MANIFESTACIÓ CONTRA EL TANCAMENT DE LA LEAR

De fet, ha estat més que una manifestació en contra del tancament de la fàbrica de circuits per a cotxes, El tancament de la Lear de Roquetes ha estat, provablement, la gota que ha fet besar el got de la paciència ebrenca i s’ha convertit en una manifestació reivindicativa a favor de la industrialització de les Terres de l’Ebre, el cul de Catalunya (o un dels culs)


Segons la policia local hem estat 16.000 les persones que ens hem manifestat. Això suposa quasi un 10 % de la població ebrenca. Però al meu entendre hem estat molt pocs. Només arribar he tingut l’ocasió de parlar amb un històric de CC.OO. i ja li he dit que, al menys, hauríem de ser-ne un de cada casa... Però la ciutadania no es sol moure amb facilitat. Li ha de tocar molt directament la butxaca per a que surti al carrer i demani el que, històricament, ens ha estat negat. I també desigual, ja que hi havia molta gent de Tortosa i el Baix Ebre (no podia ser d’una altra manera), però molt poca de les altres comarques (el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta), com si la manifestació no anés amb ells...


Avui ha estat el dia dels sindicalistes, molts. A part dels secretaris generals de Catalunya dels diferents sindicats (he pogut veure a Pepe Álvarez de la UGT i Joan Carles Gallego de CC.OO), a més dels d’aquí, també ha estat el dia dels polítics. Em deia una manifestat: “Al menys avui estan tots”. Jo n’he vist uns quants, Joan Herrera, diputat a Madrid per ICV-EUA, Lluïsa Lízàrraga, també diputada a Madrid pel PSC, Joan Sabaté, senador i exalacalde de Tortosa, l’alcalde actual, Ferran Bel, els diputats al parlament del PSC Joaquim Paladella (també alcalde de Batea) i Dolores López, el diputat al Parlament per CiU i alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho, l’alcalde de la Ràpita, el de Sant Jaume d’Enveja i a la vegada president del Consell Comarcal del Montsià, el d’Alfara de Carles Bartomeu Roselló, el d'Aldover Joan Ferré, el de l’Aldea i president del Consell Comarcal del Baix Ebre Dani Andreu, així con diversos regidors i exalcaldes (com Mariano Gil) i exregidors de Tortosa i Roquetes.
Com sempre passa, l’acte, a més de reivindicatiu ha estat un acte lúdic que ha comptat amb actuacions de grups de dolçaines i tambors.


Al final, a la plaça dels Dolors, els diferents dirigents sindicals s’han adreçat als manifestants i han reclamat a l’actual govern de la Generalitat una solució per a les Terres de l’Ebre i aquesta passa, irremediablement, per la industrialització del nostre territori.

LES DECLARACIONS DE JOSÉ MARÍA MENA PODEN FER TRONTOLLAR ELS FONAMENTS DE LA POLÍTICA CATALANA?

Ahir, José María Mena Álvarez, qui va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ver unes sucoses declaracions a RAC-1. Crec que no han tingut la transcendència que calia, potser perquè els propis mitjans d’informació estan més per la labor de silenciar notícies així que no divulgar-les. El motiu? Al meu entendre afecta molt a la classe política catalana. Segurament els pilars bàsics o fonaments de la política catalana.
Mena va dir que si hi ha corrupció a la política, cal destapar-la sigui on sigui. Només així es podrà regenerar la classe política i els ciutadans podran recuperar la confiança que estan perdent ens els partits tradicionals.
Sobre les declaracions que fa fer l’expresident Jordi Pujol dilluns a TV3 sobre que no cal remenar el finançament dels partits, va voler dir que, precisament, el que cal fer és tot el contrari.
Però, què insinuava Pujol? Hi ha qui diu que era una amenaça en tota regla: Tu destapes el finançament de CDC i jo destaparé el vostre.
Va qüestionar Mena el finançament dels partits?
De totes formes, no tinc ni gens ni mica de por. Els socialistes ja vam viure el cas Filesa fa uns anys i, des de la direcció del partit ens solen demanar contenció a l’hora de gastar. I això que es suposa que els ingressos del partit han crescut ara que tenim una gran representació institucional i també a altres llocs claus de la política. parlamentaris, directors generals, etc. I cadascú ha d’aportar un part dels seus ingressos al partit. Es el que es diu entre nosaltres “l’impost revolucionari” i a sobre tens que declarar per la part que has aportat sense tenir dret a deduir-te’n fins una quantitat (sinó recordo malament 600 euros/any)
En canvi, s’observa que hi ha d’altres partits que, sense estar governant, el nivell de despesa (es reflecteix molt bé a les campanyes) no ha sofert canvis substancials, ja que no reparen a l’hora de fer vídeos i tota mena d’articles publicitaris per guanyar-se el vot dels electors.

LA LEAR, ELS GOVERNS I LES TERRES DE L’EBRE

Ahir, al Parlament de Catalunya hi va haver un ple de control al govern amb un intens debat. La Lear de Roquetes va centrar bona part d’aquest debat. Mentre Arturo li deia a Montilla que els partits del govern només hi venen a “recollir vots”, el President li recordava al cap de l’oposició el “recolzament de CiU al PHN del PP d’Aznar”.
Però certament a les Terres de l’Ebre tenim aquesta sensació: Que només se’n recorden de nosaltres quan arriben les eleccions.
Faria bé Mas de no treure massa aquest tema. A les nostres comarques CiU va ser l’hereva (electoralment parlant) de la UCD. Per això, com ja parlava l’altre dia, va fer falta fitxar més d’un cacic i molts dels “altres” s’hi van acabar fent.
CiU ha controlat, majoritàriament, els pobles més petits i, normalment, usant grans dosis de populisme. Recordo que l’any 1979 la població més gran de Catalunya on no governaven les esquerres era Tortosa amb Vicent Beguer i fruït d’un pacte de progrés que va comptar amb el suport del PSC.
Però les Terres de l’Ebre són mereixedores d’alguna cosa més. La indústria és la base fonamental del creixement d’un territori. Només un país molt industrialitzat passa a ser un país de serveis. També, amb la nostra lluita contra el transvasament dèiem: “S’ha de portar la indústria allà on hi ha aigua i no l’aigua a la indústria”.
Però es cert que amb 6 anys de governs d’esquerres la percepció que es té, és que el país no s’ha transformat el suficient.
S’han fet coses, no ho negaré, però és evident que les que veritablement transformi un país, encara no han arribat. No sigui que quan arribin ja hagin quedat desfasades.

BROTS VERDS A LA POLÍTICA

Només faltava l’operació Pretòria que està instruint el jutge Baltasar Garzón per acaba de desprestigiar a la classe política catalana.
Vull pensar que només són uns pocs polítics els “xoriços” que a canvi de diners cometen irregularitats de tota mena : ús d’informació privilegiada, suborn, tràfic d’influències, etc. Però que la magola, afortunadament, no són així, la qual cosa no vol dir que no estiguin sota la sospita de la societat.
I és que quan surten casos com aquests, els ciutadans i ciutadanes d’un país, ràpidament, posen al punt de mira a la classe política sense tenir en compte que, segurament, és com la metàfora del cistell ple de pomes on només n’hi ha unes poques de podrides, però que si no les traus a temps, poden arribar a podrir les del seu costat.
Avui he sabut que l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz tenia una “pinacoteca” a casa seva. (Aquest apartat li dedico especialment al meu amic Cucafera que l’altre dia em dia que quasi no n’havia parlat) Tenir molts de quadres a casa només vol dir dues coses: o tens molts diners u organitzes exposicions.
Normalment és el primer cas, ja que hi ha molt poca gent que organitzi exposicions.
Segons diu la premsa, Muñoz, a part de tenir la casa plena de quadres (cal pensar que de pintors de prestigi per molt vius que encara siguin) portava una ritme de vida alt. Però sorprèn l’opinió dels qui ho diuen. “És que tenia molts diners!”. Es clar que sí, és lògic que qui té diners es pot permetre luxes i capricis que qui no en té, només els pot somiar. Però... D’on venien aquests diners? Ara s’ha sabut.
L’actitud d’Arturo Mas, no es que em sorprengui, però de vegades no puc d’estar-me de deixar anar un somriure al llegir segons quines coses diu. Ahir va dir que l’operació Pretòria afecta més al PSC que a CiU. I jo pregunto: Com es mesura? Perquè si hi ha un imputat del PSC i dos de CiU, té algun instrument Mas per mesurar el frau d’afectació?
Suposo que ho diu perquè al PSC li afecta a un alcalde i a CiU només “dos militants històrics”. Però és que un pot ser un militant històric i no haver tingut mai responsabilitats de govern. No seria el cas de Alavedra i Prenafeta, que si el segon era la ma dreta de Pujol, el primer devia de ser la ma esquerra i, a sobre, va tenir responsabilitats de govern en tres departaments diferents en diverses legislatures. I, a sobre, Alavedra, per molt que ho dissimuli Arturo, segueix a la primera línia de la política al ser membre del consell assessor de CDC des de finals de l’any passat. I que dir sobre Prenafeta? És el vice-president d’una fundació que ell mateix va promoure vinculada a CiU: Catalunya Oberta. Precisament, des de fundacions com la Trias Fargas es “recaptaven” diners per a la “la casa gran del catalanisme”...
Intueixo que després dels casos esmentats i dels nous que poden sortir i que “a ningú ens estranyaria”, els brots verds de la política encara estan molt lluny de sortir. Però mentre, segurament, sortiran alguns “salvadors de la pàtria” que amb missatges populistes i que arriben en facilitat a l’electorat, i ens voldran convèncer de les seves bondats. Segurament són els pitjors!
I una darrera cosa. Penso que caldria plantejar-se molt seriosament la limitació de mandats per evitar els “polítics professionals” que no saben fer una altra cosa. Molts anys ocupant càrrecs és un ingredient més a l’hora de deixar-se corrompre per qualsevol empresari sense massa escrúpols.

