LA NOSTRA RIBERA 28

ARCOS DE LA FRONTERA 5

El meu mort, el teu mort

ANTONIO FRANCO

Periodista

Els morts mereixen respecte, però això no ha de ser incompatible amb la veritat

Afortunadament, amb Fidel Castro no s’ha aplicat la doctrina Rita Barberá de tractament manipulador dels morts. La majoria dels mitjans de comunicació han preferit dir coses, agradables o no, que són veritat o que s’hi acosten. Aquella doctrina, emanada des de les proximitats al PP quan va morir l’exalcaldessa, demanava/exigia únicament lloances als morts, i que es maquillessin –és a dir, censuressin– les seves biografies perquè viatgessin cap al seu destí final (allò que el catecisme anomena cel, purgatori i també infern) entre aplaudiments unànimes.

Vam haver de suportar bastants sermons amb aquesta teoria, però eren molt interessats. Es devien a conveniències partidistes circums-tancials en relació amb la senadora o a aquests sobtats atacs de mala consciència que van patir molts dels seus coreligionaris penedits ja d’haver-se situat unes quantes setmanes en la radicalitat democràtica contra la corrupció. Els dolia que Rita hagués confessat al seu entorn que el pitjor del seu viacrucis no eren les crítiques dels seus adversaris polítics (això ho va viure tranquil·lament tota la vida), sinó l’empestament dels seus després de firmar amb Ciutadans un pacte per apartar de la política els encausats i els grans sospitosos com ella.

Tornant a Fidel, el diari Abc, per exemple, que es va cenyir a ser únicament elogiós amb Barberá, no va considerar que faltava al respecte a un mort quan va acomiadar des de la seva portada el líder cubà anomenant-lo «tirà». Potser eren dues barres de mesurar en allò de l’amor cristià als desapareguts, però també va ser un exercici de coherència i llibertat d’expressió que aplaudeixo. A més, estic segur que a Castro, que no era gens tonto, l’hauria decebut una portada diferent en aquest segment ideològic, igual que l’hauria desconcertat una suposada –doncs no es va produir– immensa tristesa col·lectiva per la seva mort a l’exili que ell consideravagusano.

RESPECTE I VERITAT

Els morts es mereixen respecte, però això no ha d’estar renyit amb la veritat. És digne i necessari subratllar que el líder cubà desaparegut no va respectar les llibertats essencials encara que hagués ajudat el seu poble en qüestions tan essencials com la sanitat, l’ensenyament o l’orgull nacional. En tot cas, ja veurem si la història l’absoldrà. Però també és èticament imprescindible no ocultar que l’alcaldessa controlava amb minuciositat tot el que feia la formació protagonista de la corrupció institucional generalitzada soferta per la Comunitat Valenciana. O recordar que, asseient-se contundentment el 2006 sobre l’accident del metro de València, va asfixiar el tema i va contribuir que no s’aclarissin totes les responsabilitats sobre les morts de 43 d’aquells conciutadans a qui ella anomenava tendrament «estimats».

MERCADONA: SALVADOS SÉ VA QUEDAR CURT!

Mercadona Ferreries. Entrada del carrer la Ràpita. 

Vaig seguir amb interès el programa Salvados dedicat a Mercadona que la Sexta va emetre el passat diumenge 27 de novembre. Com tots sabeu Jordi Évole és un dels pocs periodistes que s’atreveix a explica la veritat per polèmica que sigui aquesta.

El Salvados dedicat a Mercadona va aixecar un gran interès dels telespectados, tal i com vaig poder comprovar personalment parlant amb la gent del meu entorn. I és que qui més qui menys coneix Mercadona i, segurament, hi ha comprat més d’una vegada.

Tot i conèixer alguns dels aspectes més íntims de la cadena de supermercats, hi havia coses que desconeixia, però l’opinió que tenim a casa (tan la meva dona com jo) és que si no és una secta, s’hi assembla bastant.

Sabia de les amenaces que havien rebut alguns treballadors si no acataven les ordres de l’empresa i de les dificultats que hi ha a l’hora de poder exercir la llibertat sindical.

Dos exemples que he viscut en primer  persona o quasi. Fa anys va haver una vaga al sector del comerç. Vaig formar part d’un piquet informatiu i com ta tal vaig estar en diferents comerços. Un d’ells el de Mercadona a Ferreries (el de la carretera de l’Aldea encara trigaria anys en construir-se) Se’ns va negar la possibilitat de parlar amb els treballadors. Finalment una dependenta (després ens assabentarem de que era una de les que més acatava les ordres dels directius va ser l’única que ens va atendre i ens va dir que faria arribar a la resta de treballadors les explicacions que li estàvem donant a ella, però que cap volia fer vaga. Mercadona va mantenir les portes obertes durant tot el dia, a diferència de la resta de grans superfícies de Tortosa (tot i que cal dir que algunes tancaven les portes mentre els sindicalistes estàvem allí i les tornaven a obrir només marxar.

L’altre cas encara me sembla més fort. Mercadona va acomiadar un treballador i el va amenaçar de que no prengués cap tipus de mesura (presentar denúncia per acomiadament improcedent) recordant-li que la seva parella (amb qui tenien un fill) treballava també allí i que podria seguir el seu camí (o sigui que també fos acomiadada)  

Dimecres dia 30, la infermera del uròleg que me visita a Barcelona ens va dir que la seva cunyada hi treballa i que algunes de les coses que es van dir ja li havia explicat alguna vegada.

Però la millor versió l’he tingut avui. Casualment m’he trobat a una extreballadora (no sabia si encara hi treballava o no) a qui conec des de fa molts anys (més de 20) M’ha dit que ja no hi treballava i ens hem posat a parlar del programa:

-Què té va semblar? –m’ha preguntat-

-Algunes de les coses que es van explicar ja ho sabia o m’ho pensava, però temes com l’autoassegurança o la pressió que hi ha per a que no s’agafin baixes ho desconeixia.

-Es van quedar curts –m’ha dit-

-Jo vaig treballar més de 12 anys sense haver agafat mai una baixa. Una vegada que me vaig haver d’operar ho vaig fer en període de vacances... Però més tard m’havia de tornar a operar i quan me van cridar per a fer-ho, no vaig voler agafar vacances així que li vaig dir al metge que me donés la baixa. La baixa inicialment era per a tres setmanes, però quan en portava dos me van dir que havia de tornar a treballar. Com que els hi vaig dir que no, me van fer  anar a Alacant per a passar una revisió mèdica i el metge me va donar la raó. Com que no van poder sortir amb la seva me van estar fent mobbing per a que marxes sense haver de pagar-me cap tipus d’indemnització. Al principi m’ho vaig passar molt malament i me vaig aprimar molt... Però sóc valenta i els hi vaig plantar cara fins que finalment me’n vaig anar de forma voluntària pagant-me la corresponent liquidació.

Els representants sindicals els escull l’empresa entre els treballadors més fidels.

I el fotut d’això és que alguns sindicats s’avenen a fer-los el joc.

Com diuen els castellans: No es oro todo lo que reluce...