dissabte, 10 de febrer del 2018

Equidistants? No, gràcies

SISCU BAIGES

Pasqual Maragall demanava els periodistes que es mullessin, que a part d’informar d’allò que els deien no amaguessin la veritat. Que la imparcialitat no els suposés no dir les coses pel seu nom. Que escoltar totes les versions d’un fet no els exculpava d’explicar quina era la correcta. Maragall els demanava que prenguessin partit, que fugissin de l’equidistància còmoda, allunyada del compromís informatiu.

De tota manera, la paraula “equidistància” la va posar de moda Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) quan jugava a dues bandes en la política de pactes. Podia pactar amb CDC o amb el PSC en base a una equidistància que feia predominar els interessos patriòtics o els socials en funció de les circumstàncies i el nombre de regidors de cada partit en un ajuntament o de diputats al Parlament. D’ençà de l’acceleració del procés independentista aquesta equidistància s’ha difuminat i els pactes amb els socialistes han passat a millor vida.

Des de fa uns mesos es considera “equidistants” els que no s’arrengleren en el bàndol independentista o en l’espanyolista. Estàs amb els uns o amb els altres o et titllen d’equidistant. Costa de fer entendre que entre els dos extrems hi ha una diversitat de matisos que no és just ignorar.

Es pot ser antiindependentista i antiespanyolista alhora. I entre una posició i l’altra hi ha una notable pluralitat d’opinions i plantejaments que no es poden posar totes al mateix sac.

Les simplificacions no ajuden a facilitar la comprensió dels conflictes; més aviat, els agreugen. Sospiteu de les històries de bons i dolents.

I, ja posats, sospiteu, també, de les informacions que rebeu a través dels mitjans de comunicació. Pretendre fer fora del debat polític aquells que no combreguen amb rodes de molí amb el primer missatge que reben per Whatsapp denunciant les arbitrarietats del govern espanyol o les apostes sense futur deCarles Puigdemont és un error de l’alçada d’un campanar.

L’equidistància no existeix. Existeix el dret a reflexionar, a escoltar i a discutir, a fugir del blanc i el negre, del fanatisme.

Pasqual Maragall tenia raó, no només en allò del 3%.

REFLEXOS 1

Bon dia! 

divendres, 9 de febrer del 2018

LA CIUTAT QUE VOLEM 9-02-2018

Fa un moment entrant a Amposta per l’avinguda de Santa Bàrbara.

A veure... Hi ha alguna cosa que no me quadra. Que el camió està fent una infracció salta a la vista. Ara bé, si ho està fent perquè és l’única manera d'entrar a descarregar al Mercadona, d’acord, però llavors potser la cadena de supermercats no va tenir la previsió necessària quan se va construir.

El passat dilluns va reobrir el súper després d’un parell de setmanes de romandre tancat per obres. També podrien haver aprofitat per solucionar-ho, no? 
Per cert, quan ja semblava que havia acabat la maniobra, el cotxe de davant de mi ha avançat uns metres, llavors el camió ha tornat a sortir i ha començat novament la maniobra de marxa enrere. Llavors el cotxe se'l ha vist a sobre s'ha hagut d'escapar per l'aparcament del Dia.  

A TORTOSA SE’N VA UN AMIC...

Ferran Bel acaba el discurs de comiat com alcalde després de quasi 11 anys al front de l’Ajuntament de Tortosa. En aquell moment els altres 20 regidors que composen el ple municipal i el públic assistent que no s’han volgut perdre un acte tan emotiu com aquest, se posen dempeus i com una sola veu comencen a cantar:

Algo se muere en el alma cuando un amigo se va, cuando un amigo se va algo se muere en el alma... Y va dejando una huella que no se puede borrar... No te vayas todavía no te vayas por favor, no te vayas todavía que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós... Y un pañuelo de silencio a la hora de partir...  

Bé, potser no ha estat exactament així... El que passa que després d’escoltar les seves paraules l’altre dia a la SER vaig pensar que passaria una cosa com aquesta. Segons Ferran Bel se’n va content, haver fet molta feina i donant gràcies a l’oposició pel fàcil que li havien posat...
Perplex. Atònit. Sense paraules... Així és com me vaig quedar! Què l’oposició li ha posat fàcil? Aquest argument és propi d’aquell cacic quan se’n va menyspreant els seus rivals polítics als quals ha tractar sovint de forma paternalista. Sé de que estic parlant perquè jo també he viscut situacions semblants.
Vaig conèixer Ferran Bel abans de que fos alcalde de Tortosa. Fins i tot abans de que fos President del Consell Comarcal del Baix Ebre, el seu trampolí polític per accedir a l’alcaldia i derrocar Joan Sabaté. I no era fàcil fer-ho ja que el 2007 els socialistes encara mantenien pràcticament intacta la seva hegemonia política. Aquell mateix anys Montilla (PSC) seria escollit President de la Generalitat i l’any següent el PSOE tornaria a guanyar les eleccions generals.
I com va ser possible? Tot i guanyar en regidors, Ferran Bel no va aconseguir majoria absoluta. Tot depenia d’ERC i l’agrupació local de la capital del Baix Ebre ho van tenir clar: donarien suport a aquells que només uns anys abans volien mercadejar amb l’aigua de l’Ebre.
A partir d’aquí Ferran Bel se va anar engreixant (políticament parlant, es clar) i a les pròximes eleccions, les del 2011, va guanyar no per majoria absoluta, sinó absolutíssima. Allò li va permetre regnar sense haver de comptar amb ERC a qui els hi va donar una puntada de peu al cul. Ja no li feien cap falta!
Finalment van arribar les eleccions del 2015 i s’hi van presentar noves llistes. La deriva socialista va portar que alguns dels seus militants, així com d’altres partits, s’agrupessin en Movem Tortosa. Ferran Bel (a qui molts de tortosins, finalment, ja van veure de quin peu coixejava) va perdre la majoria absoluta, una cosa que només uns anys abans ni es contemplava per una gran part de les tortosines i tortosins. L’Ajuntament de Tortosa podia conformar una nova majoria si s’arribava a un acord entre Movem Tortosa, el PSC i ERC. Però oh sorpresa! ERC, tot i que sé li va oferir l’alcaldia a Josep Monclús, el seu cap de cartell, en un fet insòlit i amb pocs precedents (jo no ne recordo cap) ho va refusar i li va tornar a donar l’alcaldia a Ferran Bel. Segurament els analistes ho veuran com una reafirmació de la nova majoria que governava Catalunya (CDC i ERC –és l’explicació més lògica), però l’actitud de Monclús de refusar l’alcaldia, des del meu punt de vista, va ser un acte de servilisme i covardia cap a una persona que havia anat guanyant pes polític dintre i fora del seu partit.

Adéu-siau Sr. Ferran Bel!

Benvinguda Sra. Soraya Roigé!