EL MAYOR ROBO DE LA HISTORIA

Esperaba la salida del avión, hacia mucho calor, un chicuelo tenia sed y su madre, una
pobre mujer de clase media baja, busco con la vista las antiguas fuentes en las que se
apretaba un botón y surgía un chorrito de agua, pero habían desaparecido del aeropuerto
al igual que los botellones de los que se bebía con un vaso de papel.
Fue al baño y se tropezó con el amenazador cartel de “Agua no potable” y como el niño
corría riesgo de deshidratarse a la buena mujer no le quedo mas remedio que meter un
euro en una llamativa maquina expendedora adornada con la fotografía de una bella
señorita, con el fin de que le proporcionara una botellita de menos de un cuarto de litro de
“agua de manantial”.
Como el avión se retrasaba me entretuve en hacer un simple cálculo: aquella infeliz había
pagado a cinco euros el litro de agua, cuando potabilizar o desalar mil litros hubiera
costado como máximo un euro.
Es decir, había pagado cinco mil veces mas caro algo a lo que tenia derecho por ley y sin
opción a elegir si no quería que su pequeño enfermara.
Era como si una barra de pan le hubiera costado mil euros.
Y el gobierno lo consiente, al igual que lo consintieron los anteriores, fueran del color que
fueran.
A diario nos quejamos del precio de la gasolina pero sin pretender defender a la
aborrecidas empresas petroleras debo admitir que se gastan fortunas en prospecciones,
extraen crudo en lugares tan remotos como los polos, los desiertos, las selvas o el fondo
de los océanos, lo transportan en enormes buques cisterna a miles de kilómetros de
distancia, lo refinan y colocan la gasolina en el surtido a un precio que ronda el euro por
litro.
Y si supera ese precio ponemos el grito en el cielo pese a que la salud de nuestros hijos
no dependa de ello.
No obstante, un empresario sin escrúpulos, soborna a un político o un funcionario, se
apodera de un manantial que en buena ley pertenece a la nación, abre el grifo, llena cinco
botellas de plástico- que además no se reciclan y si se reciclan se hace a cargo del
estado- las envía con una camioneta a menos de cincuenta kilómetros de distancia, y
cobra esa agua-imprescindible para la vida- cinco veces mas cara que la gasolina.
Se me antoja injusto escuchar a nadie lamentarse porque le cobren cinco veces menos
por algo que nos llega de Alaska o Dubai, que por algo que llega del pueblo vecino.
En España consumimos unos ciento cincuenta litros de agua embotellada por persona y
año, es decir, casi seis mil millones de litros, con un negocio que ronda los veinte mil
millones de euros.
En resumen, a cada ciudadano, hombre, mujer, niño o anciano nos están despojando de
doscientos euros anuales por un agua que nos pertenece a todos.
Y lo más lacerante de semejante expolio estriba en el hecho de que la totalidad de los
manantiales españoles no son capaces de producir ni tan siquiera las dos terceras partes
de esos seis mil millones de litros.
El resto es en realidad agua de grifo disfrazada.
Nos la roban, la camuflan, hacen una llamativa campaña publicitaria asegurando que al
beberla nos convertiremos en estrellas de cine y nos la revenden cinco mil veces más
cara.
Y el gobierno lo consiente, al igual que lo consintieron los anteriores.
¿Hasta que punto puede llegar su grado de corrupción o ineptitud cuando permiten que se
quiten las fuentes de agua de los lugares públicos con el fin de favorecer a unas
determinadas empresas?
Para la salud de aquel niño era más importante un vaso de agua que el hecho de que
alguien estuviera fumando a veinte metros de distancia.
¿Y hasta que punto llega la desidia del ciudadano cuando acepta que su esposa se
desriñone cargando botellas desde el supermercado con el fin de que los beneficios de un
puñado de canallas crezcan un veinte por ciento anual?
Nuestra ultima esperanza se centra en el hecho de que algún día aprendamos a
sobrevivir bebiendo gasolina.
Nos resultara mucho mas barato.
Alberto Vázquez-Figueroa

GUERRA FRATICIDA AL PP

A manca de més notícies rellevants sobre l’operació Pretòria que esquitxa diversos ajuntaments de Catalunya, entre ells el de Santa Coloma de Gramenet i el seu Alcalde Bartomeu Muñoz, us parlaré una mica del tema que volia parlar ahir i que, degut a la important notícia esmentada, vaig deixar aparcat.
És evident que el que està passant amb el PP pel control de Caja Madrid, és alguna cosa més que la lluita entre dos bàndols. Qui surti guanyador podrà aspirar a mantenir-se al poder i, segurament, “designar” el seu successor a l’hora de dirigir el partit o directament a això últim.
M’explico. Hi ha dos bàndols clarament diferenciats, com sempre ha passat a les guerres (al menys que s’hi produïssin aliances) En aquest cas el primer, el que juga a casa, és el d’Esperanza Aguirre. I el segon seria el del president nacional Mariano Rajoy. Dña. Esperanza sap que “ho ara o mai!”. Ara és quan veu a Mariano Rajoy més feble. Sap que ha perdut bona part del control que exercia a València, amb Camps que no segueix fil per randa les seves ordres. Només li queda el territori “zaplanista” d’Alacant. Esperanza Aguirre va ser qui primer va moure fitxa a l’hora d’expulsar els inculpats en la trama Gürtel amb un gest de “clara provocació” a Rajoy.
Però Mariano Rajoy no està sol. Compta amb Alberto Ruiz-Gallardón, l’alcalde de la capital, que també és un pes pesant dintre del PP de Madrid i que no té bones relacions amb la presidenta de la comunitat des de fa molt de temps. Dña. Esperanza vol situar al capdavant de l’entitat financera (la segona caixa d’Espanya pel darrera de la Caixa) al seu “segon” Ignacio González que es veu que no té ni idea de com funciona una entitat d’aquest tipus. Mentre que l’altre bàndol hi vol posar a un expert en el tema, l’exministre de finances en l’època d’Aznar i expresident del Banc Mundial Rodrigo Rato.
I al mig de tot aquest “fregao” surt la ma dreta de Gallardón a l’ajuntament i li diu a Dña. Esperanza de tot menys “guapa”: antidemocràtica, que està en contra de la llibertat, etc. I, es clar, Esperanza Aguirre li demana el cap de Cobo a Mariano Rajoy i, aquest no està per la labor de concedir-li.
Quan pareixia que hi havia una possibilitat de solució, al convocar Mariano a Esperanza a una reunió, aquesta va i el deixa plantat. Un altre símptoma de la debilitat del avui encara president nacional del PP.
Però mentre em documentava, he trobat que, precisament avui, 13 regidors de l’ajuntament de Madrid també li demanen a Gallardón el cessament de Cobo. Menys mal que encara n’hi ha 19 que donen suport a l’alcalde. Entre aquest, Ana Botella, l’esposa d’Aznar. I llavors què penses? Perquè les relacions d’Aznar i Gallardón tampoc són (o al menys eren una bassa d’oli...)
Però si Aguirre aspira a “destronar” Rajoy, Gallardón aspira a comptar amb el seu vist i plau per a ser escollit president nacional i optar a la presidència de Espanya i Ana a rellevar Gallardón al capdavant del consistori madrileny.
Tot plegat una gran guerra d’interessos que passa, avui per avui, pel control de Caja Madrid. Qui surti guanyador, sortirà reforçat i, segurament, en òptimes condicions d’assolir els seus propòsits.


(El quadre es "duelo a garrotazos" de Francisco de Goya)

