XAVIER BRU DE SALA
Davant el perill imminent de naufragi, presos del pànic i potser il·luminats per la història bíblica de Jonás, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda
Els que vam estudiar una mica de lògica -això que els pragmàtics i els tecnòlegs han suprimit- hauríem derivat de la premissa del 155 com a 1939 light que ens trobem en plena postguerra, semblantment light. No calen més llums per observar que les tenebres de les postguerres solen sobrevenir després de les derrotes, no dels empats.
En conseqüència, i per molt que dolgui als que són prou addictes a l'optimisme per exigir al nou president del Parlament que s’immoli a l’estil bonze, i amb ell dotzenes de diputats, el realisme adaptatiu s’ha imposat a una resistència que ha vist reduir els efectius de centenars de milers a centenars a seques. L’únic pal·liatiu de la derrota és la majoria independentista de la cambra, clara però a la baixa.
Davant el perill imminent de naufragi, presos del pànic i potser il·luminats per la història bíblica de Jonás, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda
Per fortuna de l’espècie, l’optimisme humà és irrefrenable. No pocs gurus de l’independentisme reiteren el seu «anem bé», encara que el matisen: «anem bé, però pel camí llarg», el que fa una volta per presons i exilis. L’expressió contrasta, però no es contradiu, només faltaria, amb la interpretació del 155 com una entrada dels tancs per la Diagonal en versió light. Per si fos poc, la metàfora conviu en perfecta harmonia amb la proclamació de l’empat com a resultat final del partit del referèndum. Un empat que, coherents amb l’ «anem bé», estem en perfectes condicions de desfer tot seguit encara que no hi hagi majoria absoluta a les urnes.
Els que vam estudiar una mica de lògica -això que els pragmàtics i els tecnòlegs han suprimit- hauríem derivat de la premissa del 155 com a 1939 light que ens trobem en plena postguerra, semblantment light. No calen més llums per observar que les tenebres de les postguerres solen sobrevenir després de les derrotes, no dels empats.
En conseqüència, i per molt que dolgui als que són prou addictes a l'optimisme per exigir al nou president del Parlament que s’immoli a l’estil bonze, i amb ell dotzenes de diputats, el realisme adaptatiu s’ha imposat a una resistència que ha vist reduir els efectius de centenars de milers a centenars a seques. L’únic pal·liatiu de la derrota és la majoria independentista de la cambra, clara però a la baixa.
La farisaica complicitat de JxCat
Davant del perill imminent de naufragi, presos del pànic i tal vegada il·luminats per la història bíblica de Jonàs, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda. Per tot missatge de comiat, el seu padrí polític, forçós però padrí, Artur Mas, li va aconsellar que s’hi tirés per iniciativa pròpia. Com que s’entossudia, ho han hagut de fer els d’ERC, amb l’evident i farisaica complicitat de JuntsxCat. De manera que hi ha molta més unitat del que convé confessar. Per cert, que després d’acampar una temporada al ventre de la balena, Jonàs va ser dipositat pel monstre a la platja i va profetitzar la destrucció de Nínive, que en efecte va caure. A veure si el Déu de la història repeteixi la jugada.
Considerat per uns com «la roca on m’aferro» (Psalms, 18, 2) i per altres com l’escull que impedeix tornar al port, precari però segur, de la Generalitat intervinguda, Puigdemont és ja un illot de naturalesa pètria batut per les onades al mig de l’oceà. Atès que amb tota seguretat la cultura esdevindrà de nou el centre de gravetat del catalanisme, no és impertinent recordar la història de Redonda, una illa tan real al mapa com fictícia en tant que regne. Si la reina Victòria va atorgar el títol de rei de Redonda a M. P. Shiel, i si l’escriptor Javier Marías va ser privat de ser l’hereu del tron per la seva condició d’espanyol i per tant descendent de colonialistes, bé podria la famosa però no nata assemblea d’electes de Catalunya concedir a Puigdemont el títol de president de la República Catalana. A l’exili, és clar, i ves a saber fins a quin punt en la ficció.
Davant del perill imminent de naufragi, presos del pànic i tal vegada il·luminats per la història bíblica de Jonàs, els atribolats mariners de la majoria han decidit llançar Puigdemont per la borda. Per tot missatge de comiat, el seu padrí polític, forçós però padrí, Artur Mas, li va aconsellar que s’hi tirés per iniciativa pròpia. Com que s’entossudia, ho han hagut de fer els d’ERC, amb l’evident i farisaica complicitat de JuntsxCat. De manera que hi ha molta més unitat del que convé confessar. Per cert, que després d’acampar una temporada al ventre de la balena, Jonàs va ser dipositat pel monstre a la platja i va profetitzar la destrucció de Nínive, que en efecte va caure. A veure si el Déu de la història repeteixi la jugada.
Considerat per uns com «la roca on m’aferro» (Psalms, 18, 2) i per altres com l’escull que impedeix tornar al port, precari però segur, de la Generalitat intervinguda, Puigdemont és ja un illot de naturalesa pètria batut per les onades al mig de l’oceà. Atès que amb tota seguretat la cultura esdevindrà de nou el centre de gravetat del catalanisme, no és impertinent recordar la història de Redonda, una illa tan real al mapa com fictícia en tant que regne. Si la reina Victòria va atorgar el títol de rei de Redonda a M. P. Shiel, i si l’escriptor Javier Marías va ser privat de ser l’hereu del tron per la seva condició d’espanyol i per tant descendent de colonialistes, bé podria la famosa però no nata assemblea d’electes de Catalunya concedir a Puigdemont el títol de president de la República Catalana. A l’exili, és clar, i ves a saber fins a quin punt en la ficció.
