JOAN TAPIA
Periodista
Iñigo Urkullu va dir la setmana passada, en el seu discurs d’investidura, que «el model CUP no és bo perquè és inestabilitat i tensió permanent». Es referia –és clar– a Catalunya, on després de les eleccions del 2015 els anticapitalistes s’han convertit en la frontissa necessària i permanent per tenir majoria i governar. A més ben dit, ni per tenir majoria, ni per governar.
En efecte, les eleccions es van celebrar el 27 de setembre del 2015 però no es va poder fer res –excepte una moció del Parlament per satisfer les CUP– fins que a primers de gener del 2016 Artur Mas va acceptar –per exigència de la CUP– «fer un pas al costat» i Carles Puigdemont va ser investit l’últim dia hàbil abans d’haver de repetir eleccions. Més endavant, després d’una llarga negociació, les CUP van decidir al juny no admetre a tràmit parlamentari el pressupost del 2016, cosa que va forçar Puigdemont a presentar una moció de confiança al setembre –en què va dir allò de «referèndum o referèndum»– i de la qual va sortir viu gràcies a les CUP.
Ara aquest grup promet no presentar una esmena a la totalitat del pressupost del 2017, però diu que no li agrada gens ni garanteix que al febrer l’hagi d’aprovar. Abans hi haurà un debat parlamentari i al final l’assemblea de les CUP decidirà. Mentrestant, incertesa.
Des del setembre del 2015, quan Junts pel Sí va perdre la majoria absoluta en les eleccions plebiscitàries, no es pot fer res substantiu a Catalunya sense la benedicció no ja del grup parlamentari de les CUP sinó de la seva variada assemblea. Per això no hi ha hagut pressupost del 2016, no sabem si n’hi haurà del 2017 (sobre això hi ha una interessant polèmica entre els cupòlegs) i el Govern català està paralitzat. Només ha aprovat dues lleis (una fa molt poc) i està pendent la renovació obligada del Consell de Garanties Estatutàries, del Consell
Audivisual i del consell de TV-3.
La culpa de Mas
El que passa no és culpa de les CUP, que van obtenir legítimament la confiança i el vot del 8,2% dels catalans i 10 diputats. És culpa d’Artur Mas i de JxSí, que van decidir que les CUP eren l’única frontissa possible a l’erigir el dogma que un govern que no aconseguís la independència en 18 mesos (ja n’han passat 14 des de les eleccions) seria una traïció. Per això van optar per formar majoria amb un grup assembleari que –per definició– no vol governar sinó fer la revolució pendent.
Té raó Urkullu que el model CUP (ell potser pensa en Bildu i Podem) no convé i per això ha optat pel PSE. El més estrany és que 14 mesos després ningú a JxSí hagi tingut la coherència, o la valentia, de treure aquesta conclusió. I tampoc és gaire normal que la Catalunya d’ordre estigui resignada però tan silenciosa com els anyells.
Ha hagut de ser el lehendakari qui ho digués, i el president del PNB, Andoni Ortuzar, ho ha recalcat a l’assegurar que no portaran Euskadi a un carreró sense sortida. Curiós, aquest és, amb el nom de 9-N, el carrer sense sortida que acaba d’inagurar Artur Mas a Montoliu de Lleida (Segrià).
En efecte, les eleccions es van celebrar el 27 de setembre del 2015 però no es va poder fer res –excepte una moció del Parlament per satisfer les CUP– fins que a primers de gener del 2016 Artur Mas va acceptar –per exigència de la CUP– «fer un pas al costat» i Carles Puigdemont va ser investit l’últim dia hàbil abans d’haver de repetir eleccions. Més endavant, després d’una llarga negociació, les CUP van decidir al juny no admetre a tràmit parlamentari el pressupost del 2016, cosa que va forçar Puigdemont a presentar una moció de confiança al setembre –en què va dir allò de «referèndum o referèndum»– i de la qual va sortir viu gràcies a les CUP.
Ara aquest grup promet no presentar una esmena a la totalitat del pressupost del 2017, però diu que no li agrada gens ni garanteix que al febrer l’hagi d’aprovar. Abans hi haurà un debat parlamentari i al final l’assemblea de les CUP decidirà. Mentrestant, incertesa.
Des del setembre del 2015, quan Junts pel Sí va perdre la majoria absoluta en les eleccions plebiscitàries, no es pot fer res substantiu a Catalunya sense la benedicció no ja del grup parlamentari de les CUP sinó de la seva variada assemblea. Per això no hi ha hagut pressupost del 2016, no sabem si n’hi haurà del 2017 (sobre això hi ha una interessant polèmica entre els cupòlegs) i el Govern català està paralitzat. Només ha aprovat dues lleis (una fa molt poc) i està pendent la renovació obligada del Consell de Garanties Estatutàries, del Consell
Audivisual i del consell de TV-3.
La culpa de Mas
El que passa no és culpa de les CUP, que van obtenir legítimament la confiança i el vot del 8,2% dels catalans i 10 diputats. És culpa d’Artur Mas i de JxSí, que van decidir que les CUP eren l’única frontissa possible a l’erigir el dogma que un govern que no aconseguís la independència en 18 mesos (ja n’han passat 14 des de les eleccions) seria una traïció. Per això van optar per formar majoria amb un grup assembleari que –per definició– no vol governar sinó fer la revolució pendent.
Té raó Urkullu que el model CUP (ell potser pensa en Bildu i Podem) no convé i per això ha optat pel PSE. El més estrany és que 14 mesos després ningú a JxSí hagi tingut la coherència, o la valentia, de treure aquesta conclusió. I tampoc és gaire normal que la Catalunya d’ordre estigui resignada però tan silenciosa com els anyells.
Ha hagut de ser el lehendakari qui ho digués, i el president del PNB, Andoni Ortuzar, ho ha recalcat a l’assegurar que no portaran Euskadi a un carreró sense sortida. Curiós, aquest és, amb el nom de 9-N, el carrer sense sortida que acaba d’inagurar Artur Mas a Montoliu de Lleida (Segrià).