MÉS CORRUPCIÓ

Bé, el títol no és del tot correcte. Avui s’ha sabut un nou cas de corrupció, la qual cosa no vol dir necessàriament que hi hagi més corrupció que ahir.
En contra del que ve sent habitual, el cas d’avui anomenat pel jutge Garzón com a Operació Pretòria, afecta a dirigents de diversos partits. Alguns d’ells ja porten retirats fa anys d’allò que s’anomena política activa, però de ben segur que encara hi són molt presentes a les “cuines” dels partits fent, desfent, manant, etc.
El que sí que està actiu és l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet (Santaco per als més propers) Bartomeu Muñoz i dos dels altres detinguts (sempre es vol que es parli de presumptes innocents, fins que es demostri el contrari) són dos personatges que, al seu dia, van tenir un paper molt rellevant (cal usar els dos adjectius) al costat del president Pujol: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Si agafeu al atzar alguna foto dels principis de Pujol, segurament, un d’aquests dos hi sortirà.
Què us puc explicar d’ells? Bé, no gaire cosa. No son cap personatge que m’hagin entusiasmat mai i als qui conegui a la perfecció. A partir de 1985 vaig ser el primer secretari de la meva agrupació local. Llavors, quan encara no hi havia Internet pràcticament en lloc, el PSC publicava uns informes confidencials que titulava “Especial responsables”. Eren un simple full a dues cares amb el color roig com a característica principal. Quasi sempre es parlava de tots dos, sobre tot de Prenafeta, el secretari general de la presidència o la ma dreta de Pujol. Dimecres de la setmana passada vaig assistir a una taula rodona organitzada pels Mossos d’Esquadra a la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i en parlar del 23-F, va sortir-ne el seu nom. Tenia tota la confiança del president. Fins i tot penso que algunes decisions les va prendre ell o, al menys, tots dos plegats. Però paral•lelament portava una vida de negocis una mica fosca. Potser per això mai va ocupar un càrrec superior, diguem-ne conseller.
Macià Alavedra era una mica més del mateix. Gran col•laborador de Pujol que no el va poder fer fora fins ben avançada la dècada dels 90 (i subratllo el de “no el va poder fer fora”), ja que el seu nom sempre sortia a les travesses quan s’anava a fer un canvi de govern. Però com passa quasi sempre amb aquest tipus de gent, solen tenir als de “més amunt” ben agafats de les “pilotes” i això fa molt difícil que se’ls pugui canviar sense el propi consentiment de l’interessat.
CDC era un partit conegut per Barcelona i d’altres indrets de Catalunya, però irrellevant a les Terres de l’Ebre els anys 79 i 80 (primeres eleccions municipals i autonòmiques) Només cal mirar els primers resultats electorals on guanyava la UCD a força llocs. Calia implantar-se territorialment i bona part d’aquesta tasca la va efectuar Macià Alavedra.
Un company militant del meu partit em va explicar un cop que CDC el va voler fitxar Com a d’altres persones de les nostres terres, com per exemple els alcaldes de Camarles, Godall i Santa Bàrbara. Un professor que vaig tenir de petit, fill de Santa Bàrbara, un dia m’explicà que a ell també li van oferir, però va rebutjar-ho per les seves fortes conviccions d’home d’esquerres.
Però tornem al meu company. El lloc el pis superior d’una llibreria situada a l’avinguda de Santa Bàrbara d’Amposta. Us en dono més pistes? Portava per nom “Llibreria Roig”. El van citar allí i es va trobar amb Alavedra i el propi Roig. Segons la seva versió li van posar un xec en blanc per a que poses ell la xifra del “fitxatge” per Convergència. També ho va rebutjar...

MASSA LLAST

En les darreres eleccions municipals, CiU, a Amposta va tenir la gran oportunitat de renovar-se i regenerar-se. No va ser així i els interessos polítics i econòmics d’alguns pesos pesats del seu passat, van fer que encapçales la llista qui havia estat durant 20 anys la ma dreta de l’anterior alcalde. Va renovar la majoria absoluta. Pareixia que res hagués canviat a Amposta i, a la llarga, així ha estat.
Al principi el seu tarannà cap als grups de l’oposició de l’ajuntament pareixia que havia canviat. Es mostrava més afable i conciliador. Només era una espècia de miratge.
I és que ocupar el càrrec d’alcalde d’Amposta d’un temps cap aquí, sense sentir-te com si es tractés de l’hereu d’una nissaga real, pareix que sigui tasca difícil i, si a sobre, s’està condicionat pels passat, pel “seu propi passat”, no és d’estranyar viure situacions com la que s’ha viscut durant el ple d’avui de l’ajuntament.
El saló de plens, hi ha que dir-ho, no era el que s’acostumava a veure en l’anterior etapa quan “l’altre amo” es considerava “agredit i en perill” i tocava la corneta convocant els seus. No! Però la presencia de “l’altre”, d’una de les membres del seu equip i “del bandoler sense trabuc”, així com dos o tres més, feia pensar que no estàvem davant d’un ple normal, que alguna cosa passava.
No explicaré més la moció que presentava el PSC, ja que se’n ha parlat prou, però si de certes actituds, algunes de sorprenent i d’altres de previsibles.
De tot el que podia passar, segurament, la més sorprenent era quan l’alcalde li deia al portaveu del PSC que es pensava que acabaria retirant la moció... També quan, en la primera intervenció dels socialista i quan aquest li deia que “l’equip de govern havia anunciat que hi votaria en contra”, l’alcalde l’interrompia per a dir-li que “no havien anunciat el sentit dels seu vot...”.
Després de l’exposició de la moció i de una lectura complementaria on s’explicava la situació viscuda en aquests darrers dies des de l’òptica del portaveu del PSC, arribava la intervenció de l’alcalde.
Una vegada més va mostrar la forma de “manipulació política” que usa CiU a Amposta i con, de seguida, quan pensen que s’estan lesionant els seus interessos particulars, usen totes les estratègies hagudes i per haver, per a desviar l’atenció i apuntar amb la seva “artilleria més pesant” directament al seu enemic (que no rival) Dir que en la primera actuació al Palau de la Música, al escoltar les dues bandes “sé li va posar la pell de gallina” i que això no li passava al portaveu del PSC, és fer pura i planament demagògia i voler tocar les sensibilitats més amagades dels seus. O quan des d’un bon començament és va mesclar a les bandes de música (encara que una d’elles no els va seguir el joc), el que es pretenia era que una bona part dels ciutadans d’Amposta acabessin demanant-li responsabilitats al portaveu socialista. Una tàctica que ja em viscut els darrers mesos amb el PP i el cas Gürtel!
Gens sorprenent ha estat la postura d’ERC. Davant d’un cas així i quan es preveu un clima d’enfrontament entre els altres grups, la postura és posar-se al costat del més fort i defugir el debat, encara que hi hagin interessos del poble d’Amposta pel mig.
Al principi del “cas Palau”, vaig escoltar com un empresari que havia donar 50 euros per arranjar un tub de l’orgue, volia demanar explicacions als actuals gestors sobre on havien anat a parar els seus diners. L’ajuntament d’Amposta va donar (segons l’alcalde) més de 69.000 euros i renuncien, com els republicans, a voler esbrinar la destinació d’aquests diners.
I ja per acabar, divendres passat en el decurs de l’acte de presentació de les jornades de “Lletres Ebrenques” a la seu de la biblioteca d’Amposta, Isabel clara Simó, entre altres moltes coses va dir. “A Barcelona o ets del PSC o de CiU, no hi ha cap més opció”. I jo vaig pensar: “Quina sort; a Amposta o ets de CiU o estàs en contra de CiU, tampoc n’hi ha d’altra”.

MANCA DE PREVISIÓ

Ahir, l’Esplai de la Caixa celebrava el 25è aniversari de la seva implantació a la ciutat d’Amposta. Com cada anys reunia milers de persones de la tercera edat al pavelló de fires i els organitzava una tarda amb berenar, ball, etc.
Com a socis, els meus pares no es van voler perdre la tarda. A les 5, mon fill els va portar al recinte i ja em va parlar de la dificultat per a poder accedir amb cotxe. Evidentment, jo hi hauria anat a peu, però si tenim en compte que mon pare té 81 anys i ha de caminar amb l’ajut d’una crossa i ma mare 77 i no esta molt millor... Podeu entendre perfectament que l’accés hauria d’haver estat possible.
A les 8 vaig ser jo qui els vaig anar a buscar. Vaig baixat amb el cotxe pel carrer Sebastià Juan i Arbó i en arribar al carrer Itàlica vaig veure com una tanca i els corresponents senyals d’accés prohibit, m’impedien continuar. Com vaig veure que pujaven els cotxes vaig pensar que podria accedir per baix i que per la part de dalt només hi sortien. Vaig continuar pel carrer Itàlia i de sobte em vaig trobar amb un senyal de prohibit i un altre d’accés obligatori. Què hauríeu fet? Anar per l’accés obligatori, no? Error. L’accés obligatori no portava en lloc. Una maquina excavadora i una cinta d’aquestes que es posen per a tallar el carrer, ho impedien. Vaig continuar pel passeig del canalet de la Ràpita fins el passeig Canal i vaig continuar pel Mestre Sunyer i Barcelona, fins al carrer Sant Cristòfol. Al final vaig fer la rotonda on es troba l’escultura d’Emili Bonet i... Tallat! Vaig girar cua, vaig pujar pel Terradelles, vaig girar pel carrer Itàlia i vaig continuar per allí on primer no havia volgut passar, ja que vaig veure cotxes que hi baixaven. Després vaig entrar al pavelló a recollir als meus pares.
Cal dir que, efectivament, el canalet de la Ràpita està en obres (dintre dels projectes que es duent a terme pel “pla Zapatero”), però crec que un dia com aquests, s’haurien tingut que habilitar els accessos encara que fos de forma provisional.
Però és que tampoc vaig poder veure cap policia local ni cap senyal indicant els carrers tallats fins que hi arribaves...
A qui si vaig veure en arribar al pavelló va ser a l’alcalde i al seu primer tinent d’alcalde. Mudats i fent el paper que solent fer. I l’oposició? Al menys el nostre grup no va ser convidat. No sé si va ser oblit de la Caixa o de l’Ajuntament, però a nosaltres no ens va convidar ningú!

