A Aquest país, parlar de crisi és parlar d’atur. Espanya és dels països de l’OCDE, el que més atur té: més d’un 21 % de la població activa, es a dir, de la que està en condicions de treballar.
Quan es produeix aquesta situació, molts d’empresaris se’n aprofiten i donen ocupació amb sous irrisoris i en precari. I de vegades ni això.
És normal que a una jove llicenciada sé li doni per a revisar la pàgina web d’una coneguda revista i sé li paguin 75 euros per fer-ho? Amb factura, evidentment. El fet no tindria més importància si ho hagués segut que la llicenciada no tenia l’alta corresponent i la va d’haver de presentar per no cometre cap il·legalitat. A part de l’alta, el proper mes haurà de presentar l’autoliquidació d’IVA i al gener el resum anual.
Si la mateixa revista hagués ho hagués donat a algú que es dediqués a fer correccions, segurament no li hauria fet per aquest preu. Quan? No ho sé, però segur que no li hauria cobrat 75 euros. Que al final no seran 75, ja que s’haurà de descomptar l’IRPF que, si l’any que ve no fa la declaració de la Renda (ara per ara no hi està obligada), ho perdrà.
Però aquests abusos a joves també es cometen quan es tracta de contractar-los. Si fa uns anys es parlava de “mileuristes”, ara ni això. Aquest mateix matí em parlaven d’un altre jove llicenciat a qui li paguen 600 euros a un despatx d’arquitectura.
Els empresaris també pateixen la crisi, evidentment. Amb la crisi ha baixat el consum i la demanda de bens i serveis. Molts han hagut de plegar i no se’n fan de nous. Per a fer-se empresari, cal alguna cosa més que diners per a la inversió i ganes de treballar. Cam ser emprenedors i tenir, en mols de casos, idees originals. Una bona part dels empresaris (individuals o a través de societats), històricament han declarat menys (de mitjana) que els treballadors. I això és un fet real contrastat i verificat per l’Agència Tributària. Els guanys dels treballadors són fàcilment demostrables amb les nomines i els corresponents certificats de retencions. Els beneficis empresarials són més difícils de quantificar si no hi ha una revisió minuciosa (inspecció)
Molts empresaris han fet grans fortunes a costa d’explotar als treballadors, pagar-los sous baixos i defraudar a l’erari públic que és d’on surten els diners per a pagar les infraestructures, l’ensenyament, la sanitat, etc.
Un clar exemple del que estic dient és la notícia que es va saber ahir. L’Audiència Nacional li reclama a Diaz Ferran (el que va ser president de la CEOE, es a dir, la patronal dels grans empresaris espanyols), la quantitat de 99 milions d’euros, presumptament defraudats a Hisenda. A part d’això, si ho recordeu, va deixar de pagar als treballadors i va estafar a centenar d’usuaris de les seves empreses turístiques. Tot un exemple d’un “bon” empresari espanyol.
Imagineu-vos, si delicte fiscal és a partir del 120.000 euros defraudats i per tant, et poden condemnar a pena de presó, quants anys li podrien caure a Diaz Ferran per defraudar 99 milions?
Amb 99 milions, quants de "pirmis" es podrien pagar? Quantes places de professors o metges es podrien crear?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada