 |
| De Manel Fontdevila a eldiario.es |
No sé que té Rajoy que no li veig res positiu... Bé, de fet no només me passa amb ell, sinó amb tots els càrrecs del PP... Però a ell, més!
Va ser el pitjor cap de l’oposició de la història d’aquest país. Pitjor fins i tot que el seu predecessora Aznar. Va ser, també, el pitjor president del govern. I ara és el pitjor president del govern en funcions... Fins i tot va ser sinó el pitjor, un dels pitjors ministres i segurament, durant el poc temps que va ser registrador de la propietat, també devia de ser pèssim.
És molt difícil entendre com un personatge així hagi arribat al lloc que ha arribat... Però ja coneixeu (suposo) la faula de la tortuga dalt d’un pal... Si està allí és perquè algú l’ha posat, ella tota sola no hi hagués pogut pujar mai.
Tan immobilista i indecís és Rajoy que sempre espera que els coses sé solucionen per elles mateixes, sense tenir que intervenir per a res. Per això va rebre el sobrenom de don Tancredo, que es una especialitat de la tauromàquia que consisteix en quedar-se immòbil sobre un petit pedestal i aguantar l’equilibri. El símil, com podeu veure, és d’allò més apropiat.
El PP va guanyar les eleccions generals del 20-D, tot i que va perdre la majoria absoluta i més de 3 milions de votants. Però les va guanyar... Per davant del PSOE, Podemos, Ciudadanos, etc. Tot i això Rajoy va declinar l’oferiment del Rei d’intentar formar govern. El PP hauria volgut pactar amb el PSOE i si venia el cas, també amb C’s, però amb Rajoy de president del govern. Però cap partit vol pactar amb el PP. Pactar amb els populars, implícitament significa avalar la corrupció i, ara com ara, no és el més procedent.
El no de Rajoy (el primer candidat que dóna carabasses al Rei quan aquest li proposa), portava a Espanya en un estat de bloqueig polític, tal com ho reconeixen els analistes polítics (i valgui la redundància) del país.
Per tant (i segons els analistes) sé li ha de reconèixer a Pedro Sánchez la valentia d’intentar desbloquejar la situació i acceptar sotmetre’s a la investidura. Una investidura que, a priori i tal com s’ha acabat confirmant, no tenia ni molt menys assegurada. De totes formes vull constatar que, amb tota seguretat, Pedro Sánchez ho va fer per aconseguir guanyar prestigi i credibilitat. Si finalment ho aconseguirà o no, ja es veurà... Però ningú posa en risc res sinó és que espera alguna cosa a canvi. HI ha una dita catalana que diu: qui no arrisca la pansa no mori fart.
Mentre Sánchez es sotmetia a les dues sessions d’investidura, Mariano, el candidat frustrat, es fregava les mans esperant la patacada de Sánchez. L’immobilista Rajoy estava està esperant que després dels dos preceptius i frustrats intents del candidat socialista per a ser investit president, s’avingui a formalitzat amb el PP la desitjada (per al PP) gran coalició. Però em sembla que s’haurà d’esperar assegut...
S’ha de ser molt hipòcrita per a actuar tal i com ho ha fet Rajoy durant tot aquests mesos. De fet des del dia següent de les eleccions. Potser sigui pel seu caràcter gallec, però la seva actitud és impròpia d’una persona que ha arribat a l’esglaó més alt de la política espanyola. Potser per això el seu propi municipi (Pontevedra) l’ha declarat persona non grata. Sigui com sigui, Rajoy ho té molt difícil. Ja sé que Sánchez també, però avui toca parlar de Rajoy.
Com sabeu, socialistes i ciutadans, de moment, continuaran de la ma com si fossin un tot: o els dos o cap... I tot indica que no hi haurà cap tipus d’entesa amb el PP (encara que al ciutadà Rivera no li hauria desagradat), però sembla que, en aquest cas, pesarà més la voluntat dels socialistes que no la de C’s.
El PSOE sap (o hauria de saber) que pactar amb el PP significaria un suïcidi polític i, fins i tot, la desaparició del partit que va fundar Pablo Iglesias (no confondre amb el de Podemos) fa més de 130 anys. Què potser no seria tant dolent? El pacte com a tal sí, però una regeneració o refundació del partit potser no...