MIG SEGLE DE NOVA CANÇÓ

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

Aquest 2009 es celebra el 50è aniversari de la Nova Cançó. Mig segle des de que un grapat d’intrèpids van decidir “plantar cara” al règim dictatorial de Franco i van començar a cantar en català.
A l’any 59 la flama de la dictadura encara era molt viva i aquesta mena d’accions significaven, sense cap dubte, un acte de valentia per part de qui les portava a terme.
El mèrit d’aquell moviment cal atribuir-li a Miquel Porter i Moix, un barceloní que, d’alguna forma, va voler imitar les noves corrents musicals que arribaven de França (Brassens, Jacques Brell, etc.)
Ràpidament, la Nova Cançó, va tenir molts seguidors, no només en forma de públic, sinó que a partir de llavors, naixeria el corrent musical més important que ha tingut mai Catalunya. Així, l’any 1961, un grup de joves músics formarien el grup que s’autodenominà els “Setze Jutges” on, Miquel Porter va tenir l’honor de ser-ne el número 1. Els més coneguts del grup són: Pi de la Serra, Guillermina Motta, Rafael Subirachs, però sobre tot Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach (autor de l’Estaca i la Gallineta)
Però no només van sortir els membres d’aquest grup. A Catalunya, a part dels citats n’hi van haver d’altres que també van tenir èxits molt significatius com Pere Tàpies (avui crític gastronòmic) Pau Riba, Joan Baptista Humet, Joan Isaac, Ramon Muntaner, Marina Rossell, Teresa Rebull (exiliada a la Catalunya del N), Sisa, Xesco Boix (que cantava cançons infantils) i també grups com la Trinca o el mallorquí Al Tall.
Al País Valencià dos joves pujaven amb molta empenta Ovidi Montllor d’Alcoi i sobre tot Raimon de Xàtiva (autor de “Al vent”), del que, gràcies al seu recital a l’Olímpia de París l’any 1966, va donar projecció internacional al moviment musical.
També a Espanya la cançó protesta sorgida com una forma d’oposició al règim de Franco va tenir els seus propis representats com ara l’asturià Víctor Manuel, l’aragonès Labordeta, el basc Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, nascut a les illes Filipines o el valencià Paco Ibáñez.
Cada cantant tenia la seva pròpia estratègia a l’hora de burlar la censura que s’exercia a l’Espanya de l’època, amb lletres molt enginyoses i originals donant el significat desitjat, sovint de crítica exacerbada al règim. Encara que als censors, alguna d’aquestes lletres els hi passaven per alt, hi havia cançons que van estar prohibides durant molt de temps. En alguns concerts, a petició del públic, el cantant tocava el tema sense poder-lo cantar i era el públic qui cantava la lletra prohibida.
A les nostres terres no tinguérem la sort d’escoltar-los en directe massa sovint. Només de tant en tant, algú d’ells s’hi apropava a requeriment de grups de joves que, inspirats pel revolucionari maig del 68, volien veure restablertes les llibertats al nostre país.
A mi tot aquell moviment m’agafà massa jove. Quan els manifestants de la Sorbonne de Paris “prenien” el carrer el maig del 68, jo encara no havia fet els 11 anys.
Al primer recital que vaig assistir va ser a un de Lluís Llach a l’Aldea i al cap de poc temps vaig anar a escoltar a Raimon al casal de Tortosa, on recordo que no hi devíem de ser més de 20 persones, però el cantant de Xàtiva va estar magnífic. Però tal vegada el més emotiu va ser un de la Marina Rossell a la Galera. No recordo exactament l’any, devia de ser el 1986 o 1987, però si recordo que era estiu i va fer-se al recinte del Povet de Sant Vicent, un lloc emblemàtic per al poble i on durant molts d’anys es feien les revetlles de ball de les festes majors i també en altres dates assenyalades. Abans de l’actuació, a la placeta que hi ha al costat de l’entrada del recinte, s’hi van instal•lar unes paradetes de venda de pins, xapes i clauers amb motius catalanistes.
El darrer concert al que vaig assistir va ser farà un parell d’anys al local de la Lira. Va actuar Raimon i va rememorar tots els seus grans èxits. A diferència del que havia passat a Tortosa molts d’anys abans, el local estava ple de gom a gom d’un públic incondicional que, la majoria, feia molts anys que seguien la seva trajectòria.
Però l’aniversari de la Nova Cançó ha passat més aviat de puntetes al llarg de l’any, només se li ha dedicat el piromusical que tancà les barcelonines festes de la Mercè del passat mes de setembre.

L’ANÈCDOTA. L’any 1968, un grup de joves ampostins compromesos amb el catalanisme i les llibertats van decidir portar a l’Ovidi Montllor i fer un concert clandestí. Fou precisament en aquest concert on va cantar per primer cop en públic “La fera ferotge”, segons m’explicà Joan Gavaldà, qui fou el primer tinent d’alcalde d’Amposta una vegada restablerts els ajuntaments democràtics. No cal donar massa explicacions sobre de que anava el tema...

Casi todos los indicios apuntan al partido de Artur Mas

(Llegit al diari digital "El Plural")

El saqueo del Palau de la Música Catalana de Barcelona, perpetrado por Fèlix Millet y sus cómplices, ha entrado ya de lleno en el terreno político. Cada vez son más abundantes los indicios que apuntan hacia una íntima relación entre una parte sustancial del dinero sustraído y la financiación irregular de CDC, el partido nacionalista fundado por Jordi Pujol y liderado en la actualidad por Artur Mas. Así lo atestigua el recurso de la Fiscalía ante la Audiencia de Barcelona, que solicita el inmediato ingreso en prisión del propio Millet y de su principal compinche, Jordi Montull. Se estima que podrían ser condenados a penas de prisión por un mínimo de 14 años, o a muchos más, si finalmente se confirma que cometieron, también, malversación de caudales públicos.
En un extenso escrito de cerca de treinta páginas la Fiscalía eleva ya a cerca de 20 millones de euros la cantidad de dinero desviada sólo durante los últimos cinco años, no sólo en beneficio propio, sino también en varios pagos en dinero negro, en algunos casos en concepto de "comisiones". Entre estos desembolsos figuran los descubiertos en unas notas manuscritas de Montull, director administrativo del Palau, en las que se detallan "comisiones" pagadas a los nombres de "alcalde", "Convergència" y "campañas electorales", por un importe de 550.000 euros, relacionados con un proyecto urbanístico de Millet en la localidad barcelonesa de L'Ametlla del Vallès, municipio gobernado por CiU y en el que Millet consiguió recalificar un solar en 2002.

Subvenciones directas e indirectas a CDC
La documentación citada por la Fiscalía incluye también los pagos realizados por Millet al entonces ya militante y hoy dirigente de CDC Àngel Colom, por importe de al menos de 150.000 euros, donados a la nonata Fundación Privada Espai Catalunya y destinados, según ha reconocido el propio Colom, a enjuagar las pérdidas del Partit per la Independència, creado por Colom y Pilar Rahola, entre otros, como escisión de ERC. También constan los más de 630.000 euros donados por Millet a través de la Fundación Orfeó Català-Palau de la Música Catalana a la convergente Fundación Catalanista i Demòcrata Trias Fargas.

El Gobierno de Jordi Pujol desoyó varias denuncias
Por si no bastara y sobrara ya con todos estos datos, ha trascendido también que el Gobierno de la Generalitat, presidido entonces por Jordi Pujol, desoyó una auditoría oficial realizada por su propio Departamento de Economía y Finanzas, dirigido entonces por el consejero Francesc Homs, denunciando la existencia de "irregularidades relevantes" en el Consorcio del Palau de la Música Catalana. En dicha auditoría se alertaba que en 2001 y 2002 salieron del citado consorcio 539.424 euros no justificados, transferidos al Orfeó Català, presidido por el propio Fèlix Millet, que era asimismo el presidente de la Fundación Orfeó Català-Palau de la Música Catalana y del mismo consorcio. Previamente la Sindicatura de Cuentas ya había advertido a la Generalitat de la irregularidad de estas aportaciones.

Artur Mas resucita el "caso Banca Catalana"
Acosado por estas y otras informaciones, el actual líder de CDC y CiU, Artur Mas, ha intentado salirse por la tangente y recordar el "caso Banca Catalana", cuando en 1984 Jordi Pujol fue imputado pero no procesado por el fundimiento de aquella entidad financiera. Desde las mismas filas convergentes, Xavier Trias dijo que no debería hacerse ningún paralelismo entre ambos casos, mientras desde el PSC, ERC e ICV-EUiA le han recomendado a Mas que se deje de victimismos y retorne al Palau el dinero recibido por CDC. Y es que es de suponer que Artur Mas se equivocó, una vez más, al hacer esta comparación, y no sólo porque en el "caso Banca Catalana" sólo se observaron faltas y no delitos, mientras que en el "caso Millet" los principales imputados han reconocido ya su actividad delictiva, al menos en parte; sino porque en este último caso es evidente que los implicados se han enriquecido extraordinariamente con sus fechorías, cuando esto no sucedió en el "caso Banca Catalana".

Demasiados datos apuntan a CDC
Artur Mas y toda la actual cúpula dirigente de CDC se equivocan si creen que el "caso Millet" les puede salir gratis. Son ya tantos y tan evidentes los indicios de una "amistad peligrosa" entre Fèlix Millet y CDC, con muy fundadas sospechas de financiación irregular de este partido mediante desvío de fondos del Palau de la Música Catalana, procedentes tanto de donaciones de patrocinadores como de subvenciones públicas, que hasta que no devuelvan todo el dinero recibido de Fèlix Millet y aclaren fehacientemente su relación con él no podrán seguir tranquilos. Y aún así subsistirán las sospechas acerca de estas supuestas "comisiones" recientemente descubiertas, y las no menos fundadas sospechas acerca de la lenidad en la actuación del Gobierno de la Generalidad presidido por Jordi Pujol, con Artur Mas como "conseller en cap" o jefe de Gobierno, ante las denuncias realizadas por la Sindicatura de Cuentas y la Intervención del Departamento de Economía y Finanzas.

