LA NOSTRA RIBERA 33

GRAZALEMA 3

Esquerra sense brúixola

ANTONIO FRANCO

Periodista

Després de la renúncia d'Hollande a França i la derrota de Renzi a Itàlia la socialdemocràcia queda pitjor que mai. Desarborada al Regne Unit, supeditada a Merkel a Alemanya, desorientada a Espanya, desacreditada a Grècia... És un desastre massa generalitzat per ser casual. Els electors d'esquerres estan cansats de la seva tebior davant de l'austericidi i el creixement incontenible de la desigualtat allà on ha governat; del seu acotament de cap davant del món financer; de la seva incapacitat per resoldre els problemes de l'onada immigratòria... Cansa la seva xerrameca quan amb les regnes ni han fet les transformacions promeses ni han donat explicacions convincents.

Els progressistes han après que el socialliberalisme és més un altre liberalisme que un altre socialisme. Lamenten que la socialdemocràcia més que respectar la llibertat de mercat l'hagi sacralitzat, renunciant a corregir els seus excessos. ¿No era aquesta correcció el que era essencial de la socialdemocràcia? Creure que el mercat és el seu aliat per anivellar la desigualtat és una solemne tonteria, i considerar que la flexibilitat laboral infinita portarà plena ocupació, una altra.

Desbordats per la seva soledat, els socialdemòcrates creuen que per anomenar «radicals» o «populistes» els moviments -com Podem o En Comú- cap als quals se'n van els seus vells seguidors els progressistes es taparan el nas a les urnes i seguiran suportant-los. Però encara que sigui veritat que aquestes formacions encara han de madurar i centrar-se (en el bon sentit de la paraula, no en el de desplaçar-se al centre com han fet els ara desprestigiats), les seves banderes -més que alguns dels seus líders- són més fresques de cara a canvis reals. I que d'aquestes es pot esperar el relleu del gastat Estat providència per un nou Estat justícia.

El vacil·lant PSOE exemplifica aquesta situació. Costa diferenciar pel que diuen el seu portaveu al Congrés, Antonio Hernando, capaç de defensar el que fa molt poc criticava, de Rafael Hernando, el del PP. L'argument de l'obediència als nous caps seria més acceptable a l'exèrcit o al PP que en una esquerra racionalista. Però és que els missatges dels dos Hernando van molt compassats, potser per respondre als designis d'ànimes paral·leles, Rajoy i Javier Fernández, president de la gestora, especialistes a guanyar/perdre temps. El primer va esperar gairebé un any per poder formar govern i després va necessitar una setmana més. El segon, en una funció provisional, es pren temps per deixar lligat el PSOE abans que el partit elegeixi líder, quan hauria de deixar per a l'electe fixar el rumb i definir el tipus d'oposició i partit.

El cas de Fernández no és una anècdota i desconcerta el seu electorat. És del que provoca que hi hagi progressistes abstencionistes al pensar que, mal per mal, si s'han de sentir maltractats val més que sigui per Rajoy, a qui almenys poden considerar un enemic.

UN ESTUDI FA EVIDENT EL QUE ÉS DE DOMINI PÚBLIC

De Faro a Diari de Tarragona. 

La meva capacitat de sorpresa és poca i això no sé si és bo o dolent... Però de vegades quan llegeixo el diari veig coses que me donen que pensar i sovint me donen peu per a escriure un comentari, com per exemple una noticia que publicava el Periódico ja fa unes quantes setmanes.

Tot sigui dit una notícia poc rellevant i que segurament a més d’un lector no li va produir ni fred ni calor: La qualitat de l’ocupació a Espanya és dels més baixos de l’OCDE. I es remetia a un estudi fet per CaixaBank Research España.

Igual com no me va sorprendre la victòria de Trump a les eleccions americanes, ja que si fa o no fa aquí tenim el mateix, tampoc ens hauria de sorprendre que a un dels països on la corrupció ha estat més evident durant les darrers lustres, sigui també un dels països on la picaresca i l’engany estiguin més arrelats. Tal i com me van dir ja fa molts i molts anys: Al nostre país qui no roba és perquè no pot... No perquè no vol.

Per tant, no ens ha d’estranyar gens ni mica que els empresaris espanyols (sovint molt més preocupats per mantenir el seu tren de vida que de la qualitat dels llocs de treball), en lloc de procurar que la eficiència sigui la base per a un bon rendiment del seu negoci, mirin d’estalviar en allò que els hi és més fàcil: en els costos dels seus treballadors (salaris, seguretat, formació, etc.)

Suposo que heu vist reportatges de gent que afirma haver tingut contractes d’unes poques hores. Una cosa és que realment l’empresari que els contracta tinguin esporàdicament aquestes necessitats i l’altra que se’n faci ús i abús i norma habitual, com sembla que ho està sent des de que va començar l’estafa allà per l’any 2008.

Però no només es fa mala praxis amb les contractacions temporals (efímeres i mal retribuïdes), sinó que hi ha molts treballadors que són falsos autònoms o de vegades ni tan sols arriben a autònoms, ja que pels seus escassos rendiments (hipotètics), presenten l’alta censal a l’Agència Tributària i la Tresoreria de la Seguretat Social no els hi accepta l’alta precisament pels pocs ingressos que generaran amb la seva activitat.

Tot i els esforços que diuen que fan les administracions per a fomentar l’ocupació més o menys estable i que doni seguretat al treballador, els resultats indiquen que una vegada i una altra i una vegada més se fracassa en l’intent.

Tot i la responsabilitat que tenen les administracions en aquests casos, tant o més responsables són els empresaris que no veuen més enllà de la rendibilitat immediata de la seva empresa.  

Hi ha estudis que diuen que els treballadors que són feliços als seus respectius llocs de treball són molt més productius que aquells que estan mal pagats i/u ocupen un lloc de treball temporal. L’estabilitat laboral i una bona remuneració no són sempre garantia de bona eficàcia, però és evident que ajuda molt.

Fa 30 anys que treballo a l’administració pública, però abans d’entrar-hi n’he vaig treballar 10 a 3 empreses diferents: BRYCSA (una empresa constructora amb seu a Barcelona que feia una obra per a la Diputació de Castelló), Cerámicas Lores (fabricació de rajoles i altres materials de construcció) i Juan Chaler SL (indústria auxiliar del moble), les dues darreres de Vinaròs.  

La primera era massa gran com per a què els seus principals accionistes poguessin arribar a tot arreu i, per tant deixaven el dia a dia de l’empresa en mans del cap de l’obra. L’època (1976-1977), després d’una de les crisis mundials del petroli, tampoc era la millor per a que les empreses funcionessin adequadament. Penseu que la inflació en aquella època era altíssima (el 19,8% l’any 1976 i el 26,4 l’any 1977) A les altres dues empreses, els respectius empresaris s’ajustaven molt a la descripció que feia una mica més amunt. Tan era així que Cerámicas Lores va acabar tancant portes i Juan Chaler (el propietari de l’empresa homònima), va perdre més de la meitat de l’empresa en una fosca jugada que mai he acabat d’entendre, però, sense cap dubte degut a la seva despreocupació. Pocs anys després també va acabar tancant.

Tot i el pas dels anys i la modernització dels sistemes, la sensació que tinc és que les coses no han canviat substancialment massa.