Un altre greu error

JOAN TAPIA

Periodista

Ahir al matí (el passat dilluns), el president de les Corts, Jesús Posada, un conservador assenyat i pròxim a Mariano Rajoy, va dir que «el 9-N és la culminació d'un camí que entre tots hem fet que sigui equivocat».

No sé si Posada sabia que ahir al vespre el Govern anava a sol·licitar al Consell d'Estat el preceptiu informe per impugnar «el procés participatiu» llançat pel president Mas el dimarts 14 d'octubre, quan va acceptar la suspensió de la consulta dictada pel Tribunal Constitucional. En aquell moment es va trencar la unitat de les forces polítiques sobiranistes.

Té raó Posada. És un camí equivocat. La primera víctima -aquesta irrellevant- ha estat el meu article, acabat de fer, en què comentava el debat d'ahir entre el catedràtic Santiago Muñoz Machado, que advoca per una tornada a l'Estatut del 2006 acompanyat d'una reforma constitucional, i el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, temps enrere vicepresident del Tribunal Constitucional (TC). En el bitllet argumentava que Muñoz Machado feia una proposta provocativa, intel·lectualment i políticament, però que no podia caminar si no venia recolzada per una proposta en aquest sentit del Govern d'Espanya. Doncs no, el Govern no només no assumeix aquesta iniciativa sinó que es proposa també impugnar l'anomenat «procés participatiu» llançat per Artur Mas.

És un nou i greu error del govern del PP perquè emet un senyal d'intolerància i obcecació. Catalunya (hi ha multitud d'enquestes) recolzava la consulta. Vol expressar-se perquè el TC va ignorar la seva aprovació de l'Estatut del 2006. Però és cert que la consulta tal com estava formulada -sense ser pactada com a Escòcia i sobretot amb una absurda doble pregunta en la qual no podies votar per la segona si no deies que sí a la primera- donava molta base per a un recurs d'inconstitucionalitat. I el «procés participatiu» de Mas és un nyap. No té cap garantia democràtica (absència de cens i organització controlada per voluntaris).

És més, la pseudoconsulta seria només una manifestació dels partidaris del sí-sí que anirien a dipositar una papereta en una urna. Per això, com encertadament va indicar el notari López Burniol, no tenia cap repercussió legal. Era un negoci jurídic no ja nul sinó totalment inexistent.

Però la llibertat d'expressió -fins i tot imaginativa- i de manifestació és la base de la democràcia i declarar inconstitucional una cosa que no seria res més que una manifestació sui generis (i la vàlvula d'escapament d'una part significativa i molt irritada de Catalunya) és un greu gest de falta de voluntat de diàleg amb les forces majoritàries del Parlament català (al meu parer equivocades, però majoritàries). És una deriva molt poc justificada cap a la resposta autoritària a una reivindicació.

Mariano Rajoy ha tornat a cometre un greu error. En relació amb Catalunya, potser el més greu des que és president. No es poden donar cops de porta inconsiderats ni matar mosques a canonades. Un governant ha de saber «torejar», comprendre… i pactar si és convenient. Està visualitzant que no és capaç.

Una mica de seny

Tenia raó (desgraciadament) la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, quan va pronunciar el diumenge 19 d'octubbre -en plena crisi de la unitat sobiranista- la frase que ahir recordava Enric Hernàndez: «L'Estat espanyol, que mai ens decep, també ens ajudarà a seguir junts fins al final». És trist constatar que al capdvant de Catalunya i d'Espanya hi ha dos presidents legítims i elegits però que no estan a l'altura perquè no saben que dialogar no és imposar. Els ciutadans ens mereixíem una mica més de seny.