"Indisoluble vinculación a la colectividad catalana"
Además, y este es un dato que tal vez cueste de entender a quien no conozca bien la sociedad catalana, el "caso Millet" afecta a unas instituciones como el Orfeó Català y el Palau de la Música Catalana, que como muy bien ha sabido definir la Fiscalía en su recurso a la Audiencia, son mucho más que unas meras entidades privadas. "Todo lo que representa el Palau por su historia, su función y su indisoluble vinculación a la colectividad catalans lo convierte en algo distinto de lo que podría ser una sustracción en una empresa mercantil cualquiera". Jordi Pujol lo sabe muy bien, ya que gran parte de su propia mitología política personal arranca de los llamados "fets del Palau", cuando fue detenido y torturado por la policía franquista por ser uno de los promotores de un acto de protesta contra las autoridades de la dictadura, hace ya más de medio siglo.

ELS FETS DELS DARRERS DIES A AMPOSTA

LA FOTO

Dimecres va aparèixer a Diari de Tarragona (o si preferiu diari de l’Ebre) una foto on es podien veure tres persones: una era, quan es va fer la foto, una de les persones amb més prestigi de Catalunya, mereixedora de la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya, així com d’altres premis i honors. Les altres l’alcalde i la regidora de cultura d’un ajuntament del Montsià. En aquell temps, fer-se la foto amb aquell personatge era considerat un honor i, fins i tot, es podia convertir en una d’aquelles fotos que la tens posada a casa en un lloc d’honor. Jo no l’he vista, però m’imagino els tres personatges somrients i cofois d’haver pogut arribar a un acord amb una de les institucions més importants de Catalunya, musicalment parlant. Suposo que en el transcurs de l’acte devien de sortir adjectius com ara “magnífic i d’extraordinària importància per Amposta i les seves bandes de música” en referència al conveni que s’acabava de signar.
Però, ves per on, aquell personatge tan important s’ha convertit en qüestió de mesos en alguna cosa propera a un infectat! És el lladre de referència de Catalunya i, des de fa dos mesos, no hi ha dia que no surtin als diaris notícies relacionades amb ell ampliant les seves malifetes, així com ramificacions que podrien arribar a afectar altres institucions i, fins i tot, a determinats partits polítics.
Ara, la foto, està maleïda. Si els altres dos personatges la poguessin fer desaparèixer i no només de les hemeroteques, sinó de la seva memòria, segurament ho farien. Però les hemeroteques estant per això, per a recordar el que passava en un temps passat. I si llavors era bo i ara és dolent, què voleu que us digui... Què s’aguantin!

LES REACCIONS

No va trigar ni 24 hores, un dels tres protagonistes de la foto, el que era l’alcalde, va sortir com un cavall desbocat carregat contra el portaveu del PSC i la moció que es va anunciar en roda de premsa dimarts 21. Es va agafar el tema com un atac a la seva persona i va respondre de manera impròpia per a un polític de la categoria que “es pensa que té”. Entre d’altres coses li va dir que “era un polític mediocre”. Potser ho serà, però” mil vegades més honest que els que es considera “l’astre Sol d’Amposta”.
Tampoc li va faltar temps a la presidenta de una de les bandes de música per “embolicar-ho tot i llençar-ho com un bumerang de nou contra els socialistes”. Va parlar sobre el mal que podria fer a les bandes de música, sobre tenir que retornar subvencions rebudes, etc. Unes declaracions més pròpies d’una política (segurament serà candidata per CiU a les properes municipal) que a la presidenta d’una entitat musical de prestigi i d’on són socis un grapat de gent que no opinen el mateix que la seva presidenta.
Des d’aquí jo proposaria que els qui no estan d’acord amb les seves declaracions i en la manera d’actuar que, de forma immediata i per a demostrar-li el seu malestar, es donessin de baixa ràpidament.

LA RODA DE PREMSA

Sempre sobre el mateix tema, per ahir al matí, l’alcalde d’Amposta, convocava els mitjans informatius per a rebatre una moció que, encara que figura a l’ordre del dia del ple del proper dilluns, encara no ha estat debatuda.
Si bé l’actual alcalde va matisar alguns aspectes del conveni i del seu compliment, va fer llavors tota la demagògia del món (i sempre diu que no en fa!), segons la informació difosa pel diari el Punt. Així es pot llegir textualment. “Antoni Espanya aprofita el Cas Millet per simple interès sense veure que fa mal a la ciutat a la ciutat d’Amposta, als músics de les bandes i a les entitats”.
Potser arribats a aquest punt caldria dir el que es demana a la moció:
1r.- Què l’Ajuntament d’Amposta demani als actuals administradors si els diners que va pagar fruit dels convenis signats, figuren com entrades a la comptabilitat del Palau.
2n.- Demanar als serveis tècnics de l’Ajuntament una auditoria interna sobre el grau de compliment dels convenis per part de la institució Palau de la Música Catalana Orfeó Català.
3.- Que en el cas de no haver-se produït el primer punt, que es presenti com a part afectada en el procés judicial obert.

Com es pot observar res diu sobre les bandes de música de la ciutat o cap cosa pot interpretar-se com un acte per “voler fer mal Amposta”.
Però les interpretacions que fa CiU són sempre en aquest sentit, pensades i dites cap al seu electorat. Però seria molt ignorant aquell que pensi que el PSC d’Amposta pretén anar contra la ciutat!
De l’actual alcalde només diré una cosa. “Ha agafat tots els defectes del seu antecessor i cap de les seves virtuts”.
Llàstima per a Amposta... Ja que dintre del seu propi grup hi ha diverses persones molt més vàlides que ell per ocupar el seu lloc i, a sobre, no tenen cap compte pendent amb el passat, cosa que no li passa a l’actual alcalde i la factura és gran!

IDEES GENS IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI

De tant en tant, en aquest blog recullo el que jo denomino “idees imaginatives per a superar la crisi” que trobo pels diaris. N’hi ha algunes de veritablement curioses i “imaginatives”. Crec que, en alguns casos, pot ser una bona sortida per als empresaris novells i emprenedors. I així ho comprenen també determinades entitats financeres que els fan préstecs avantatjosos per a poder tirar endavant els seu negoci, amb la única garantia de la seva “innovadora idea”.
Però també hi ha el cas contrari, aquells que no han segut gaire imaginatius a l’hora de muntar els seu negoci. L’altre dia m’ho deia un fill meu que treballa al consell comarcal: “A la gent, davant la crisi, els hi ha pegat per muntar bars...”. I efectivament tenia tota la raó. Sense anar més lluny, a pocs metres de casa meva se’n estant fent dos, tots dos a llocs on abans ja hi havia altres negocis i que s’han traslladat a un altre local. I la meva dona també em va dir que a la plaça del mercat, allí on hi havia una financera d’aquelles que van sortit com a bolets tal i com anava creixent el negoci immobiliari.
Crec que, al menys aquest darrer lloc és del tot inapropiat, ja sense entrar en altres valoracions. Dintre de pocs mesos la plaça del mercat s’ha de posar “potes en l’aire” per a construir-hi l’aparcament soterrat i, a penes quedaran un parell de metres de vorera per a que els veïns puguin accedir a les seves cases. Les obres, que duraran al menys 2 anys, causaran molèsties afegides tipus sorolls, pols, etc. Definitivament no és un bon moment per a muntar un bar allí.
I menys en època de crisi. Tal com se’n estant obrint de nous, també hi ha qui els tanca degut al poc volum de negoci o problemes de finançament. A l’avinguda Terradelles se’n han tancat dos i m’han dit que un altre està a punt de baixar la persiana.
La clientela dels bar és ben característica. D’aquell que té per costum fer el cigaló (carajillo) abans d’anar a treballar, al que va al bar a l’hora d’esmorzar (com jo) o els que van a fer l’aperitiu o el cafè de després de dinar o la cervesa a l’hora de plegar de treballar. Però per més bars que hi hagin ni la clientela augmentarà ni els qui van hi aniran més vegades. Després del rotllo, què vull dir? Que el que clients del nou bar deixaran d’anar a l’altre. I al final quedaran els de “tota la vida”, aquells que porten anys i anys funcionant, que tenen una clientela fixa que, per sobre de tot, valoren les condicions del bar, el tracte del propietari i els productes que s’hi troben.
Una vegada, ja fa molts d’anys, li vaig dir a un amic que s’obria un bar: “Quan obris, la novetat atrau els clients. Però és més difícil conservar-los que fer-los”. Al final va tancar.

