La nostra pròpia merda

FERRAN MONEGAL

Debat sobre nosaltres mateixos. O sigui, quan el periodisme -i els periodistes- ens transformem en gossos al servei de qui vol que bordem, mosseguem i llancem merda i caqueta a algú en concret, o en una sola direcció. Aquest ha sigut l'esperit del Salvados d'aquesta setmana (La Sexta). Jordi Évole es va instal·lar a la redacció d'EL PERIÓDICO i, acompanyat de Pilar Gómez (La Razón), Júlia Otero(Onda Cero), Casimiro García Abadillo (El Mundo) i Juan Carlos Monedero, va pretendre una catarsi sobre nosaltres mateixos. Sobre la manera d'exercir el nostre ofici. I també sobre la manera de pervertir-lo. No sé si ha aconseguit aquesta purga purificadora que pretenia. Davant casos concrets d'actuació, a l'estil de màquines de fabricar fang (Umberto Eco dixit), davant portades com la d'El Mundo sobre uns diners de Xavier Trias a Andorra i a Suïssa, que va resultar ser una falsedat, Júlia Otero va advertir al responsable d'aquella falsedat: «¿Tu no et vas sentir enganyat per les teves fonts d'informació, Casimiro?». O sigui, ¿no t'adonaves, criatura, que t'estaven utilitzant políticament perquè expandissis caqueta? Però Casimiro, impertorbable, va contestar: «No, no, la investigació de la policia segueix». Manda güevos. Allò es va demostrar que era fals, ha passat un any sense que es torni a parlar de l'assumpte... ¡Però ni una disculpa! Un altre cas, aquella portada de La Razón, en to d'alarma, gairebé de denúncia, sobre Manuela Carmena: ¡ passa les vacances en una vil·la que costa 4.000 euros! La veritat és que Manuela, juntament amb tres inquilins més, va pagar les vacances de la seva pròpia butxaca, o sigui, ni un cèntim de diners públics. Però tampoc vam escoltar de Pilar Gómez cap disculpa.

Évole va treure més casos. Però es va quedar curtíssim. Li va faltar desplegar tot el ventall de corrupció del periodisme. No només existeix el llançament d'informació falsa en el nostre ofici, encaminada a destruir un objectiu que algú ha assenyalat prèviament. També existeix la manipulació de la realitat, l'ocultació del que passa o, en paraules d'Umberto Eco: «El periodisme funciona per tapar, més que per descobrir», o en les de Manuel Castells, expert en comunicació: «El poder està en aquells que tenen la capacitat de condicionar la ment dels ciutadans». Efectivament. Un canal de televisió, bombardejant falsedats, sistemàticament, aconsegueix abduir la ciutadania. Ramat d'ovelles.

SOLIDARITAT AMB PARÍS

Sempre que hi ha un atemptat terrorista a un país occidental, el governs i una bona part dels ciutadans donen el crit al cel i es lamenten per la pèrdua de vides.

L’atemptat de París de divendres va ser d’una magnitud considerable, d’aquells que passen als anuaris com el pitjor atemptat que hi ha hagut mai o el més gran des de...      

Però tal com es va recordar ahir, també els països de l’orient pateixen atemptats com aquests i molt més sovint. El que passa és que mentre tenim assumit de que els terroristes atemptin a l’Iraq, el Líban o Síria, que ho facin a casa nostra ens costa molt més d’entendre i encara més d’assumir.

Però la culpa de que això sigui així la tenen alguns governs occidentals degut als interessos estratègics de la zona (quasi sempre el petroli), però també particulars com les empreses armamentístiques que subministren l’armament necessari a canvi, està clar, de grans quantitats de diners.

Una de les principals conseqüències dels atemptats és el creixement espontani de la xenofòbia. Sovint (tal com està passant ara) es tendeix a posar dintre del mateix sac els terroristes i els refugiats que marxen dels seus països fugint, precisament, del mateix terror.

Ahir, els líders dretans francesos Sarkozy i Le Pen es fregaven les mans pensant amb la rendibilitat política (hi ha legislatives aviat) que poden treure gràcies a l’atemptat de dissabte.

Com Zapatero el 2003? Bé, hi ha diferencies significatives. La data, si ho recordeu, va coincidir amb el darrer dia de la campanya electoral de les legislatives. El president en funcions, José Maria Aznar s’havia anat a fer una foto a les illes Açores juntament amb Bush i Blair i havia enviat tropes a l’Iraq. Però el PP, lluny d’acceptar l’autoria de l’atemptat de Madrid, el va atribuir a la banda terrorista ETA i va usar tota la maquinària de l’estat per a canviar la realitat del que havia passat. Dos dies després el PSOE no només va guanyar pel morts (i això sempre és molt fort dir-ho així), sinó per les mentides dels membres del govern en funcions, sobre tot dels Ministre de l’Interior Ángel Acebes.

Però els greus errors dels governants, dissortadament, el paguen els ciutadans, quan l’única culpa que tenen és, tal vegada, haver-los votat. Per això, no hi veig cap contradicció solidaritzar-se amb la ciutadania d’un determinat país. De fet és el mínim que es pot fer i, normalment no costa massa esforç.  

Dissabte va aparèixer per les xarxes socials un article sobre la perillositat de posar el filtre amb la bandera francesa a la foto de perfil d’aplicacions com Facebook. La veritat és que no li faltava raó al seu autor, però com sempre cal considerar moltes més coses que el simple fet que he explicat de posar la bandera de l’estat veí com a signe de solidaritat.

Tinc família a França i des del passat octubre amics. La nostra estada a la Catalunya Nord va comportar entrar en relació amb la colla castellera Pallagos del Conflent i això va comportar que alguns d’ells hagin entrat a formar part del meu grup d’amics. D’aquests, n’hi va haver que em van demanar gràcies per solidaritzar-me amb el seu país.

Segurament som una minoria, però més dels que ens pensem aquells que donem suport a la majoria de col·lectius víctimes de les guerres i la injustícia.

Sabeu per exemple que sóc dels pocs que assisteixo amb assiduïtat a les concentracions que es fan tots els dimecres davant de la Casa Consistorial d’Amposta per donar suport als refugiats sirians, tal com vaig fer fa uns anys amb el poble palestí víctima de l’opressió exercida per Israel. També e vaig manifestar per di no a la guerra després dels atemptats de Madrid...

I divendres, si arribo a temps, (la manifestació està prevista per a les 19:00) acudiré davant la presó Model de Barcelona per a oposar-me a l’oblit dels crims del franquisme.  

Per tant, la conclusió és que generalitzar no sempre és procedent i s’ha de pensar que hi ha gent que pot tenir motius importants per a emprendre determinades accions.

Afortunadament no tots els sers humans som iguals: ni tots els arriben de Síria son terroristes ni tots els d’aquí uns insolidaris.

Així que hipocresia més aviat gens. 

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 16-11-2015

Quan em vaig trobar amb aquesta situació, el seu conductor estava dintre parlant pel mòbil. 
Anava a passejar a la meva gosseta. Després de donar la volta per mig barri (quasi 1/2) vaig tornar a passar per allí i tot i que el seu propietari no hi era, com veieu el cotxe continuava deixat al mig del carrer. 
A la segona foto ho veureu millor. 
Us he de dir que el propietari viu a menys de 50 metres del lloc, té magatzem on deixar-lo i a la porta del mateix hi ha un cartell on es demana que no s'aparqui davant.

ELS COLORS DE LA TARDOR (17)