dissabte, 31 d’octubre del 2015
¿L'infern de Duran i el cel de Mas?
JOAN TAPIA
Periodista
Encara que Junts pel Sí (JxSí) digui que ha sigut una gran victòria, la complicació i la incertesa de la política catalana ha arribat a un punt històric.
Artur Mas ha tingut la seva setmana de glòria compareixent com a imputat pel 9-N. I aclamat pels alliberats independentistes. Cosa que el beneficia i -com va dir Pablo Iglesias en el debat de Jordi Évole- sembla planificada per algú de l'Estat que actuï com a director de campanya de CDC. Però Iglesias s'equivoca. La campanya electoral ja va passar i ahir dilluns les coses van tornar al seu lloc. CDC s'ha quedat amb 30 escons (en tenia 50) i JxSí amb 62 (en tenia 71) i a 6 de la majoria absoluta. I amb el programa maximalista al cub amb què ha anat a les eleccions, el president és presoner de la CUP.
Un polític rodat em diu que la CUP farà durar el suspens fins al final (el 9 de gener, després de les generals) i llavors no saben ni ells què faran: permetre la investidura, forçar un canvi de candidat o convocar noves eleccions. Un altre polític rodat (convergent) m'assegura que la CUP acabarà ajudant Mas però només després d'aconseguir que CDC s'agenolli i faci el ridícul.
La victòria del 27-S sembla un via crucis encara que sempre es pot recórrer a noves eleccions al mes de març. ¿Admetre que la santificada llista unitària no va fer el miracle? ¿Tornar a presentar-se de quart? A més CDC i ERC han de decidir aviat si van junts o separats el 20-D. El més lògic seria anar junts però… a ERC hi ha qui pensa -amb algun fonament- que amb la candidatura unitària perden vots per l'esquerra. En les catalanes davant la CUP, en les espanyoles davant ICV-Podem-Colau… i fins i tot el PSC i Pedro Sánchez si s'imposa el vot útil contra Mariano Rajoy. Però anar separats pot fer que Ciutadans sigui el primer partit, almenys a la província de Barcelona.
Mas -encara que al final sigui investit- dependrà per a tot de la CUP. Ja d'entrada, per elegir la Mesa del Parlament.
Per això a Unió malgrat el gran desengany del 27-S hi ha moral de combat i Josep Antoni Duran Lleida ha vist reforçada la seva intenció d'obrir la llista de les legislatives. Creuen que 103.000 vots és un bon resultat i que amb la participació del 2012 estarien al Parlament. S'han quedat a prop del necessari 3% (un 2,5%). I culpen del fracàs al fet que Ramon Espadaler va tenir molt poc temps per pair l'escissió interna i, al mateix temps, vendre el producte.
Però creuen que hi ha mercat. Molta gent de la CiU moderada que va acabar votant JxSí perquè temia perdre el vot i va creure que fer-ho per Mas era una garantia que finalment Rajoy negociaria. Ara desperten amb una negociació però amb la CUP encoratjada i en posició de força. Una situació en què no havien pensat mai i de la qual no van ser mai advertits.
Unió no entén ni la deriva de Mas ni l'avançament electoral: «Si no hagués abraçat l'independentisme radical, no passant del dret a decidir, CiU no s'hauria trencat i ara en les eleccions espanyoles amb 14 o 16 diputats seríem els amos a Madrid i dictaríem condicions, com fa la CUP amb Mas. Al PP o a Sánchez. I aconseguiríem més poder per a Catalunya. D'això va viure CiU sempre, no de predicar la conquista de l'espai».
A Unió admeten que han caigut molt avall però volen continuar vivint. Diuen que és el preu per ser el soci minoritari i no deixar-se arrossegar pel majoritari que es troba ara presoner d'ERC, de la CUP i amb les portes tancades a Madrid i a Europa. Duran ha baixat als inferns però -se li nota- té ganes de lluitar i remuntar. Mas es creu que encara està al cim -diuen-, però caure des d'un gratacel acostuma a fer que et trenquis l'esquelet.
divendres, 30 d’octubre del 2015
A TOCAR DE LA TRAGÈDIA
Feia un parell de mesos que m’havia trencat el turmell en un accident de treball. Me’l van haver d’operar i vaig estar quasi dos mesos sense poder-lo posar al terra. Quan finalment em van treure el guix i em van dir que ja el podia posar al terra, recordo que vaig veure més estrelles que les que es poden contemplar una nit sense núvols.
Aquell dia teníem previst anar a la platja, ja que l’aigua salada anava bé per a la recuperació del maltret turmell.
Després d’haver dinat, varem agafar el cotxe (un SEAT 127) per anar cap a la Ràpita. En arribar al Lligallo de Dalt (llavors no hi havia la rotonda que hi ha ara), ens trobarem amb un accident entre dos cotxes. Semblava que un no havia respectat l’stop i havia xocat lateralment amb el que circulava en sentit cap els Freginals.
Moments més tard i quan ja arribàvem l'N-340, un control de la Guardia Civil de Tràfic ens va indicar que no podíem passar. Immediatament varem pensar que algun accident greu hauria d’haver passat. Segurament un xoc entre dos camions. El cotxe no tenia ràdio.
Aquell fet no va minvar gens ni mica les ganes d’anar a la platja. Així que enfilàrem direcció cap a Santa Bàrbara per agafar la carretera cap a Ulldecona i continuar per la del Remei en direcció Alcanar i, d’allí cap a la Ràpita.
La carretera entre Santa Bàrbara i Ulldecona semblava la nacional, ja que tots els cotxes i camions eren desviats cap allí. Arribar a Ulldecona segurament mai m’ha costat tant.
Més tard, prop de l’ermita del Remei, un altre accident. Semblava que el cotxe havia sortit de la carretera, tal vegada en apartar-se massa mentre es creuava amb un altre vehicle que circulava en sentit contrari. Passàrem Alcanar i tornarem a xafar la N-340. Nou control per par de la Guardia Civil deTràfic. Com que havíem perdut molt de temps, varem decidir que en lloc d’anar a la platja, aniríem a veure a ma tia Consuelo que tenia un xalet per la zona de la Martinenca, entre els desapareguts càmpings Castro i Mare Nostrum.
-Hasta allí podemos llegar?
-Sí, hasta allí sí...
Seguíem sense saber que havia passat. Al xalet de ma tia no havia ningú, així que girarem cua, ja que teníem clar que no podríem tornar per la Ràpita.
Al passar per Ulldecona ens varem parar a fer una cervesa al desaparegut Arabesco, al passeig de l’Estació. Allí anava la ràdio, així que, finalment, després de diverses hores, ens varem assabentar de la terrible tragèdia.
Havíem estat, com aquell que diu, al costat del lloc sinistrat sense saber exactament què era el que havia passat! Qui s’ho podia imaginar?
La notícia va tenir gran repercussió als mitjans de comunicació de l’època, fins i tot els de fora d’Espanya. Mont tio Bernat, valencià de Tavernes de la Valldigna i que estava casat amb una germana de mon iaio, em va escriure per a que li expliqués de primera ma el que havia passat.
Després quasi 40 anys, el terrible accident dels Alfacs encara és ben present, sobre tot, imagino, al si d’aquelles famílies que van perdre algun ser estimat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)