MORBOSITAT

No em digueu que quan algú pretén contar-vos una xafarderia no l’escolteu atentament? I si a sobre aquesta xafarderia és sobre algú que coneixeu molt de prop, no us produeix morbositat?
Dilluns us comentava e, cas de Montserrat Nebrera i la seva sortida del PP i també us deia que havia publicat un llibre que estava a punt de sortir.
Avui el Periódico de Catalunya se’n va ressò i sota el títol de “Aristòcrata de la Política”, desvela els “secrets” més ben guardats del llibre. L’altre dia ja us avançava que, al opinar de José María Aznar, posava em boca d’aquest la frase: “Catalunya és una població malalta”. Josemari, ràpidament ho va voler desmentir i, segons ell, la frase va ser la següent: “El debat polític de Catalunya està malalt”, en referència a l’Estatut.
Deixant a banda aquest rifi-rafe entre el “cervell dels cervells” dintre del PP i la que va ser fitxatge estrella de Josep Piqué (encara que al llibre posa en dubte de que fos el seu mentor), jo diria que Nebrera pretén “fer sang” dels seus excompanys, tant els d’aquí com el de la “capital y corte”.
Així, de l’actual presidenta Alícia Sánchez-Camacho, opina que “no va tenir mai credibilitat”. Per cert, l’heu vist posant per a la revista Woman? M’abstinc d’opinar...
Al qui repassa bé són els germans Fernández Díaz i de Daniel Sirera opina que va ser “la promesa frustrada” i de com el van enganyar. De Rajoy que “no pot canviar el PP”. Bé, penso que en els darrers mesos n’hem tingut proves més que evidents. Fins i tot un president regional com Camps s’ha permès el luxe d’amenaçar-lo o, al menys això diuen, en la famosa reunió al parador d’Alarcón: “Si caic jo, caurem junts”.
També parla dels qui la van trair al congrés del PP on aspirava a la presidència del partit a Catalunya i esmenta especialment al diputat de Girona Enric Millo, del qui diu que “més d’una persona m’havia advertit que no confiés”. Es veu que, durant el congrés va perdre suports en favor de l’altra aspirant i avui presidenta Sánchez-Camacho. També parla del sector del president andalús Javier Arenas i que tindria com a càrrec més representatius a la pròpia Sánchez-Camacho, a de Cospedal i Ana Mato, de les que diu que “no tenen cap tipus de ideologia política”. O sigui, estan al PP per poder o per diners o més provable encara, per totes dues coses (!) Sobre el Partit Popular de Catalunya (o el PPC) diu que “no arriba ni a sucursal”. Crec que això és una de les coses que s’hauria pogut estalviar, ja que tothom que segueix de prop la política se’n adona. També diu que la xifra de militants a Catalunya està inflada i que encara figuren com a tals els mots. Parla de la dificultat que va tenir com a candidata a la presidència per accedir als llistats de militants i que una vegada ho va aconseguir, “de 10 noms triats al atzar, 3 eren morts” i es pregunta si voten...
Finalment també fa autocrítica i admet que “va afiliar-se per tenir poder”.
La majoria són temes que “s’oloren”, com tantes d’altres coses que passen en política: tràfic d’influències, comissions il•legals, tractes de favor, suborns, prevaricació, informació privilegiada. El que costa és demostrar-ho i, encara així, quan s’ha pogut demostrar que, efectivament, has comès un delicte, encara (con a bons-mals polítics) tenen els arguments suficients per a defensar-se i dir que només sé tracta d’una conspiració en contra seva o que ho han fet en benefici dels seus administrats, etc., etc.
Caldrà estar molt atents al que farà la Nebrera els propers mesos i si, finalment, crearà un partit, però ara com ara crec que se li ha de donar un vot de confiança i alabar la seva honestedat. Llàstima que sigui de dretes i que pensi tant diferent a mi...

L'ADVOCAT DEL CAS "PALAU"

Ahir em van contar un acudit. Diu que una parelleta que anaven a casar-se van tenir un accident, van morir i van anar a parar directes al Cel. En arribar, a les portes del Cel li van preguntar a Sant Pere si podien casar-se allí mateix. Sant Pere va mostrar-se sorprès, ja que mai ningú els hi havia demanat. Els hi va demanar que s’esperessin que anava a preguntar-ho. Al cap de dos mesos i quan ja estaven desesperats, els surt Sant Pere i els diu que, efectivament, havia trobat un capellà i que podria casar-los. Llavors, sé li van adreçar així: “Miri, en aquests dos mesos que ens em estat esperant, ens hem preguntat si després de casar-nos i si les coses no ens van bé, si podríem divorciar-nos”. I Sant Pere els respongué: “I què més, he trigat dos mesos en trobar un capellà aquí al Cel... Quan trigaré abans no trobaré un advocat?
Ahir per la tarda vaig poder escoltar a la SER les declaracions fetes per l’advocat de Millet i Montull. Evidentment deu de tractar-se d’un bon advocat, d’això no en tic cap dubte, però crec que es va exercir força. Entre les coses que va dir, quasi totes defensant els seus clients, va demanar a la societat civil que “no se’ls jutgés en paral•lel”.
L’advocat té llibertat de dir i demanar el que vulgui, però és evident que no pot pretendre que la societat compleixi en la seva demanda. Les societats són prou madures i tenen criteri propi, més enllà de les aspiracions d’un « prestigiós » advocat.
Però és que la societat no només pot arribar a criticar i fer judicis paral•lels als dos màxims imputats del cas « Palau », sinó que té tot el dret del món en donar i rebre qualsevol tipus d’opinió, encara que no li agradi al Sr. lletrat. Una bona mostra la tenim en l’article de Jiménez Villarejo al Periódico d’avui.
De fet, després de les declaracions que va fer, on també parlava de penediment i col•laboració amb la Justícia per part dels seus defensats, l’experta de l’emissora ja donava la seva opinió. Sap l’advocat (i sé jo sense ser-ho) que l’actitud de Millet (ja hi ha qui li diu “Pillet”) i Montull són atenuants que tindrà en compte el jutge a l’hora de dictar sentència.
Però pareix que queda clar que per molt penediment que ara vulguin mostrar, van ser anys de maquinacions i càbales per a obtenir il•lícitament uns diners vinguts, moltes vegades, de persones anònimes que actuaven motivats pel simbolisme que representa el Palau de la Música per a Catalunya. I, segurament, els diners tornats, només són una part del total apropiat.
De fet, avui, la premsa en general, criticava l’actitud del jutge del cas per diversos motius: per haver trigat quasi dos mesos en cridar-los a declarar, en que els hi donés llibertat sense fiança i només se’ls hi va prohibir sortir del país, etc.
L’opinió pública creu que el tracte que han rebut és massa benèvol per a dos persones que van actuar duran molts d’anys amb mala fe.
Hi ha una dita popular que diu: “Advocats i procuradors, a l’infern i de dos en dos”. Sobra fer més comentaris.

ELS CAPS DE SETMANA NO SÓN PER A DESCANSAR

El cap de setmana ha vingut carregat de notícies polítiques.
Una notícia sorprenent. Si més no per la quantitat de participants. L’exitosa manifestació de Madrid en contra de l’ampliació de la llei d’avortament. Exitosa... però no tant. Segons els manifestants va reunir 2 milions de persones. Segons un nou programa informàtic que assigna a cada manifestant un número a partir d’imatges aèries, 65.000 ! Les xifres estant molt descompensades…
Quan la PDE va manifestar-se a Madrid, es va dir que hi assistiren 1 milió de manifestants, que n’eren molts! No sé si van ser-ne 1 milió o menys, però és cert que hi havia molta gent. Algun autocar no va poder arribar a hora per l’enorme embús que es va crear...
A la manifestació, res de nou. Crits en contra de Zapatero i de la Bibina Aido que et donen peu a preguntar-te en contra de qui (no de què) anava realment la manifestació. I potser caldria explicar-los bé que la llei de l’avortament no OBLIGA a ningú. En tot cas està allí per si algú en té que fer ús. Segurament que entre els manifestants hi havia qui havia avortat alguna vegada. Però en bones clíniques i amb totes les mesures de seguretat adients i no con d’altres que no hi eren presents i que van tenir que fer-ho ves a saber on...

Una noticia que no va sorprendre. Montserrat Nebrera, fa uns mesos candidata a presidir el PP català i que va obtenir uns resultats més que acceptables en front de l’Alícia Sánchez-Camacho, deixa el partit i l’escó (les dos coses la honren, però sobre tot deixar l’escó) Ha adreçat una carta a Mariano Rajoy dient-li que plega (sobre tot m’ha agradat la primera part de la carta) i també ha escrit un llibre (el legítima defensa) on parla de les relacions que va tenir al PP i, a Josemari, no el deixa gens ben parat. Aquell qui ens va portar a una guerra il•legal pensava de Catalunya “que era una població malalta” Caldria portar-lo al psiquiatre per a veure com és ell!
El mèrit de la Nebrera van ser els bons resultats per a una candidata que feia poc tems que era militant. Va arribar de la ma de Josep Piqué i va ser la núm. 2 per Barcelona a les passades autonòmiques. Josep Piqué va ocupar diferents ministeris amb José Maria Aznar, però era més per la “quota catalana” que no pel “fíling” polític que tenien. Piqué, abans de marxar, va estar a punt diverses vegades ja que les contradiccions amb el PP nacional eren evidents. Ara, la Nebrera, vol formar un nou partit. Caldrà estar expectant en els propers mesos, sobre tot dintre d’un any per a poder avaluar bé el pes que tindrà dintre de la dreta democràtica d’aquest país. Un partit de dreta de caire més nacionalista podria restar-li un bon grapat de vots, no només el PP, sinó, fins i tot a CiU. També caldrà veure si Josep Piqué i Daniel Sirera entre d’altres s’acaben unint al projecte. L’èxit de la iniciativa dependrà en bona mesura dels seus intrigants.

I una noticia sense sorpreses. El congrés d’ERC on es va designar Joan Puigcercós candidat a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de l’any que ve. Puigcercós i els seu equip ja han aconseguit una primera fita: treure dels llocs principals al “clan de l’avellana”. ERC fa uns anys va arribar on va arribar gràcies a Carod-Rovira, Beneach, Bargalló, etc. Tarragona tenia un pes important dintre del partit. Em sembla que Barcelona no ho acabava de pair. Però poc a poc van anar agafant pes: Ridao, Puigcercós. Era l’hora de donar un “cop de ma” intern. Per a les autonòmiques de l’any que ve, el gran enemic d’ERC serà la pròpia ERC i els seus dissidents (Reagrupament.cat) De les paraules d’ahir de Joan Puigcercós arribo a la conclusió que, difícilment es repetirà un altre govern d’Entesa (o Tripartit si voleu) Prou clar ho va dir. “Els seus socis hauran d’estar a favor del dret a decidir”. Ni per al PSC ni per ICV-EUA, el dret a decidir és ara per ara una prioritat. També és opinió meva que Joan Puigcercós voldrà ser president de la Generalitat costi el que costi. Si “suma” ho demanarà. No es conformarà amb una vice-presidència com Carod.
Sobre la resta: Núria, Puigmal, etc., pura pantomima al més pur estil dels “republicans”.

