar, el meu amic li va pagar 10.000 pessetes, com que ell guanyava diners i jo estava a l’atur, em va dir que no calia que li pagués.
