 |
| De Napi a Diari de Tarragona. |
De menuts, els galerencs anomenàvem Godall com
el centre del món... Per allò de les
rivalitats entre pobles veïns.
Però on creieu que està ara mateix el centre
del món? Difícil de predir, ja que hauríem de conèixer exactament l’agenda de Carles Puigdemont. Perquè el centre del
món, senyores i senyors es troba exactament allà on sigui Puigdemont en cada moment. Així per exemple, el passat cap de
setmana es desplaçava a Perpinyà, mentre que com sabeu, normalment es troba
situat a l’anomenada Casa de la República a Waterloo, allà on Napoleó Bonaparte va perdre la batalla
definitiva.
Diguem-ho clar i català: Puigdemont és un il·luminat que es creu en poder de la veritat
absoluta. Amb la seva idea de voler convertir Catalunya amb un estat
independent, l’expresident català atia els seus partidaris per a que portin el
conflicte amb l’Estat espanyol fins les darreres conseqüències. Això sí, ho fa
des del seu exili daurat, mentre que alguns dels qui li van fer costat s’han
passat més de dos anys a la presó i ara comencen a gaudir de beneficis
penitenciaris, tot i les reticències d’algun fiscal.
Al multitudinari acte de Perpinyà, els
assistents van xiular a l’Oriol
Junqueras per estar a favor d’una mesa de diàleg amb l’Estat espanyol. M’agradaria
veure quants d’aquells que el van xiular canviarien d’opinió si els mateixos o
algun familiar proper estiguessin empresonats. No és lícit que es vulgui veure’ls fora de la presó com més aviat
millor?
És evident i fins i tot lògic que una gran majoria
d’ERC accepti a contracor la mesa de diàleg amb el govern espanyol com a últim
recurs per a resoldre la situació dels seus, mentre que els membres de Junts
per Catalunya hi acudiran amb unes exigències difícils d’acceptar-les per l’altra
part. O dit d’una altra manera: hi aniran
per a intentar, des d’un primer moment, fer fracassar la mesa.
Si els Puigdemont,
Torra, Comín, Ponsantí i companyia els hi és ben bé igual qui
governi Espanya, a mi també me dona el mateix quin sigui el resultat de la mesa
de diàleg. El que realment m’importa és tothom pugui gaudir de l’estat del
benestar sense haver de renunciar a res. Ni, fins i tot, d’aquelles reivindicacions
que cadascú consideri legítimes.