(LA) PORTA!

Des de fa uns mesos Joan (Jan) Laporta només té dos objectius: acaba de la millor manera possible el seu mandat a can Barça i promocionar-se políticament.
Sense treure-li els mèrits en forma de títols obtinguts pel FC Barcelona en el període de la seva presidència, sobre tot en aquests darrers temps, el seu mandat no ha estat precisament un camí de roses.
Així, de sobte en citaré uns quants: la dimissió del seu primer vice-president, Sandro Rossell i que, de retruc, se’n van anar d’altres dirigents; el cas del seu cunyat Alejandro Echevarria, cap de seguretat del club i fill d’un membre de la Fundación Francisco Franco. Laporta ho va desmentir un grapat de vegades; la denúncia feta per un soci que l’obligà a anticipar les eleccions (si més no en compliment dels estatuts); una moció de censura i, finalment, l’afer dels espionatges a 4 dels 5 vice-presidents actuals i tot l’enrenou que s’ha produït en torn del director general de l’entitat Joan Oliver, màxim responsable d’haver manat el seguiment.
A principis de la setmana passada sortia a la premsa que 9 dels 17 directius que té el Barça estaven demanant el cap de Joan Oliver. Divendres, Laporta els convencia que calia donar-li un vot de confiança en forma de 600.000 euros a l’any més incentius. O sigui més de 100 milions de pessetes! I els incentius? És que també s’emporta una tant per títols aconseguits? Perquè gols no en fa ni tampoc dóna punts...
Simplement em sembla vergonyós.
Però seguint amb Laporta, darrerament quasi se l’està veient més com un dirigent d’un partit polític que com a president de la entitat associativa més important de Catalunya. Els flirtejos amb ERC però també amb els seus dissidents de Reagrupament.cat, el partit de Carretero, el posen en l’òrbita del catalanisme independentista. No obstant, en el congrés constituent de R.cat, se’l esperava i no va aparèixer i en els darrers dies se’l veu més al costat de Joan Puigcercós. Segurament perquè sap que tindrà més projecció política.
I no és que li critiqui que vulgui fer carrera política, ni molt menys, però no valent-se del Barça. I això no ho dic només jo, avui a l’apartat de “Les notes de Joan Tàpia”, al Periódico de Catalunya, li posa un “2”, precisament per això.
Sempre s’ha dit que el Barça és més que un club. Divendres un amic valencià em deia que era una religió. No n’estic d’acord. Per a mi és un sentiment! Però en torn d’aquest sentiment, el Barça ha aconseguit aplegar persones de diferents ideologies polítiques, posicions socials, religions i de diferents nacionalitats i nacions. A moltes d’aquestes persones l’independentisme català ni els va ni el ve i molts ni coneixent la “vida social” del màxim mandatari de l’entitat, però de saber-ho, hi hauria que “passaria olímpicament” i d’altres que farien com jo faig, el censurarien força.
En un terme molt més local, i deixant de costat l’episodi de la semifinal de la copa Catalunya a la Ràpita on, possiblement, va ser més culpa de Guardiola que d’ell, cal recordar que el passat diumenge, als actes de celebració del 50è aniversari de la penya barcelonista Joan Gamper (el fundador del club), a Amposta ni se’l va veure i només va assistir a l’Aldea a l’hora del àpat.
Potser els de la penya no ho consideren així, però per a mi va ser tot una desconsideració als socis i d’altres aficionats del FC Barcelona.
Laporta: veste'n ja! O... Porta!

100.000 ATURATS MÉS EN UN DIA

Si a l’àrea metropolitana de Barcelona es produïssin 100.000 aturats en un dia, seria la noticia que obriria les butlletins informatius de les diferents emissores de ràdio, el telenotícies de les cadenes de televisió i, al dia següent, ocuparia les principals capçaleres dels diaris.
Però si una empresa de les nostres terres fa una ERO i acomiada de cop 518 treballadors, a penes té incidència als mitjans de comunicació. Un exemple està en les portades dels diaris d’avui. Repassant el Kiosko a Internet, cap dels principals diaris, ni els econòmics porten fins les seves portades la notícia de que la Lear de Roquetes acomiada a pràcticament tota la seva plantilla de treballadors. Només el diari el Punt, de caire mol més local, ho porta com a titular de capçalera.
Però és que 518 treballadors a les Terres de l’Ebre és com si s’acomiadessin a Barcelona i les seves rodalies més de cent mil. La proporció seria ben bé aquesta! I no hi ha cap fàbrica per la zona de Barcelona que tingui tants treballadors...
Però, a més a més, si hagués passat això al cap i casal de Catalunya, els treballadors acomiadats, les seves famílies, els sindicats i molta més gent haurien fet una gran manifestació davant de les màximes institucions de Catalunya (presidència de la Generalitat, conselleria de Treball, etc.) fins que se’ls hi hauria promès algun tipus de contraprestació. Sinó veieu el que va passar amb la SEAT on el govern de la Generalitat no va parar fins aconseguir que l’Audi Q5 es fabriques aquí.
La pregunta és: És mouran els nostres polítics per a portar més indústries als nostres polígons? Perquè això sí, molt construir polígons industrials, però la majoria s’omplen de petites indústries i tallers de casa nostra. D’indústria arribada de fora, potent i que ocupi un gran nombre de ma d’obra qualificada, més aviat poca. És evident que cal formació, però els mòduls que es fan als diferents instituts quan s’acaba el batxillerat, per a què serveixen si després no es creen llocs de treball?
La Lear, o anteriorment Mai, era una empresa tocada de mort des de feia anys. Jo recordo quan estava al polígon del Baix Ebre, què és el que hi ha al costat de Campredó i també fabricaven a Ferreries a tocar del que avui és la C-12. Finalment van tancar aquestes plantes i es van traslladar a la carretera dels Reguers, a dalt mateix de Roquetes. Per a qui no ho desconegui, Lear fabricava components elèctrics per a cotxes i, darrerament, la planta de Roquetes només tenia un client, la Saab.
No cal ser cap expert en economia per veure que la manca de diversitat industrial pot acabar molt malament, com ha estat ara. Els empresaris han de garantir el lloc de treball dels seus empleats que, a la vegada, segurament, són una base fonamental per tirar endavant les seves respectives famílies. Per aconseguir-ho, els empresaris s’han d’espavilar a l’hora d’aconseguir nous clients que garanteixin, al menys, els llocs de treball de la fàbrica.
Però em temo que darrerament no ha estat així i que avui en dia, per als propietaris de Lear, fan molt més negoci traslladant les indústries a d’altres països on la ma d’obra és molt més barata.
Solució: no dependre tant del capital de fora i tenir aquí una indústria molt més potent. Però per això cal més investigació en nous productes. És el que se’n diu I+d+i (investigació, desenvolupament i innovació tecnològica), un d’aquells capítols dels Pressupostos Generals de l’Estat que ha sofert una forta retallada.
Així no podrem assolir mai un lloc destacat entre els països més importants del planeta...

(La fotografia és del diari el Punt)

CAS MILLET II (AGRUPACIÓ MÚTUA)

Quan encara els mitjans parles del “cas Millet” o el que és el mateix, el “cas de l’Orfeó Català-Palau de la Música”, sobre tot en referència a la Fundació Trias Fargas i a un més que possible finançament il•legal de CDC, de sobte se’n reobre un altre que jo he titulat “cas Millet II”, ja que fins no fa gaire, el mateix Fèlix Millet també presidia l’entitat que ara ha estat intervinguda per la Direcció General d’Assegurances del Ministeri d’Economia.
És d’aquelles notícies encara “calentes” que les has escoltat per la ràdio o per la televisió i que els diaris encara no n’han parlat. Si haguessin edicions de tarda, segurament que la premsa escrita ja en parlaria, però a aquest país no n’acostumen haver, a diferència d’altres països. Es tracta, encara no ho havia dit de l’Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria, patrocinadora, per exemple de la fundació del FC Barcelona. Des de que Fèlix Millet en va deixar la presidència, l’havia presidit Josep Gonzàlez, el president de PIMEC (l’empresariat de la petita i mitjana empresa de Catalunya) i persona molt vinculat a CDC. Cal recordar que el Sr. González va inaugurar l’edició de l’any passat de Fira Amposta on, finalment, li va prendre el protagonisme Arturo Mas que, casualment, estava passant uns dies per la comarca del Montsià.
Si la memòria no em falla, aquest no ha estat el primer contratemps de l’Agrupació Mútua. Recordo que ja fa més de 20 anys, un dia va venir a veure’m un amic fill de Sant Jaume i veí de Santa Bàrbara i em va contar que el seu pare, comerciant, havia estat mutualista “tota la vida”, però que a l’hora de cobrar la pensió que li pertocava per dret, li van dir que no havien diners. Van ser molts els damnificats per aquella situació. Un dia vaig escoltar per la radio que s’havia creat una associació d’afectats per aquella pèrdua de drets. Hi va trucar però crec que no va aclarir res.
Caldrà esperar els propers dies, però cal tornar-se a preguntar: Què hi ha darrera d’aquest nou cas? Què passarà ara amb Agrupació Mútua? I tornarà a ha ver una vegada més un “tornar a començar"?

LA CULTURA DEL VI

Avui he escoltat primer i he llegit després que Departament de Salut “prohibeix per llei les barres lliures de begudes alcohòliques”, també anomenades amb l’anglicisme “happy hours” o hores felices) i he recordat que quan era jove estava de moda oferir a molts de balls per atreure públic allò que es dia “xampany a go-go”. No cal ni dir-ho que de xampany en tenia poc, ni cava, com aprenguérem a dir anys després, en tot cas es tractava de vi gasificat. Potser alguns sabran que bona part d’aquell xampany que es bevia a les nostres poblacions venia de Godall de uns fàbrica que tenia per nom “Campañera Monte-Caro” de la qual n’era propietari Ceferino Huerta Valdes, un asturià que es va casar al petit poble de la comarca del Montsià.
Per aquell temps “ingerir” begudes alcohòliques estava ben vist. Del pa amb vi i sucre que ens donava la mare per a berenar molts de dies (llavors no hi havia ni iogurts, ni “pastelets” ni res que se li aparegués) als primers “cubates” quan només tenien 12 o 13 anys. Als bars no hi havia cap cartell indicant la prohibició de vendre begudes alcohòliques a menors de 16 anys, com tampoc les hi havia de subministrar tabac als menors. Així és que quan anaves al bar amb els amics o a les revetlles de ball per festes majors o “quintos”, el més normal era prendre’t un cuba-libre. Mot més aviat que una cervesa! Jo la primera cervesa no la vaig demanar fins tenir 14 anys i va ser un dia que vaig anar amb un amic al cine. En autostop, evidentment...
Fins i tot la paraula xatejar volia dir una altra cosa: anar a prendre uns “xatos”. Avui en dia tota la joventut sap el que significa. Una cosa ben diferent: “parlar” per Internet amb els teus amics o amb alguna persona amb qui has connectat i amb qui, tal vegada, no coneixeràs mai.
Més cap aquí, era normal “anar de vins” amb els amics. Qui de Tortosa no recorda el carrer del pim-pom. Aquell que està situat quasi en front del mercat i que tenia un bar un costat i tres o quatre a l’altre i la gent anava entrant i sortint prenent una canya o un gotet de vi i alguna cosa per a picar. El Sant Pere, el Lesmes, etc. eren, provablement, els bars de tapes més coneguts de Tortosa.
Però poc a poc es va veure que l’alcohol era una de les causes fonamentals dels accidents de circulació. Cada vegada hi havia més cotxes per les carreteres i el nombre d’accidents augmentaven en quasi proporció geomètrica. També poc a poc millorava l’estat de les carreteres i els fabricants de cotxes els feien més i més potents. Calia fer alguna cosa per a frenar l’escalada de morts i, el que encara és pitjor, d’invalideses permanents. Així es van inventar els alcoholímetres, els radars, etc. Tot s’hi valia per evitar accidents. Encara que cal reconèixer amb el temps han sortit nous problemes: telèfons mòbils, MP3. I encara veus cotxes que van a velocitat desmesurada. I calia anar més lluny. Llavors es va imitar a d’altres països que ja havien posat en marxa el carnet per punts. Els resultats, afortunadament, són que el nombre d’accidents s’està reduint any rera any.
Però el jove segueix bevent, sobre tot quan arriba els caps de setmana. Si són una mica conscients, el que porta el cotxe no beu, però no sempre és així.
Fins i tot, ja fa bastants anys, el cantant americà Steve Wonder va protagonitzar un famós anunci de la Direcció General de Trànsit: “Sí bebes, no conduzcas”.
Sort en vàrem tenir de que no ens feren alcohòlics tots!

CARTA D'UN "TROGLODITA ESPANYOL" I LA RESPOSTA QUE ES MEREIX

No sé si és cert o no. M'ha arribat avui i us ho poso per si voleu "instruir-vos" una mica i gaudir de la resposta.

Carta de J Vaderribas publicada a EL MUNDO:

Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es
decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y
otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español
que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los
nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado
por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más
enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy
a tratar de explicar el por qué.

Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las
invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los
catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado
por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que
por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un
castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y
batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio
repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de
carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por
el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos.

Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea
al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que
sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión
incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas
elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con
resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido
resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos
mismos destruyen a sus líderes.

No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el
gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y
volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos
en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de
ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M,
mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este
embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos
se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En
definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra
autentica preocupación debe estar centrada en el norte..

Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos,
sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están
entretenidos para unas cuantas semanas.



EN RESPUESTA A SU CARTA:

Apreciado Sr. Vaderribas,

Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los
chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar
"adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y defachatez me va
como anillo al dedo.
La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El
nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir,
criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles,
se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son
castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda.
Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público.

Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso
con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con
falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni
en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los
castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo
tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los
catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser
una gran nación hasta el 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía
catalana con el último rey Catalanoaragonés, Martí L'Humà. En el
Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente)
pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e
instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat.

Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar
acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han
tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a
ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes
quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir
por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo
pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo
primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la
envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les
pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después
de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y
se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde
curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas (esa es
su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza
de la nada con su industria floreciente.

Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes
"por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para
ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia
gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países
como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y
hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de
hacerlo, no así los catalanes ni los judíos.


Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos
en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura
y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el
Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II,
heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las
fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar! a su suerte a los Catalanes -
Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque
se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejercito castellano-francés tardó dos
años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra. Si
los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el
ejercito castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente
superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el
castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña.

Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que
erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de
supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios
colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en
sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán
ser.
Simplemente por que son ! una panda de chapuzas como Trillo, prepotentes
como Aznar y creídos como Piqué que nunca podrán convencer a un
nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando
hayan acabado con los Etarras.

*A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como El Perejil, machotes! Y
es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando lo tenéis
claro.

Som i Serem!
Jordi Net

CORRUPCIÓ, INTRIGUES I CONSPIRACIONS A LA CORT

A Madrid, però també a la seva “costa”. El litoral Valencià ha estat des de fa desenes d’anys la platja dels de la capital d’Espanya, sobre tot la d’Alacant.
Ara, un cop més Madrid i València van agafades de la ma amb els cas Gürtel, un altre cop el cas Gürtel. Però és difícil, molt difícil per a un polític i un “opinador” de política no parlar-ne. I a la vegada no repetir-se cada vegada que ho fa.
Però la sensació des de fora és que cada dia que passa s’està embolicant més. I cada dia que passa queda més clar que els màxims implicats són els dos principals càrrecs a l’un i a l’altre lloc. És evident, tot hom ho sap o al menys s’ho pensava, però quan entra la Justícia en joc, les sospites i evidències de poc serveixen. Calen proves i sovint, ni això. Només cal que el fiscal no sigui tot el diligent que es requereix i que el jutge sigui “més que un amic”, com és el cas del president del Tribunal Superior de Justícia de València José Luis de la Rúa.
Però si alguna cosa tinc clara, a dia d’avui i molt m’equivocaria és que tant el president estatal Mariano Rajoy com l’autonòmic Francisco (Paco) Camps, tenen els dies comptats en els càrrecs que estant ocupant.
Mariano no diu res i ha de ser la seva segona, la de Cospedal la que surti a donar la cara pel segon partit del país. O com es diu vulgarment: la que es menja els marrons.
Suposo que els polítics d’Europa i dels altres països que composen el món occidental es deuen mirar Espanya amb una gran incredulitat. Als seus respectius partits, ja faria mesos que haurien dimitit quasi tots i aquí no se’n van ni que els despatxen... Increïble, no?
Divendres tot apuntava que Camps, per ordre expressa de Rajoy despatxaria a Ricardo (Ric) Costa, el “trepa” secretari general dels “pepers” valencians i portaveu a les corts. Com per a demostrar que encara és més beat que Camps i la Rita Barberà (o potser per a redimir les seves culpes, qui ho sap) va marxar a fer el camí de Santiago (o de Sant Jaume) Bé, en tot cas un caminet ja que tres dies no donen per a gaire. També es estrany que és volgués guanyar el jubileu un any que no és sant per al patró d’Espanya (ja sabeu que estan considerats anys sants en respecte a Sant Jaume els que el 25 de juliol, el dia de la seva festivitat, cau en diumenge) Els mitjans de comunicació parlaven de que el que pretenia Ric era perllongar uns dies els seu cessament.
Però oh, sorpresa! A l’arribar a València, Camps, sense escoltar les veus de Rajoy que retronaven a la llunyania, ni el va cessar ni li va demanar la dimissió. Van pactar que el requisit per a “sortir” era que s’obrís una comissió d’investigació a tot el PP! (Què fort, no?) El PPV plantant cara al PP estatal (què és alguna cosa més que el de Madrid) Ric ni dimitia ni el tiraven fora! Segurament perquè es conscient de que sap molt i si conta tot el que sap és carrega al menys al 90 % dels dirigents del partit (de tot el partit)
Però Mariano (que no està sol) no podia permetre que de la “costa” de València no es complís amb les seves ordres i avui, des de Madrid, passant per sobre dels “provincians” se’l ha destituït per a tancar, al menys aquest episodi.
Com a totes les sèries d’intriga, dignes de les millors plomes, al final del capítol d’avui cal posar “continuarà”, perquè per a que acabi aquesta història, convertida en mal son per a molts (però s’ho havien buscat) encara queden uns quants capítols més i cada dia que passa es torna més emocionant. Així que... “Continuarà”.

(L’acudit és de Vergara al diari Público d’avui)